Gàlim

^{Es fa hora orada i encara no saps per on pegar. Encara com que alguna cosa has aprés en aquesta vida i saps que si hi ha coses ben fetes és una llàstima desaprofitar-les. Doncs tirem mà dels que saben i que no siga res. Després de pleits i discussions amb adjectius i comes diverses ho deixe estar. De totes maneres, el dinar l’he de pagar…} Bolet literari

No hi havia a la Vall dos amants com nosaltres.

De fet, ni em coneixies. T’estimava sense nom ni aixovar, et parlava en paperets dispersos plens d’una cal·ligrafia urgent, de sintaxi ingènua. Et veia passar amb la mirada en un puny i em desullava amb la proximitat epidèrmica que col·lapsava ritmes vitals, capaços de retornar al cardiograma només en la clandestinitat dels somnis ardits.
Un dia et vas acostar. Ens vam acostar, i a l’endemà del cap de molts dies vam compartir els noms però no els aixovars, vaig desfer la cal·ligrafia sobre llençols imminents mentre estorinyàvem una eternitat defectuosa.
 
Ho recorde ara que hem vingut a dinar. La realitat va esborrar la il·lusió, la va esgardar pels plecs dels hàbits quotidians, dels gestos casolans que tapaven el desig que fugia costera avall, cap al barranc de deixem-ho estar. Ho recorde en veu alta, després de tants anys; i a l’hora de demanar, quan em preguntaràs si vull bolets, diré que ja en vaig tindre prou amb aquell.

Ella parlava un castellà inflexible, sense clavills que mostraren cap dubte d’origen idiomàtic. Era la seua llengua. La tarja de visita que em dóna informa que és de València, o almenys que hi treballa, la qual cosa em facilita la conversa perquè sé que m’entendrà i no m’hauré d’autotraduir.
Xarrem una bona estona, i de sobte em diu ‘perdona que no te hable en valenciano’. Diu que la família és castellana (no recorde ara d’on) encara que ella ja va nàixer a València. Diu que l’entén perfectament, que el nóvio parla valencià, i a casa d’ell tots el parlen. Però ella no.
Quan se’n va anar va dir adéu, una concessió gratuïta. Almenys no era de les persones que et donen, graciosament, permís per a parlar valencià, les que et diuen ‘yo no lo hablo pero puedes hablarme en valenciano que lo entiendo’ quan dus mitja hora ja de xarrera i ho has comprovat a cada paraula.

Ja comentava jo l’altre dia que l’agenda la tinc plena de puntets que indiquen alguna faena o algun compromís. Novembre està farcidet de coses, fins i tot un desplaçament a Barcelona acompanyat de Botifarra, o d’acompanyant de Botifarra. Té igual. Diu que aprofitarem que estem per allà per a una sessió de fotos que volen fer-li els d’una revista musical: bé. El viatge el fem per a anar a la redacció de VilaWeb, a celebrar que fan quinze anys. La pregunta és: era menester fer-ho això un dimarts? La faré, la pregunta, però no em trauran descarregador.
Això que deia. Que el mes va ple de puntets, tants que ja se n’han passat al desembre i tot. De fet, n’hi ha un punt que omple tot el dia 16, dijous. Apunteu-vos-el: 16 de desembre. Si podeu, amb els números en majúscula.