Mails per a Hipàtia

Fa molts anys El País va obrir delegació a València. Ho van celebrar amb una fastuosa festa al monestir d’El Puig. Hi vam anar centenars de convidats, parle de meitat dels vuitanta, em sembla. Tots, un rere l’altre, vam haver de passar per davant de Juan Luís Cebrian i el senyor Polanco a retre pleitesia abans d’accedir al recinte. I aquell dia vaig tenir la sensació d’haver vist de prop poder del real. Sembla allò una cosa gran i imbatible. Però, ves per on, s’ha acabat.

Confese que em té impressionat aquest final accelerat del grup Prisa. Els Polanco han estat llestos perquè encara més o menys l’han pogut vendre. Hi ha molts que ja han fet tard i no hi ha ningú disposat a comprar-los, El Periódico, per exemple o el Mediterráneo de Castelló o tantes i tantes teles amb llicència de tdt. En això cal reconèixer que han estat llestos els fills del Polanco gran; ells com a mínim s’hauran endut alguns dinerets.

Però en un lloc, un estat, on Prisa ha manat més que manava el govern mateix, on els diaris posaven i treien presidents i els presidents feien trampes perquè els amos dels diaris tingueren teles, veure com li arriba la fi és una lliçó solemne. No és ja que hagen tancat CNN+ o que es venguen els edificis o que avisen que els diaris es quedaran amb la meitat dels redactors o tancaran. No és que s’hagen lliurat a Telecinco i el Gran Hermano com a salvació a la desesperada. No és que Berlusconi siga l’amo de les teles de Polanco i que un americà estrany ho siga dels diaris. És que això no s’ha acabat i la caiguda no la saben aturar. Pitjor: saben que han perdut el control. I per això per exemple Cebrian se’n va també abans que no siga massa tard.

Més que no el tancament de CNN+ la notícia és que els grans monstres de la premsa i la comunicació tenen els dies comptats. Els que siguen més savis resistiran i duraran encara dècades. Però els altres se n’aniran a l’aigua en qüestió d’anys. Ara passa. Als Estats Units moltes ciutats que tenien dos diaris ja en tenen només un i algunes que només en tenien un ja no en tenen cap -vull dir de paper. I les teles no saben fer res més que fusionar-se i fusionar-se a veure si entre totes agrupen un gruix de televidents que no són al Youtube.

El futur de la comunicació es juga en les pantalles, sobretot de mòbil, en les pantalles a la carta i també en la vessant empresarial dels productes. Més sostenibles, més xicotets, més raonables. Amb més ànima.

A Prisa li ha arribat la fi del món. Qui m’ho anava a dir a mi, aquell dia a El Puig…