A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
“La bicicleta estàtica” de Sergi Pàmies
Una vintena de contes formen el recull La bicicleta estàtica que Sergi Pàmies acaba de publicar. En la línia dels reculls anteriors i, molt especialment, Si menges una llimona sense fer ganyotes, el darrer, l’autor ens mostra un aparador de personatges i de situacions significatives de la vida dels nostres dies. I podríem afegir-hi que també són situacions dramàtiques i propenses a representar més que res els desencontres, la soledat, fins i tot la desolació que circumda les relacions humanes (bé siguen de parella, bé siguen entre pares i fills).
Pàmies ens fa un catàleg de situacions delirants coma ara la d’uns fills en una parella de separats que pinten les habitacions i els corredors de la casa del pare; o la d’un encontre dels membres d’una exparella en el qual ella, trenta anys després d’haver-li dit que no l’estimava, li amolla: “hauries hagut d’insistir”. Ens hi trobem amb situacions marcades per la deformació hiperbòlica i, sovint, amb un gran força simbòlica, com ara el personatge a qui extirpen, en una operació de quiròfan, la nostàlgia. (n’hi ha més)
Una novetat en el recull és la inspiració d’alguns capítols autobiogràfics de l’autor: sobre la seua infantesa com a fill d’exiliats o sobre la mort del pare. En alguns moments, els relats esdevenen crepusculars, com representant un paper teatral el guió del qual és una mena de derrota anunciada.
La prosa de Pàmies sembla la d’un científic que expressa les coses amb una parquedat absoluta. A la frugalitat estilística cal afegir una gran condensació i el resultat és que en una frase pot haver-hi expressada una etapa vital i, en un paràgraf, tota una vida. La sintaxi és tan dúctil, ràpida i, de vegades, convulsa com moltes de les vides actuals que tracta de reflectir.
Només una taca: el món de Pàmies és un món singular, certament, però s’assembla massa al de Quim Monzó. Tot i l’esforç per marcar les seues diferències, sembla que són dos autors condemnats a confluir, començant per ser editats en la mateixa editorial. Monzó, però, és el primer.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic completament d’acord que els mons literaris de Monzó i Pàmies tenen molts punts de contacte. Jo afegiria també l’Empar Moliner. Tant en els articles de premsa, com en la seua trajectòria literària, fa la impressió que Sergi Pàmies i l’Empar Moliner van a remolc del mestre Quim Monzó. Fins i tot m’atreviria a dir que sembla que intenten imitar-lo.
Açò no voldria que s’interpretara com una desqualificació de cap escriptor, ja que tots tres són del meu gust, però és una percecpció amb la qual jo també coincidesc.