A tall d'invocació

Octubre és el nou dietari de Miquel Pairolí, publicat a Contra Vents editors. Com la resta de dietaris de l’autor –sobretot el darrer: L’enigma (1999)  —Pairolí fa una tria d’anotacions precedides d’un títol i ordenades seguint les estacions. No és gens casual que comence el dietari i l’acabe amb comentaris sobre Montaigne. Montaigne deu ser l’autor més comentat en aquesta mena de literatura, com déiem en un post anterior. I alguna cosa de l’esperit ponderat, sensual, entenimentat del creador de la literatura del jo es troba ben present en les pàgines del de Quart.   
  Els petits assajos que formen Octubre són molt bons  i, alguns, simplement són extraordinaris: precisos, ponderats, sensuals, amb una adjectivació subtil i amb idees penetrants… Pairolí reïx a expressar –cosa gens fàcil– els plaers que l’envolten i que van de la música (és un apassionat de la música russa), a la taula, passant per la literatura, els viatges, la contemplació de la natura… (n’hi ha més)  

L’ordenació de dietari ens remet a les estacions de l’any, començant en la tardor-hivern i acabant de nou en ella. Aquesta ordenació apunta cap a una noció cíclica de la vida regida per la mort i el renaixement per damunt de la linealitat cristianojueva. El camp, amb les aus i les plantes, amb els seus canvis de colors i olors, atrau especialment d’atenció de l’autor. Un atenció que fa destil·lar una prosa carnosa i precisa, d’una sensualitat amb tocs dionisíacs. Però a Octubre hi ha també proses sobre pensament, sobre pel·lícules, llibres, viatges, reflexions sobre la vida dels nostres dies… Vet ací un tast d’Octubre: 

  (Els plaers) “Un bon vi blanc fresc, chardonnay, si pot ser; una novel·la de Márai i una simfonia russa –afegint Xostsakòvitx a la llista de 1993– han estat alguns dels millors plaers d’aquests anys de vida retirada”.

  (La música de Saariaho “Orion”) “… invoca una mena d’espai infinit, estàtic i sense temps, un espai sense horitzons en què estem perduts, com en un somni. Orion. Això no obstant, no és una música que creï angoixa, sinó recolliment. És inquietant però alhora complau…” 

 (Paisatge) “Ara tot ho ocupa l’urbanisme trist d’aquesta època. Trist com la claror ataronjada, freda, dels fanals. Inhòspita. Contrasta amb la foscor dels masos, adormits en el bosc i en el temps. Dissimulats. Camino a pas tranquil, cap a casa, mentre la nit ho va cobrint tot, menys el record, que flameja”.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!