Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Ahir vaig fer una llarga conferència a Lleida, convidat per l’Institut d’Estudis Ilerdencs, en la que era la Lliçó inaugural del seu curs 2009-2010. Els mateixos organitzadors em van demanar que parlara de “la Catalunya que ve”, amb una referència explícita a l’actualitat però guardant les formes que una lliçó inaugural com aquesta ha de tenir.

Vaig bastir la meua exposició, per això, com una recol·lecció d’arguments al voltant de la tesi que la política és molt més flexible del que arribem a suposar, recol·lecció fàcil d’encaixar en l’actualitat si tenim en compte que ahir feia un any de la victòria d’Obama i que dilluns en farà vint de la caiguda del Mur de Berlín -dos impossibles fets realitat.

A partir d’açò vaig analitzar el fracàs del projecte de l’estat espanyol de les autonomies i molt en concret del fracàs de la “fraternitat entre els pobles d’Espanya” que era la quarta consigna de les forces democràtiques a la fi del franquisme. En paral·lel vaig parlar de la consolidació del model de la Unió Europea i del retorn de l’austracisme, tan pròxim a nosaltres, com a ideologia dominant, després de tres-cents anys. El repàs als països més atractius del món, basat en l’Índex de Desenvolupament Humà em va permetre afegir algunes dades que considere interessants. Tenint en compte la dotzena de països que es posen per davant dels Estats Units resulta que 7 dels 13 són membres de la Unió Europea, com nosaltres, que els cinc primers no eren independents l’any 1900 i que 7 dels 13, de nou, tenen una població semblant a la nostra.

Això em va portar a defensar no ja la inevitabilitat de la independència, del Principat (ep!), sinó també el fet que el mateix Principat podria esdevenir un país modèlic de l’Europa mediterrània si sabia, però, pensar per ell mateix i no limitar-se a fer còpies en xicotet del que fa l’estat espanyol. Per això vaig parlar abastament de l’emigració i la necessitat de construir una identitat de futur i de la regeneració de la vida política -perquè podem ser Holanda però ara mateix semblem més aviat Itàlia.

Fet i fet la mateixa xerrada era una prova més de que el país està canviant a una gran velocitat. El fet que una institució acadèmica de pes com és l’IEI demane de lliçó inaugural, amb la solemnitat que això reclama i el tipus de públic que l’escolta, un tema com el que em demanar, rotundament defensor del dret a decidir, marca. Ho vaig agrair per això al seu director, Albert Turull, amb el qual vam anar a sopar després del discurs i que em va semblar una persona a tenir molt en compte de cara als esdeveniments que ens esperen. 

Aquest matí m’he quedat a casa per a preparar uns papers amb calma. El telèfon ha sonat cinc vegades, el vell, aquell que està enganxat al terra -que diuen ara. Les cinc vegades eren trucades de senyoretes sud-americanes que pretenien vendre’m alguna cosa, la majoria que em canviara de companyia telefònica. Per contra les quatre vegades que ha sonat el mòbil era gent que efectivament volia parlar amb mi. 

Ignore si això passa cada dia, vull dia si cada dia al matí intenten localitzar-me aquest estol de venedores agressives. Però la veritat és que he pensat que era millor treure el telèfon fixe que seguir-lo mantenint si només val per a que m’acacen des de l’altra banda de l’Atlàntic. No sé si es pot tenir internet sense tenir fixe…

Dissabte de cantaes. Botifarra cantava al poble així que ens hi vam acostar. A l’entrada signatures a favor de TV3, públic barrejat del tot. D’edats i d’ideologies. De maneres de pensar i de maneres de creure’s. Pep s’ho empassa tot i ho fa tot fàcil. Fa pujar la tia Elvira de Nàquera, que després no saben com baixar-la. I explica acudits i romanços que baquegen el públoc. Aplaudiments atronadors quan parla d’allà on “renaix de les cendres/el meu País Valencià”. I veig mans aplaudint que no ho diria.

En acabat anem a sopar. Llarg i ben regat i cantat. Mon pare baixa l’arnadí. Pep fa cara de cansat però de deixa de cantar i satisfer totes les nostres curiositats. La tropa que l’acompanya, començant pel Gàlim i el seu nebot, guarda com cal la casa. Miren de fer sonar l’arxi-llaüt com si fora una guitarra i acabem fent sonar el guitarró de l’apotecari. Estic cansat, de matinada, però m’ho mire amb il·lusió. Pep aconsegueix fer somriure els ulls de la gent com feia anys que no ho veia. I tornem a cantar. Tu! ara què toca?