Gàlim

Senyor rei ja estic ací.
Les garrofes i la palla
p’al seu rossí
I les coses bones
p’a mi, p’a mi!

És que adés he vist ja llums de Nadal en alguns finestrals comercials, i he pensat que com passa el temps, i que si d’acì dos dies ja és Nadal i Cap d’Any els Reixos han d’estar tancant els preparatius dels regals i encara no m’he parat a decidir què demanar…
I per què no? També és un regal. Demanaré que ens duguen teatre:

Ho explica Toni Cucarella al seu bloc. L’obra Corrüptia: una regió de l’est es representarà a l’Olleria l’11 de desembre. Una molt bona notícia, segons com es mire. En principi ho és, perquè és bo que arriben al públic aquestes obres crítiques. No ho és tant pel fet que haja de ser a l’Olleria quan la idea era que es puguera vore a Xàtiva d’on és l’autor, Josep Ll. Fitó, i algun dels actors.

L’Olleria ja va acollir els assajos de Botifarra per als concerts de presentació del seu segon disc perquè el teatre de Xàtiva… Ara sembla que l’obra no la hi deixen fer. No ho sé cert. El cas és que se’n vénen a l’Olleria, i segur que hi ha un èxit de públic excedit. Diu Toni que la faran l’11 i el 12. Espere que siga així, que el 12 també (cosa que jo encara no sabia), perquè l’11 estaré fora, com ja vaig lamentar-me a l’Elies Barberà, un dels actors socarrats.

Néstor Mont va fer l’estiu passat la primera presentació del seu disc ‘Amor de Terra’.

Si voleu, podeu en acudir a una altra que farà aquest dimecres, 1 de desembre, al Club Diario Levante de València, a les 19.30 h. L’acompanyaran Josep Maravilla i Paco Lucas, i faran d’hòmens bons Paco Muñoz i Pep Botifarra. Interessant.

– los Socialistas traeremos una nueva prosperidad rehabilitando la Comunitat.
– los socialistas traeremos un futuro mejor para los 244.000 menores de 35 años que están en el paro en la Comunitat.*

Eixa és l’oposició que fa el PSOE? Copiar el PP amb frases buides? Van aviats!!

_{* Això és del twitter oficial del partit, no és cap d’interpretació}

És això, que hi ha temporades en què tens més caps que barrets i no pots acudir a tot, com aquesta setmana que ja s’acaba i que m’ha dut cagalló per séquia. I encara em volien comboiar uns per a anar hui a València i demà uns altres a Oriola… Tira, tira: quedem-nos en casa que es fa tard i ve plovent. De fet, ja plou.
No és que ara estiga ociós, però és que he pegat una miradeta pel món dels blocs i m’he trobat dos coses que m’havia perdut per l’abarinto d’aquests dies. Dos coses remarcables personalment.

D’una banda el mestre Frechina ha fet la crònica de l’actuació de Miquel
Gil a Manresa el 6 de novembre passat, quan presentà les cançons que té
embastades per al proper disc, en una de les quals ha col·locat unes
línies meues. No sé com ho va presentar això Miquel (li ho hauria
d’haver preguntat). El cas és que Frechina diu que la cançó està feta
sobre un poema meu. Això m’acollona.
L’altra qüestió està relacionada amb el mític projecte de Roba Estesa.
Hui ha vingut Tòbal Rentero (diu que havíem quedat però jo ho he sabut
quan ha arribat) a ensenyar-nos el mecanisme electrònic que farà sonar
la caixa i que és (almenys a mi m’ho ha semblat) un prodigi de la
tecnologia. Una placa plena de ferrets i connexionetes que amb una pila i
uns altaveus com el polze fan sonar la música de manera espectacular.
Increïble. Cosa de vore i d’escoltar.

Quin millor final?

El bombardeig informativopublicitari que ens arriba a cabassos sobre la bondat de l’AVE i la pluja de beneficis que ens reportarà és tan gran que dius: ui! ja ens volen vendre la burra.
Ara l’associació Ferrmed diu que això d l’AVE està molt bé, però que si s’hagueren gastat els diners a construir el corredor mediterrari la rendibilitat econòmica seria molt (però molt) més gran. Ja ho sabíem, això. Però des de la Meseta tenen clares les prioritats.
Entre fer unes comunicacions aprofitables econòmicament, o fer-les pensant en la vertebració nacional (espanyola), no han dubtat. Primer és el país, la nació, España. És una opció tan vàlida com l’altra. Han demostrat que prefereixen demostrar quin és el territori nacional, quin és el centre i la perifèria. Insistisc: és una opció vàlida, però innegablement nacionalista. Encara que no ho vulguen reconéixer.

Hem de reconéixer que ahir dijous vam fer una miqueta el tararot per València darrere del Clip Inquiet i la projecció dels vídeos. El tararot i el tarambana. Però ara ja té igual: la Cileta és arribada i ja la podem compartir amb tot lo món. A gaudir-ne bona cosa.

Fa quatre anys (o els farà d’ací poc) vaig dir-li que no li votaria. Érem (som) amics, i tal com es presentaven les eleccions, l’alcalde que resultara elegit no ho tindria gens fàcil per a governar. Li vaig dir que, per amistat, no volia vore’l passar per segons quines coses, algunes de les quals han acabat per fer-se palpablement reals. Tot i això, la vespra de la moció de censura que li havia de donar la vara d’alcalde li vaig conspirar una ‘serenata’ sorpresa.
Ara es torna a presentar per a alcalde. A poqueta nit fan un acte oficial de proclamació de candidat al Cervantes (no havíem quedat que li recuperaríem el nom de ‘Depòsit’?). Jo duia idea d’anar-hi: ja que veig que no ha escarmentat, almenys fem-li costat. Però aquests actes em fan perea, no m’hi trobe (com diu Joan que diuen al seu poble). Si serveix, aquesta declaració pot fer el paper de presència meua.

No s’equivocava el ‘pajaritu’ que dimarts passat, hui fa vuit dies, em deia que la decisió de la UNESCO en relació als castells anava ben encaminada. Ara ja està, ja han declarat els castells Patimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat.

Fa alguns anys, setze si no vaig errat, vam recuperar el Ball dels Locos, un antic ball de valencians dels que segurament es troben en l’origen de l’actual fet casteller. I hui, justament el dia de la delcaració de la UNESCO, VilaWeb il·lustra la notícia amb un vídeo dels castells l’Olleria. Un honor, i una declaració d’àmbit.

El 6 de desembre anirem a València, mudats, amb posat respectuós però sense perdre la gana de festa. Abans haurem comprat les entrades al Teatre Olympia, perquè eixe dia ja no en quedaran, i en alçar-se el teló veurem sobre l’escenari la rondalla que entre els aplaudiments del públic donarà pas a Pep Botifarra, l’astre musical d’arrels més profundament innates que ha parit aquesta terra.

Segons la informació oficial, l’actuació serà a les 19 h, i quan s’haurà acabat, per si quedaven dubtes, Pep haurà agranat les restes de suspicàcies i prejudicis.

El Consell valencià se sent ofés perquè Montilla creu que al País Valencià es parla català. Se sent ofés en castellà, evidentment.
Però la realitat és cabuda: diiumenge la Mostra Internacional de Titelles de la Vall d’Albaida donava el premi a una obra representada en català (de més enllà de l’Ebre) sense que hi haguera problemes de comprensió, amb naturalitat. I com cansa tanta murga cínica!

Asseguts en una mena de banquet d’obra de l’antiga fusteria observàvem com reinfraestructuraven el local per a convertir-lo en saló d’actes. Susanna ja duia estona fent fotografies quan la Mar va arribar des d’Alacant, atrotinada com sempre. Vam anar al bar d’enfront a fer-nos un café i en tornar vam comprovar que la cosa ja anava de bo: el moviment de gent a la porta presagiava l’èxit d’assistència posterior.

Primer anaven arribant els convidats a la trobada de pioners d’internet,
que van omplir l’espai VilaWeb amb la presència física i el saber
acumulat. També anaven acudint altres invitats (Hola, Miquel!). El tio
Roc parlava amb Botifarra, a qui li havia volgut fer arnadí, jo saludava
i mirava, fins que vam decidir entrar perquè la festa grossa era ja
imminent.
De nou en el banquet, véiem entrar gent i més gent. I més
encara. La Mar seia, s’alçava, se n’anava, tornava a seure, se’n tornava
a anar, i no parava d’entrar gent. Havien ampliat el local? Com hi
cabíem tots?

Va arribar el moment i després de l’inici del silenci
van parlar els pares i mares de la criatura que he tingut la sort de
vore créixer de prop, arrimat als vidres del postic, admirat d’una
evolució avançada a les previsions. Assumpció i Vicent, pares i mares de
VilaWeb, van dir que molt bé, que gràcies a tots i que els quinze anys
passats eren només l’inici, l’empenta inicial.
Els representants
polítics que feren ús del micròfon sabien de què parlaven. Joan Manuel
Tresserras i Ernest Benach no feren discursos de paraules buides, no
parlaren foradat. Coneixen la casa i el producte, la factoria i el mapa
mental. Un àmbit nacional fet amb la màxima naturalitat de què es pot
ser capaç amb l’honestedat de cada dia.
Van parlar de Països Catalans i vaig recordar que algú (ara quedaré
malament per no recordar qui) va definir l’AP7 com el carrer Major dels
Països Catalans. Seguint amb la imatge, VilaWeb podria ser com la plaça
de la Vila, el punt de trobada, el lloc per on tot discorre, el centre
indefugible. Ho vaig pensar, però va començar a arribar l’aigua de
València i de nou les salutacions i besades i ho vaig haver d’aparcar.

Un ‘pajaritu’ m’explicava dimarts que això de la declaració dels castells com a Patrimoni de la Humanitat està prou encarrilat, que hi ha bones espectatives que la setmana que ve que es reuneix el Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat a Nairobi la proposta castellera vaja avant. O amunt.
Seria, evidentment, tot un èxit.