A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Un nou Picasso a la Fundació Palau
Un nou Picasso s’exposarà demà diumenge a la Fundació Palau, a Caldes d’Estrac. Es tracta d’un quadre que una de les filles de Picasso, Maya, ha certificat com autèntic. Segons la notícia de Vilaweb: per primera vegada es podrà veure a la Fundació aquest dibuix de Picasso realitzat amb llapis de colors, que representa una dona amb barret, de perfil. Va ser pintat per Picasso, a Barcelona, al voltant dels vint anys. Aquesta obra, que s’havia considerat falsa de manera errònia, ha estat redescoberta per la filla del pintor en una de les seues consultes al fons picassià de Josep Palau i Fabre. (n’hi ha més)
Segons segueix dient la notícia “Sembla que Palau va mostrar l’obra a Picasso en una de les seves entrevistes de treball, per tal d’incloure’l al seu llibre Picasso a Catalunya, convençut de la seva autenticitat. L’artista va escriure una “X” i el mot faux (fals) sobre la signatura, ja que aquesta era apòcrifa i realitzada posteriorment. Josep Palau i Fabre va entendre que la falsedat es referia al dibuix i no només a la signatura. Maya Picasso va desfer el malentès i va certificar l’obra.”
De totes les característiques de la personalitat de Palau, la d’expertise picassià és la que més em va impressionar. Palau feia encàrrecs per a certificar l”atenticitat de quadres de l’autor de Les senyoretes del carrer d’Avinyó. De vegades era per a milionaris europeus o americans. En contar els procediments que feia servir em ve a la ment la imatge de bruixot. Sovint, deia Palau, que en veure un quadre sabia de seguida si era autèntic o no. La majoria de vegades, però, el que feia era posar la peça en un lloc visible de la casa i anar mirant-la de tant en tant. Aquest contacte directe amb la peça, acabava delatant si era autèntica o no.
Temps després, en llegir l’article de W. Benjamin, “L’obra d’art en l’era de la seva reproduïbilitat tècnica”,vaig veure que el pensador alemany també trobava que l’obra d’art parlava, s’expressava. Era, a parer del pensador, el punt dèbil de la reproduïbilitat: cada obra expressa un moment únic i estableix, igualment, una comunicació singular, única, especial amb cada receptor.
Tot açò, ben mirat no és altra cosa que veure en l’art una recialla de la religiositat ancestral. Segons aquesta imatge, cada pintor seria un apòstol i cada receptor, un oficiant. I l’expertise se situaria, de forma equidistant, entre un i l’altre.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Recordo bé aquestes explicacions del nostre amic Palau i Fabre. A primer cop d’ull ja veia si el quadre era autèntic o fals, però volia assegurar aquesta primera impressió posant el quadre ara aquí ara allà, i deixar-lo parlar…
Benjamin parlava de l’aura dels quadres, és això.