L’any 1997 la Fundació Heinrich Böll em va convidar a fer una conferència a la capital turca, Ankara. Es tractava que un grup de periodistes europeus pressionàrem en favor de la llibertat d’expressió, aleshores encara més amenaçada que avui en aquell país.
Allò va acabar sent un viatge pel túnel del temps. Quan vam arribar al lloc on era previst que fes la conferència va resultar que el govern l’havia prohibit (en vaig fer una crònica en la columna que aleshores escrivia per a La Vanguardia). La policia era a la porta i no deixava entrar-hi al públic, format molt especialment per periodistes. Jo em vaig prestar a fer el que calgués. A mi només em podien expulsar del país així que vaig acordar amb els organitzadors que em digueren el que calia que jo digués i que no tenia cap inconvenient en convertir la meua conferència, que en principi anava a ser més o menys acadèmica, en un míting. Directament.
Finalment la conferència es va fer a la seu de la Unió d’Arquitectes, amb els assistents assabentats pel boca a boca i la policia sense temps de reaccionar. I jo vaig fer el míting. Vaig parlar de periodisme i d’internet però sobretot vaig parlar de llibertat d’expressió i vaig denunciar tot el que em van explicar que havia de denunciar en concret, començant pel tancament de Flash TV, que havia passat el dia abans. També vaig afegir alguna cosa de la meua pròpia collita, molt especialment una referència al poble kurd que ja vaig notar en aquell moment que no acabava de caure bé.
Acabada la conferència el president de la Unió d’Arquitectes, un home noble i gran com pocs he vist, ens va convidar a sopar al castell d’Ankara. A la taula hi havia un parell de senadors dels Estats Units i alguns eurodiputats. Tots ells havien acudit a donar-li suport en un judici polític en la seua contra que començava al dia següent. També hi érem els convidats de la Fundació Böll, que feia i fa una feina enorme de suport a la llibertat d’expressió a Turquia i uns pocs periodistes dels que havien organitzat la jornada.
Jo marxava cap a casa al dia següent ben d’hora així que em vaig retirar a l’hotel quan encara érem als postres. El sopar va ser un relat extraordinari sobre la lluita per la llibertat a Turquia. Especialment era impressionant escoltar aquell arquitecte que pagava personalment dues clíniques de recuperació per a torturats i que donava la cara per qualsevol lluitador per la democràcia.
Cap a l’hotel es va oferir a acompanyar-me una de les periodistes del grup organitzador que, per a sorpresa meua, quan va ser a la porta em va dir “gràcies per la referència als kurds”. Vaig quedar sorprès i li vaig preguntar si ella ho era. Em va dir que sí però que ho amagava. Que s’havia canviat el cognom i es feia passar per turca, perquè ni tal sols en aquell ambient tan de lluita per la llibertat se sentia segura explicant qui era. Em va conformar que la meua referència havia caigut malament als assistents a la xerrada que, encara que lluitaven per la llibertat, estaven ben encegats pel potent nacionalisme turc, com la immensa majoria de la població. Tant encegats que ni ella s’atrevia a mostrar-se com era, per si de cas.
Explique això avui perquè he pensat en aquella xicota aquests dies en assabentar-me que el govern turc ha autoritzat l’ús de la llengua kurda als mitjans, el nom kurd per a les poblacions kurdes i tota una altra sèrie de mesures relatives als drets culturals dels kurds de Turquia. Vist el que vaig veure aleshores em sembla que ha de ser un canvi d’una enorme dimensió i la demostració, una volta més, que és impossible mantenir l’opressió per sempre.
