Mails per a Hipàtia

Un documental perdut de matinada em retorna aquella imatge de Joan Baez a Sarajevo. Li van dir si volia anar a cantar per aquella gent que només rebia bombes i ella va dir que sí. Com li havia dit sempre que sí a Martin Luther King i va dir que sí a anar a Cambotja i Vietnam. Es va posar una jaqueta anti-bales i va seure al mig de la plaça del mercat en una cadira, simplement cantant ‘Amazing Grace’ amb aquella veu seua que desafia les cròniques. Al costat d’aquell home del cel·lo que no suportava més la guerra i tocava adagis com una conjura.

Vaig plorar quan ho vaig veure. Fa tants anys. Emocionat per la generositat, per la solemnitat, per la valentia d’aquella dona que mai no ha dit que no quan li ho demanava la gent. I avui m’ha tornat tot en veure-la a la tele, jo tapat amb una manta gitat al sofà, de matinada.

Fa molts anys El País va obrir delegació a València. Ho van celebrar amb una fastuosa festa al monestir d’El Puig. Hi vam anar centenars de convidats, parle de meitat dels vuitanta, em sembla. Tots, un rere l’altre, vam haver de passar per davant de Juan Luís Cebrian i el senyor Polanco a retre pleitesia abans d’accedir al recinte. I aquell dia vaig tenir la sensació d’haver vist de prop poder del real. Sembla allò una cosa gran i imbatible. Però, ves per on, s’ha acabat.

Confese que em té impressionat aquest final accelerat del grup Prisa. Els Polanco han estat llestos perquè encara més o menys l’han pogut vendre. Hi ha molts que ja han fet tard i no hi ha ningú disposat a comprar-los, El Periódico, per exemple o el Mediterráneo de Castelló o tantes i tantes teles amb llicència de tdt. En això cal reconèixer que han estat llestos els fills del Polanco gran; ells com a mínim s’hauran endut alguns dinerets.

Però en un lloc, un estat, on Prisa ha manat més que manava el govern mateix, on els diaris posaven i treien presidents i els presidents feien trampes perquè els amos dels diaris tingueren teles, veure com li arriba la fi és una lliçó solemne. No és ja que hagen tancat CNN+ o que es venguen els edificis o que avisen que els diaris es quedaran amb la meitat dels redactors o tancaran. No és que s’hagen lliurat a Telecinco i el Gran Hermano com a salvació a la desesperada. No és que Berlusconi siga l’amo de les teles de Polanco i que un americà estrany ho siga dels diaris. És que això no s’ha acabat i la caiguda no la saben aturar. Pitjor: saben que han perdut el control. I per això per exemple Cebrian se’n va també abans que no siga massa tard.

Més que no el tancament de CNN+ la notícia és que els grans monstres de la premsa i la comunicació tenen els dies comptats. Els que siguen més savis resistiran i duraran encara dècades. Però els altres se n’aniran a l’aigua en qüestió d’anys. Ara passa. Als Estats Units moltes ciutats que tenien dos diaris ja en tenen només un i algunes que només en tenien un ja no en tenen cap -vull dir de paper. I les teles no saben fer res més que fusionar-se i fusionar-se a veure si entre totes agrupen un gruix de televidents que no són al Youtube.

El futur de la comunicació es juga en les pantalles, sobretot de mòbil, en les pantalles a la carta i també en la vessant empresarial dels productes. Més sostenibles, més xicotets, més raonables. Amb més ànima.

A Prisa li ha arribat la fi del món. Qui m’ho anava a dir a mi, aquell dia a El Puig… 

Xerrada aquesta vesprada a la Biblioteca Central de Terrassa per a Terrassa Decideix, que fa la consulta sobre la independència a final de gener. Hi pujava pensant que no hi hauria ningú. Dia dels Innocents i mateixa hora del partit de la selecció no semblava el moment més ideal però en canvi la sala s’ha omplert bé i el debat ha estat molt interessant i llarg.

Tenia molt interés en veure si les ferides de les eleccions s’arrosegaven o si renaixia l’esperit de treballar junts en favor de la independència. Ni una cosa ni l’altra. Hi havia resentiments comprensibles però també voluntat d’entesa.

Terrassa Decideix té 700 voluntaris però el repte és enorme ja que és una de les ciutats més grans que farà consulta. De moment el vot avançat sembla que va bé. Entre tots hauríem d’empentar, doncs.

(La foto de l’acte és del Pere Cardús. L’he robada al seu twitter -amb el seu permís. Ací trobareu també un vídeo de la televisió de Terrassa sobre l’acte i sobrer Terrassa Decideix.)

He passat el (gèlid) matí a la Generalitat, assistint a la presa de posessió d’Artur Mas com a 129è president de la Generalitat de Catalunya. He fet aquesta crònica personal a VilaWeb.

Dimarts passat el diari El País va organitzar un debat a ESADE sobre wikileaks al qual em van convidar a participar. Ara ESADE ha penjat en vídeo el debat sencer. Hi ha també Esther Vera (Cuatro) com a moderadora, Lluís Foix (La Vanguardia), Marta López (El Periódico), Carles Capdevila (Ara) i Vicente Jiménez (El País).

Màrius Serra va ser ahir el director convidat de VilaWeb -el darrer d’aquest any perquè la setmana vinent no n’hi haurà, per motius obvis. Va ser tan excitant com hom esperava, tot i la dificultat que va arribar un dia especialment marcat per la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat i per la sentència del Suprem. 

Un dels costums que hem instaurat amb això del director convidat és anar a dinar junts al restaurant L’Havana, una fantàstica casa de bon menjar de poble que és a prop de la redacció. El seu excel·lent cambrer, dels millors que he conegut en anys, va reconèixer el Màrius i ens va explicar que fa anys una colla de literats, entre els quals ell, eren habituals de la casa. Després de les hores de tensió i feina la veritat és que va ser molt divertit i agradable compartir aquesta estona també més relaxada amb el Màrius. 

(En la foto el Màrius a L’Havana, amb la Bel Zaballa, el Josep Casulleras i el Roger Cassany. Vos recomane també el vídeo sobre el seu pas per la redacció.)

Fa hores que l’Skype no funciona. A tots els serveis d’internet un dia o un altre ens passa, que caiguem. Jo diria que és inevitable. Però una cosa és caure uns minuts (com alguna vegada ens ha passat a VilaWeb) i una altra caure un dia sencer. Especialment si eres un dels grans serveis globals amb milions d’usuaris. M’imagine que els crits que deuen haver ara mateix a ca’n Skype i com han d’anar de bòlit els seus informàtics…

Ara sí que no ho entenc. Mentre estàvem treballant de forma intensa en el seguiment de la barbaritat aquesta de les sentències del  Suprem sobre la immersió rep un avís que diu que sóc trendtopic a Spain! Arrea! ni més ni menys que a Spain? aquesta sí que és bona…

Vaig a la web en qüestió i així ho confirma per a la meua sorpresa i desconcert. Home, és cert que he piulat molt les darreres hores, que n’he respost a molts i que he vist molts retweets però d’això a ser el segon trendtopic? Òstres…

El vídeo del programa Millenium de divendres al Canal 33, on vaig participar en un llarg debat sobre Wikileaks.

La directora convidada de VilaWeb ha estat aquesta setmana Najat El Haixmi. Va tenir un d’aquells dies moguts que a voltes tenim en VilaWeb. Primer la van visitar uns lectors il·lusionats, a migdia vam gravar un acústic amb els Lax’n’Bustos i encara a les sis van apareixen Muriel Casals i la gent d’Escola Valenciana per presentar el llibre de les trobades a l’Espai VilaWeb. A banda que era el dia de la presa de possessió del nou parlament. Així que no va parar ni un segon, pobra…

Hi ha dies a VilaWeb que són així de moguts. Són dies que ens deixen esgotats i contents alhora. Passen moltes coses i hi ha molt moviment que, en definitiva, és el que buscàvem quan vam crear aquesta redacció.

La Najat estava sorpresa, però, perquè ella està acostumada a treballar sola i tant de moviment era difícil de seguir. Va insistir, com fan la majoria dels directors, en la necessitat de no donar per sabut res del que escrivim. I va insistir molt en que els periodistes anem de bòlit i no ens n’adonem de que sovint donem per sabudes coses que els lectors han d’anar a cercar. Va proposar una solució que anirem implantant, per a fer xicotetes notes centrant els temes.

 La veritat és que l’experiment és un dels més interessants que hem fet mai. Els directors ens han anat fent aportacions molt interessants que crec que milloren el producte i que ens fan a tots més conscients encara del paper que fem. I aquesta setmana Màrius Serra…

Ahir a Viladecans es va fer la nit de Santa Llucia, dins la qual ens van lliurar el Premi Òmnium de Comunicació a VilaWeb i a TV3 pel programa ‘Adéu Espanya’.

Hi vaig expressar el meu agraïment i la voluntat de seguir treballant, ara que estem immersos en ple procés de canvi, pel periodisme de qualitat i el país.

I vaig rebre moltíssimes mostres d’afecte. Més de les que podia assumir en una nit.

Això em va fer pensar molt. La veritat és que fa molt temps que li pegue voltes a per quina raó generem tant d’afecte. I no puc sinó estar molt i molt agraït.

Tinc la sensació que som molt estimats. És evident que no per tothom però ni Mandela ho és per tothom, eixes coses no passen. Però sí per una quantitat enorme de gent, coneguda i anònima, que quan ens passen coses com aquest premi ens aturen, ens feliciten, ens donen les gràcies…

Som nosaltres els que hem de donar els gràcies. I jo ho faig. Un diari no és res sense els lectors, en això el Montanelli era obsessiu. Un diari són els lectors, ells en són els amos finals del seu destí. I per això la faena que nosaltres fem només es justifica perquè hi ha una enorme quantitat de persones que ens lligen i que s’hi senten reflexats. Això deu passar amb tots els diaris.

Però en el nostre cas hi ha també un agraïment que m’emociona. La gent és molt amable amb nosaltres. A voltes pense que massa. És extraordinàriament afable, carinyosa i això em fascina i em fa molt feliç.

Treballem molt, a voltes pense que és difícil explicar quant i com treballem. Però rebem molt també de vosaltres. I també m’és difícil explicar quant i com rebem.

Només volia compartir-ho. Compartir aquest sentiment que fa temps que experimente. I renovar les gràcies a tots.

Larry King va fer anit el darrer programa del seu show a la CNN, que ha durat vint-i-cinc anys. El vídeo és un resum del mateix.

Durant molts anys he escoltat les seues entrevistes, fetes dia rere dia sempre amb grans protagonistes de l’actualitat americana i mundial. Abans les passaven a hores més asequibles i moltes nits les veia en directe, des de casa. Més tard el youtube i el podcast m’ajudaven a seguir-lo, pendent sempre que un dia crearia petites obres d’art com aquella nit difícil d’oblidar que va xerrar amb Marlon Brando sobre com era de dura la vida.

King és un periodista atípic, té un toc de Jordi Vendrell. Del Jordi em fascinava això que em fascina del King: que sabia molt i es preparava molt però quan començava el programa semblava que tot era improvisat, una conversa ordinària. No és fàcil fer això. Gens fàcil.

Anit van fer un programa molt especial. Als Estats Units saben respectar la gent i amics, personatges i competidors es van unir en un homenatge a l’home que ha fet 25.000 entrevistes en directe, aconseguint sempre que sonen interessants.

Hi ha, però, un moment que vull destacar. Al minut 6.39, enmig d’una broma, li pregunten quina pregunta ha fet més vegades. I ell respon ‘la pregunta que he fet més sovint és per què?’ i diu que és aquesta perquè no es pot respondre amb una sola paraula i obliga a pensar l’entrevistat. Tota una lliçó de periodisme, sí senyor.

Ahir vaig passar el dia a Lleida, participant en la interessant jornada del Congrès de la Convivència. Vaig gaudir dels temes que s’hi tractaven i sobretot de les experiències que s’hi explicaven. I vaig passar molt fred. Ho feien a la Seu Vella i ací dalt arrepreta de valent, especialment per a un sudaca com jo…

Malgrat el fred vaig tenir la immensa sort, però, de fer una visita al turó explicada per Josep Tort que ens va improvissar una conferència excepcional sobre el paper geopolític de Lleida i sobre els edifici del turó i sobre el seu passat, tant a la nostra corona com a la dels veïns. Els oidors vam ser un grup d’afortunats, entre els quals el Terricabras o el Joan Vila, que en havent dinat vam agrupar-nos al seu voltant per a escoltar les seues explicacions. En el meu cas festa doble perqupe, a més, eren puntejades pels comentaris intel·ligents i punyents de l’Antoni Aluja que també s’hi va unir al passeig.

Mentre entràvem a recer refent-nos un poc de la fresca li vaig dir a l’Aluja que per a parlar d’aquella manera, com ho fa el Tort, has d’estimar molt. Hi va assentir perquè això és una evidència. I una sort.

Matí de conversa llarga amb un físic. Isc escarotat. Ha aconseguit trencar-me els esquemes amb una facilitat esborronadora. Treballa amb el vidre i afirma (i demostra) que el vidre en realitat és un material líquid i que nosaltres el considerem sòlid només perquè es mou a una velocitat tan minsa que a escala humana ens sembla immutable. Diu que si poguérem veure a tota velocitat el que passa en milers d’anys veuríem fluir el vidre igual que ara, a la nostra velocitat normal, flueix l’aigua. 

L’exemple desafia el sentit comú però la ciència al cap i a la fi és això mateix: un combat permanent contra les impresions que ens posa al cervell això que en diem sentit comú. M’he divertit. M’he divertit molt.