Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

He anat a veure Al Tall a l’Auditori, on presentaven “Vergonya, cavallers, vergonya!”. Amb el Vicent Sanchis hem intentat recordar quants anys ja fa que els seguim i el càlcul es feia complicats, dels darrers setanta hem convingut tots dos, de fa molt i molt temps.
Vicent Torrent i Manolo Miralles han eixit com sempre, amb la voluntat de fer música i país que els caracteritzat al llarg d’aquesta ja consistent història, acompanyats d’una banda eficaç amb molta gent que porta molts anys al seu costat i amb Tomeu Penya i Jan Maria Carlotti. 
Només han fet la cantata, hereva de l’enorme cantata d’Almansa. Encara que molta gent esperava algun bis antic ells han vingut ací a plantejar-nos la darrera de les seues feines i ho han fet sense concessions al facilisme. Sobris i seriosos, segurs d’ells mateixos malgrat alguna vacil·lació inicial. La sorpresa de la nit va ser el joc de percussions que fan aprofitant una taulla de baralla. En eixir comentem en rotgle el concert i convenim que Al Tall més que un grup és ja un monument, com aquelles coses que abans envejàvem de les altres cultures: gent que ha fet del compromís amb la música la seua vida i que per això ara tenen dret a fer el que vulguen, que s’han guanyat a pols el respecte de la terra.