Ha estat un bestseller i sens dubte s’ho mereix (cinc edicions de febrer a juny d’enguany). El llibre de Pius Alibek, Arrels nòmades, és la història de la vida de l’autor, des que era xiquet fins que fa iniciar el viatge cap a la península, a principis de la dècada dels vuitanta. La gràcia del llibre és que
Benvolgut Joan, quan vaig llegir el teu darrer article no hi vaig caure. T’acomiadaves del tot i jo no ho sabia. Ara el torne a llegir i repasse el que tinc subratllat: “primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur, i segona, del lligam
Llig un llibre de Rovira i Virgili, Teatre de la natura, publicat a Sabadell el 1928. Es tracta d’un recull de textos breus dividits entre “paisatges i marines”, dedicats al camp i a la natura i “botànica i zoologia”, centrat a comentar plantes i insectes. Ras i curt: Rovira parla del paisatge i de la natura. Ho fa
Un nou Picasso s’exposarà demà diumenge a la Fundació Palau, a Caldes d’Estrac. Es tracta d’un quadre que una de les filles de Picasso, Maya, ha certificat com autèntic. Segons la notícia de Vilaweb: per primera vegada es podrà veure a la Fundació aquest dibuix de Picasso realitzat amb llapis de colors, que representa una dona
Octubre és el nou dietari de Miquel Pairolí, publicat a Contra Vents editors. Com la resta de dietaris de l’autor –sobretot el darrer: L’enigma (1999) —Pairolí fa una tria d’anotacions precedides d’un títol i ordenades seguint les estacions. No és gens casual que comence el dietari i l’acabe amb comentaris sobre Montaigne. Montaigne deu ser l’autor més comentat en aquesta mena
Met, nom afectuós de Jaume Miravitlles, revela secrets i conta anècdotes molt divertides, en els seus llibres memorialistes, de les grans personalitats que va conèixer al llarg del temps republicà i durant l’exili. Home d’un vitalisme exultat i d’una empenta destacada és, potser en un moment donat, la figura més esmentada del memorialisme català de la postguerra. Agustí Pons en va fer
Una vintena de contes formen el recull La bicicleta estàtica que Sergi Pàmies acaba de publicar. En la línia dels reculls anteriors i, molt especialment, Si menges una llimona sense fer ganyotes, el darrer, l’autor ens mostra un aparador de personatges i de situacions significatives de la vida dels nostres dies. I podríem afegir-hi que
Llig, en un tancar i obrir d’ulls, el llibre de Joan Lluís Llinàs, L’home de Montaigne. Llinàs és professor de filosofia de la Universitat de les Illes Balears i el llibre va guanyar el “Carles Rahola” del 2008. Es tracta d’un assaig deliciós sobre l’obra del pare de la literatura del jo. Des de fa anys, Vicent Alonso
Lllig el diari d’Iñaki Uriarte (Diarios, 1999-2003) publicat en una editorial de Logroño que es diu “Pepitas de Calabaza”. Sorprén l’aire fresc i directe del llibre d’aquest crític literari. Hi trobem una escriptura transparent, efectiva, plena d’agudesa i d’evidències quotidianes que es combina amb digressions literàries o filosòfiques o polítiques. Iñaki es despatxa dient coses
Hui s’ha inaugurat l’exposició sobre Al tall a la Universitat d’Alacant. L’oferta, però, comprén més coses: unes jornades, “Al Tall 35 anys, música valenciana i mediterrània de base tradicional”, una actuació del grup, demà dijous, així com una pàgina web en la Biblioteca Virtual sobre el grup. Tot plegat és un homenatge merescut. Per un costat, fa trenta-cinc anys
Una vegada més les petites boletes roges apareixen entre el fullam. Enguany han madurat abans potser perquè la calor els ha fet avançar…Siga pel que siga, ací tenim la tapisseria amb punts d’un roig exultant. Un roig exagerat, com de pintallavis. Feia goig mirar els arbocers aquest cap de setmana, contemplant-los amb atenció. Mostraven una plenitud vehement i