Gàlim

Com funciona això? Vull dir: jo estava ara regirant webs diverses i disperses i, tot d’una, se’m dispara en el cervell una música que fa ni sé els anys que no sentia. Una cançó d’un italià que tenia perdut. Com ha anat això? Hi pense, però no trobe cap de relació entre el que feia, el que mirava, el que buscava i el record en àudio.

Fa poc em va passar una cosa similar amb un altre record que em va prendre a l’assalt, una frase certera d’abans de la meua primera mort civil, una resposta inesperadament bella.

Encara no som a 28. Encara no és el dia dels Innocents. O siga, que això de Comuniland no és una broma.
Diu la Generalitat que a l’Expojove han creat un lloc inspirat en la ‘Comunitat Valenciana’ que es diu ‘Comuniland’. Un lloc ‘on es trobaran rodejats de platges, illes, ciutats, boscos, monuments, aquaris, zoos…i habitants molt particulars’. Volen recrear el món dels videojocs per a potenciar el valor de l’esforç…

…però qui s’ha inventat eixe nom? Comuniland! No és una broma, però és que no és cosa de broma. Comuni-land. Amb tota la mala bava. No ‘Valencialand’: terra de València o de valencians. No. ‘Comuniland’: terra de… què? De res. No som res. Una regió anònima, de gentilici difús.
‘Comuniland’: terra de comuns. D’excusats?

Això va i són una lladres que atraquen un supermercat. Carregats de la ferramenta necessària per al treball, gasos lacrimògens inclosos, arriben a un comerç de Villepinte, colpegen tres treballadors, amenacen el guàrdia de seguretat, i s’enduen 3.000 euros en efectiu. Acabada la faena, fugen a peu.
Al cap de dos hores la policia ja els havia agafat. Com? Només els va caldre seguir les petjades que havien deixat en la neu camí de l’amagatall. Poc professionals.
D’això, en el meu poble, en diem ser tanos.

^{Tano: posat a pensar d’on ve això de ‘tano’, només se m’ocorre una cosa. ‘Tano’ ha de derivar de Cayetano. En el llibre de festes de l’any 1968, un article que parla d’antigues tradicions comenta una festa que se celebrava a ‘San Cayetano’. Des que ho vaig llegir que em té intrigat això, perquè és un sant molt estrany per ací que ni tan sols té cap de carrer. El bon resultat és que si se li feia una festa, algú del poble devia tenir eixe nom, i potser algú que el tinguera fóra un tararot (que ve a ser el significat de ‘tano’) i es quedara identificat el seu nom amb la seua característica.
I que conste que açò no passa de ser etimologia-ficció.}

Diu la notícia que el president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, ha denunciat haver rebut amenaces de mort arran de la conferèna del professor Abelard Saragossà a la seu de l’entitat. Es veu que l’acusen de traïdor per haver permés l’acte d’aquest ‘catalanista’.
És el que passa quan t’apuntes a un club amb hooligans com aquest. Mentre tot va bé, els ‘accidentats’ sempre són els dels altres equips. El mal és quan els companys de colla sospiten que estàs eixint-te’n del solc i passes a ser també un ‘accidentable’. Això no es perdona, i entres a formar part dels que es poden trobar les rodes del cotxe punxades, la frontera de casa decorada amb insults, els vidres del negoci fets a banderes, un artefacte casolanament explosiu en alguna finestra…
Entre la ‘comprensió’ d’uns (els teus) i la permissivitat d’uns altres, queda un buit perillós on hi cap molta gent. I no saps mai si tu també.

No vull pensar com ha de ser l’infern 2.0.

El presidenciable Alarte es llança a fer ús de la tecnologia per a la campanya: creen una aplicació per a iPhone i iPad per a poder seguir la informació que genera(rà) la campanya del PSOE. Tot lo món reconeix que la campanya en i amb internet dels demòcrates per a dur Obama a la Casa Blanca va ser decisiva. Sembla que volen seguir l’exemple. Fins i tot li han photoshopat la fotografia.

La llàstima, entre altres llàstimes, és que en els discursos fa això: llàstima. Res a vore amb els d’Obama. No se li veu semblança ni per espillera.

Mires. Remires. Regires i no hi ha mans de trobar com dir-ho.

Hui t’he vist. O ha estat enguany? Té igual: com qui diu adés, com qui assaboreix en blanc i negre els records plegats de terra. Hi va haver un altre temps abans d’això, fill del descrèdit i de l’amagatall sistemàtic. Del dubte.

Després vam aprendre que no. Que els verbs no eren un full administratiu, que la vida es declina més enllà de la gramàtica funcionarial, que la sintaxi no sempre té raó. I encara ho aprenem.

Que et posen sis barres de pa, a l’hora de dinar, per a 11 persones, pot semblar exagerat. Però si matisem que les barres eren de la mida d’un dit polze, les racions a compartir es queden en no res: en un mosset que no saps com fer cundir. És el problema d’aquests restaurants de modernor extrema. I els van posar com qui fa un esforç estilísic en la cuina, com si se n’eixiren de la seua ‘dignitat’ de gastronomia d’elits gustatives.
Els plats eren bons, això és cert. I les racions, segons quina elecció, passables. Però, quin mal ha els ha fet el pa?
Els comensals érem persones de menjar casolà, de pa i mescla, companatge. I de mos de pa alternat amb el tros de carn o de peix o de les gírgoles que vaig demanar. Veníem de la trobada de locals de VilaWeb, de parlar de mancances, d’èxits, d’experiències a compartir, de noms d’animals que no volien dir una altra cosa. De tot. I venia bé la taula parada per a seguir parlant-ne. Una bona experiència. Però porta més pa.
Ara, mentre espere que es faça l’hona de dinar en aquesta casa on estic adoptat, faig ús de l’ordinador que he amprat al senyor amo. La bona notícia és que adés ha anat a dur pa.
En acabant* aniré a l’estació a agafar el tren que m’ha de dur a Xàtiva. Vorem quines aventures hem de passar encara.

_{*Ja sé que la normativa diu que la forma ‘en acabat’ és la que toca, preferible a ‘en acabant’, però em permet la llibertat de botar-me-la una miqueta, la normativa. Potser s’ho haurien de repensar, això.}

El tren ha arribat a l’hora. Més o menys, perquè tampoc no he mirat el rellotge. Allò és gran, amb un fum de personal amunt i avall, un formiguer on tot lo món sap on va o ho sembla.
Era prompte quan he aplegat, de manera que he decidit fer temps en un dels bancs amb seients disputats per la clientela de l’estació, viatgers o refugiats. Assegut, mirava i escoltava el moviment continu de gent quan m’ha cridat l’atenció una paraula: ‘segut’. Algú havia dit ‘segut’ i instintivament he girat el cap. Si el món és xicotet, l’estació de Sants ha de ser un puny. Allà anaven el Jaume Pérez Muntaner, la Isabel Robles, la Llúcia Sendra i el Ramon Guillem. Ens hem saludat, i tot ha continuat rodant.
He seguit fent temps, i d’entre tota la col·lecció de persontges que hi he trobat m’ha cridat l’atenció especialment una parella jove. Ell semblava haver patit un atac sobtat d’encongiment: és com si se n’havera entrat quatre o cinc talles. La samareta li excedia els muscles de manera absurda, i els pantalons eren un grapat de tela al voltant seu sense massa forma concreta. Fins i tot les espardenyes eren grans. Ella duia uns tacons alts, quasibé més llargs que la falda, que si ens posem a ser exactes amb una síl·laba en tindríem prou per a dir-la.

Prop de ma casa, en un edifici cantoner, hi viuen un grapat de famílies immigrades. Molta gent. Massa per als metres quadrats que habiten. Hui he vist que algú els ha fet a la paret una pintada amb símbols nazis.
Espere (preferisc creure) que els autors de la pintada siguen ignorants i ho hagen fet sense saber ben bé què volen dir alguns símbols que usen de manera inconscient. O més que els símbols, què han representat en algun moment recent de la història. M’estime més creure que, encara que semble mentida, no són conscients de la tragèdia humanitària que van causar algunes ideologies que els van usar i que ara reivindiquen. Que són joves i ingenus. Que… que siga això i que no passen avant.

Feia temps que no comentava per ací res de Francesc Mompó. Fa dies que no guanya cap de premi i la cosa es gela. Encara que, si bé ho mires, això que no haja guanyat cap de premi darrerament ja és una notícia. De totes maneres, el títol de la noteta aquesta no té res a vore amb ell, personalment, sinó amb el títol de la seua última novel·la ‘Els fantasmes del Lacrima Coeli’.
Com que la modernor ja se’ls menja pels peus (a ell i als editors que van espavilant-se), han tret un vídeo de promoció del llibre. Jo el pose, i qui vulga que el veja.

Moltes voltes hem comentat els resultats en les traduccions o correccions que fan alguns quan usen programari sense revisar-ho. Utilitzar el SALT o la web d’internostrum és molt pràctic, però cal mirar i remirar els resultats, perquè les màquines són això, i no saben què diuen. Ho diuen i au.

És evident que un programa informàtic tradueix (millor dit, convertexi)
sense entendre el significat. Però costa de comprendre que això li passe
a un traductor que, suposadament, és un humà professional. El cas és
que un parell d’editorials xineses han hagut de retirar els exemplars
que havien distribuït dels clàssics contes dels Germans Grimm. Els
havien repartit per llibreries, que havien posat els llibres en la
secció de literatura infantil, sense adonar-se que en la versió que s’hi
oferia la Blancaneus era una nimfòmana incestuosa i que es rebolcava
també amb els set nans. Per a acabar-ho d’adobar, en morir-se, apareix
el príncep que més que blau és un necròfil.
Diuen les editorials que el problema ha estat que, en no poder
aconseguir els contes originals alemanys, van tirar mà d’una ‘adaptació
lliure’ japonesa. A mi el que em sorprén és com és possible que el
traductor al xinés no trobara estranya l’afició de la Blancaneus en un
conte per a xiquets. Perquè supose que qui li encomanara la faena li
diria que la cosa anava de literatura infatil, no? O no?

L’actual president de la Cambra de Comerç de València, José Vicente Morata, ha aparegut als mitjans de comunicació perquè critica la mesura del govern espanyol d’eliminar l’obligatorietat de les quotes de les cambres de comerç. Fins ara, les empreses estaven obligades a pagar uns diners a les cambres de comerç, quantitats en relació als beneficis obtinguts, diners amb els quals aquestes entitats ofereixen servicis diversos. Sembla que la decisió és que aquesta obligatorietat desaparega, amb la qual cosa els ingressos de les cambres minvaran estrepitosament. Segur.

És evident que la mesura no servirà de gran cosa en els balanços de les
empreses: són quatre gallets, encara que tota pedra fa paret. Em sembla
més un gest que no una mesura amb repercussió. Ja ens hi estem
acostumant, a aquestes improvisacions i intents inútils d’acontentar a
uns i altres.
El cas és que els senyor Morata es mostra indignat per
la supressió, i assegura que la decisió pretén eliminar les cambres de
comerç. Ell diu que no ho aconseguiran i que continuaran amb el seu
treball amb independència de la política. És ací on la cosa no em
quadra: al País Valencià les cambres de comerç i les institucions
empresarials han estat (i estan) genuflexes davant el poder polític de
la Generalitat. Mentre el Consell abandonava la indústria i
l’agricultura, ningú no ha alçat la veu, tots els han rist les gràcies.
Quan la formació i la investigació fan pena, han continuat aplaudint la
política de saraus mediàtics i d’inversions en borumballa.
Independència? Ni un gram.

És demà ja i jo encara per averiguar!

Després d’omplir la plaça de la Catedral de Barcelona, d’haver actuat al País Basc, a Itàlia, i a Madrid, ja tocava que la ciutat de València li obrira portes mudadores. Demà dilluns, a les 19 h, a l’Olympia de València. Allà ens vorem.

Ara en un moment me’n vaig a participar en la presentació del calendari de l’IEVA, que es fa a les 20 h a la biblioteca de l’Olleria. M’han llogat per a conduir l’acte, encara que enguany no hi he pogut col·laborar gens.
Continua sense agradar-me parlar en públic, però de tant en tant s’ha de fer, i tampoc no passa res. No hem de fer misses ni discursos, però a voltes sí que has d’anar amb peus de plom a vore què no dius, què dius, com ho dius si ho dius… A voltes també has de dir coses que potser no voldrien que es digueren encara que siguen certes, perquè potser les coses es desentenen per misèries que ningú no ha buscat. Jo ja m’entenc, i em sé amb el dret guanyat discretament a dir-ho. Bonament. Perquè serà la veritat.

I després, a la nit, redacta, penja i maqueta. Quantes coses em queden encara per fer sense saber!