A tall d'invocació

Llig, en un tancar i obrir d’ulls, el llibre de Joan Lluís Llinàs, L’home de Montaigne. Llinàs és professor de filosofia de la Universitat de les Illes Balears i el llibre va guanyar el “Carles Rahola” del 2008. Es tracta d’un assaig deliciós sobre l’obra del pare de la literatura del jo. Des de fa anys, Vicent Alonso s’ha dedicat a traduir-lo al català en tres magnífics volums. Una traducció impagable que modernitza l’obra del francés i la mostra amb el punt d’actualitat que tenen els clàssics.
      És difícil llegir algun diarista –en català des de Maurici Serrahima a Néstor Luján, tot passant per Joan Fuster i Josep Pla– i no trobar alguna citació de Montaigne i/o algun elogi. Néstor Luján acabava un dels seus articles dient: “Si voleu saber alguna cosa nova de l’home, feu com jo i rellegiu Montaigne”.
      Bé, el llibre de Llinàs és un recorregut, amé i documentat, per la vida i, sobretot, per l’obra del creador de l’escriptura del jo. Sabem allò que pensava l’autor sobre l’educació, sobre la mort, sobre l’acció pública, sobre la religió…(n’hi ha més)    

I tenim també altres informacions sobre la forma d’escriure i la concepció de l’assaig, aquest discurs que pren la realitat personal com a punt de partida. És, així mateix, un recorregut interessant sobre l’època (amb guerres de religió), però sobretot, incideix en un desplegament de les opinions de l’autor dels assaigs, a resultes d’eixa funesta mania de pensar amb llibertat i amb fonament.   
   Montaigne es va retirar a viure a una torre del seu Castell. La torre tenia tres plantes: a la primera hi havia la capella; al segon pis el dormitori, amb una obertura al pis inferior per poder oir missa sense alçar-se del llit i a la tercera planta s’ubicava la biblioteca i l’estudi. Es tracta d’una significativa i simbòlica geografia. La tercera planta era la més important per a l’autor.    
      Montaigne és exposició raonada i reflexió argumentada; és trellat i coneixement, és amenitat. En llegir el llibre del mallorquí, llegim Montaigne, per què les citacions extenses donen pas al tast directe de la seua veu. El punt de partida del text de Llinàs és la voluntat/necessitat d’explicar-se per què fa més de vint anys que és un lector dels Assaigs de Montaigne. I és que l’autor francés crea passió i addicció. Vet aquí un dels seus acòlits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!