Blocs de VilaWeb

Aquesta serà la nostra exposició oral demà a classe. És un grup “inventat” i, si gent dels sindicats que s’esmenten es senten ofesos, demane unes disculpes humils. Únicament i exclusiva busquem la màxima nota. A la política universitària, per desgràcia, no hi podem entrar…

Molt bon dia companyes i companys!

Permeteu-nos que ens presentem: som el GEVOM (Grup d’Estudiants Valencians Oberts al Món), un sindicat que es preocupa per tota aquella persona que xafe aquesta, la nostra Universitat. L’altre dia, anava pel carrer del meu poble i vaig saludar un home una mica major. En dir-li què estava estudiant, em respongué que, quan ell era al Cap i Casal, no tenia tants avantatges com nosaltres ara, encara que també hi han coses en comú en aquella època.

Això d’arribar a la cafeteria i calfar-se el menjar del carmanyoles era una utopia. La veritat és que vaig anar a per una botella d’aigua i m’hi vaig fixar: només hi ha un microones! Si no em fallen els comptes, aquesta facultat –ja no parlem d’Universitat– té centenars d’estudiants. Si l’hora arbitrària per a menjar està entre la una i les tres, és a dir, dues hores de dinar; i si cada persona, com a mínim, requereix dos minuts per a tenir el menjar calent, aleshores caldrien… si pensem que hi ha uns 300 estudiants que mengen ací… 600 minuts, o el que és el mateix, deu hores (i sóc de lletres, eh?)! És clar, hi hauria qui començaria a la una i qui ho faria a les nou (recordem que a eixa hora s’acaben les classes). Encara hi hauria gent, a les onze de la nit, que no hauria dinat. Així, jo també em faria milionari si tinguera un bar, no?

A més, per a rematar-ho –com deia un polític no molt alt–, els preus són “populars”, i no perquè siguen del poble, sinó perquè sembla que només hi poden menjar ells. Sé que exagere, que puc exagerar les coses (és la vostra atenció la que vull aconseguir), però les exagere molt poc. Si ens n’anem a la facultat d’Economia, el menú pot costar uns dos o tres euros. Ací, a la nostra benvolguda llar, els cinc euros i cinquanta cèntims no ens els lleva ningú. Que hi ha caviar? O marisc? A no, em pareix que és no sé quin plat. Per no parlar-ne de les cues que es formen. Alguna volta heu estat fent-ne a l’aula dels ordinadors? Perquè si els 300 estudiants dels carmanyoles tenen fam i el microones no funciona, l’últim de la fila podria anar xatejant…

I, per a finalitzar en temes gastronòmics, algú se’n recorda dels vegetarians? Ai, redéu! Que si pernil dolç, que si xoriç, que si “blanc i negre”… Perdó, és veritat, que també hi ha pastissets de xocolate i ensalades, i truites… Coneixeu algú amb colesterol? Segurament, és vegetarià i menjava ací dalt. I, és clar, diran: “tenim ensalades”. És que m’agradaria saber què tenen contra gent que defensa que no es maten animals per a menjar. Per què eixe prototip de persona s’associa a la brossa? Escolteu, que ser vegetarià és no menjar productes que deriven directament dels animals, eh?

A continuació, parlarem de qüestions de reprografia. No tinc res contra els que treballen en aquesta secció, però no creieu que podrien posar millor cara? Vull dir, que somrigueren, no? Ho dic perquè fa dues setmanes em va passar un cas curiós: em vaig enganyar i vaig agafar unes fotocòpies que no eren. Uns dies després vaig anar a tornar-les i l’home, en un castellà lexicalitzat, em va fer una cara de gos que em va portar a dir-li, com per un acte reflex, que no passava res, que me les quedava. Si les mirades mataren… Déu meu! Això sí, després una xica me les va comprar. Però, així i tot, encara vaig perdre alguns cèntims que m’hagueren vingut bé per al preu del dinar…

I, per a acabar-ho d’arreglar, està la quilomètrica cua que també ací es pot formar. Crec que, els primers dies del curs, l’última persona estava per la boca de metro… No, ara sense bromes. Per què no fan més gran eixa secció si se sap que és un lloc contínuament visitat per nosaltres? Entre classe i classe es fa molt difícil i esquizofrènicament complicat comprar uns apunts o uns altres. I això que els professors poden arribar a tardar fins a un quart en entrar! Però no hi ha manera que els fulls estiguen apunt. Crec que es prenen al peu de la lletra aquell refrany castellà –pareix que sone més bonic en la llengua imposada– “las cosas de palacio van despacio”. Ja hi tornem en els palaus i les monarquies?

Tot seguit, avaluarem les condicions d’infraestructura. Com podeu observar, dalt de mi, a la dreta, hi ha un forat. Em va cridar l’atenció el primer dia de classe. Que hi ha algú que canvie d’aula per eixe petit indret? En fi, al que anàvem. Si torneu a fixar-vos-hi, aquesta paret blanca no ho és del tot. Vegeu que a un pam del terra el color es transforma, com per metamorfosi kafkaniana, en un gris una mica fumat. També és cert que ací, sota els meus peus, hi havia un entarimat que, per art de màgia –o per art del pes dels qui eren a sobre– va caure. Era Calatrava qui el va posar? A no, que estava a les Arts i les Ciències… Conec un arquitecte valencià, un tal Josep Blesa, que és molt bo… però jo no vull donar cap idea, eh?

I els ascensors? Ai, els ascensors! Un edifici amb set plantes i només té dos ascensors. Un edifici amb centenars d’alumnes i només té dos ascensors. Em sembla incorrecte que la gent l’agafe per a anar a la primera o segona planta, però això de pujar fins la tercera, quarta, etc. a peu… jo no sé què dir-vos… Perquè les cues –ens agrada al GEVOM parlar de cues, no us heu fixat?– que s’hi formen… Una solució seria fer tiquets com en el tren i el metro: a tal hora et toca a tu, a tu i a tu. Això sí, que siguen gratuïts, que de seguida es pensa en posar preu a tot. No pot ser…

Abans d’acabar, parlarem de l’anglés, eixa llengua tan multicultural i que, com diuen des de dalt, és tan necessària. Llavors, jo em pregunte… Si és tan necessària, per què només hi ha un grup d’anglés en una facultat on s’estudien llengües? I, és més, en eixe grup d’anglés, estudiants, algú sap què estem donant? No és que no estiga atent, és, simplement, que les hores es dediquen a corregir activitats que tenim darrere fetes. Em sona que en italià, francés o alemany ja han realitzat exàmens… I sí, eixa és la preocupació que es té per la llengua líder.

Finalment, entrant en els plans d’estudis, sincerament, qui coneix del tot el pla Bolonya este tan famós últimament? Em sona a menjar, no? Bolonya, bolonya… com si fóra un plat exòtic d’aquestos que es mengen a la cafeteria… Per què ens han de canviar ara tots els plans? Com volen que no siguem capdavanters en el fracàs escolar si cada període de temps ens hem d’adaptar a un nou sistema d’ensenyament? Obèlix tornaria a dir allò de “Oh, són folls aquests romans!”. Aleshores, jo li contestaria “Benvinguda follia!”. No, jo sé que va d’una cosa així com que són quatre anys i després un màster pagant –no era una educació pública? Sempre contradint-nos–. No estàvem bé amb les llicenciatures? O açò ja comença a ser una excusa per donar diners? Tota la vida estalviant i ara vénen uns i ens en demanen més.

Podeu creure que no complirem els objectius; podeu creure que açò és més polític –i, per conseqüent, més fals– que una campanya electoral; podeu pensar que només volem aspirar al poder; podeu pensar que tot açò no és res més que retòrica… Però el que no ens podreu negar mai són les ganes de lluitar, de revolucionar aquesta institució, de fer-vos reviscolar i fer-vos veure que les coses no són o blanques o negres, que també hi ha altres gammes de colors. Per això, oblideu-vos del SEPC o del BEA, i penseu en una Universitat més “oberta al món”. El GEVOM compta amb vosaltres: sou els que decidiu què, com i amb quin material voleu estudiar!

Per una educació gratuïta en tots els aspectes; per un ensenyament públic i en català; per unes instal·lacions pràctiques i de garanties; per exigir unes subvencions que el govern destina als centres privats, a les visites del Papa i a passejar-se pels carrers de València amb els corredors de Fórmula 1 i vestits amb tratges “regalats”; per un pla d’estudis on es puga decidir quin camí triar; per una gastronomia adequada als gustos, als principis i al pressupost de tothom; per eliminar l’espera; per la millora d’algunes assignatures… Per tot això i per ser una de les millors universitats europees i mundials, vota’ns el pròxim 26 de novembre!

No deixeu que unes piruletes o uns preservatius us facen decidir el vot. Si us fixeu, estan tractant-vos com si fóreu menudes i menuts, amb caramels i amb precaucions. Que no sabeu pensar per vosaltres mateixos i ser responsables dels vostres actes? No m’allargue més. Moltes gràcies per la vostra atenció i ens veiem demà a les urnes!

Em contava hui un company de classe que dijous passat va sentir por. Por i temor per la seua integritat física. Per conseqüent, també psicològica. I és que hi ha mots que la gent no coneix. La tolerància, el respecte, la dignitat, la igualtat: la llibertat (entenent per ‘llibertat’ tant la d’expressió com la de pensament, per dir-ne algunes)!

El que deia, dijous passat vam anar a la sala Mirror a contemplar l’acústic dels Obrint Pas i d’Orxata Sound System. Espectacular! No diré res més, encara que una mica curt. Això sí, en “Camins” em vaig deixar la veu. I és que mâ que la Vall tira, eh? En acabar-se, vam decidir conéixer el local del ‘Glop’, al cor de Benimaclet, poble incrustat al Cap i Casal. La son començava a aparéixer als ulls i al poc de temps ja hi érem a l’avinguda Blasco Ibáñez en ganes d’agafar el llit. Jo caminava amb neguit per allò que en diuen de la intolerància, però hi vaig arribar sa i estalvi. Pel que m’han contat hui, altra gent no.

Uns metres més lluny del meu pis, un altre futur filòleg hi viu. Porta rastes i ulleres. Bé, fins ací una cosa normal. El que és extraordinari -no en el sentit positiu- és el fet que hi va tindre lloc. Hi havia cinc dements que van començar a insultar-lo i a amenaçar-lo. Anaven bufats i, possiblement, drogats. Un d’ells li va cridar en un castellà de València “o te quitas esas rastas o te matamos”. El meu company, pensant què fer, es va aturar i va decidir no córrer fins la seua casa, ja que podrien saber més endavant on viu. Va suar una suor freda; la sang se li va glaçar; i els músculs se li van tensar. “Què fem? Comence a córrer cap a ells? Però és que són cinc i jo només un… Ara bé, un va en crosses… Però així i tot en son quatre…”. Es veu que l’únic que tenia ganes de brega era el de les crosses, perquè els altres quatre li van comentar que ho deixara estar, que ells se n’anaven. Finalment, van desaparéixer.

M’ho contava tot hui i se m’ha encés el cor de ràbia. Va arribar a pensar en tallar-se aquest pentinat característic, però, de seguida, va comprendre que si ja anàvem així, acabarien imposant-nos-ho tot. I no! El xic encara llueix les rastes i vesteix samarretes de combat, amb lemes com ‘Pel País Valencià’, ‘Freedom for Catalan Countries’ i semblants. També s’han donat casos de pallisses per portar camises de les que emprenyen la ideologia governant.

M’agradaria finalitzar aquestes humils paraules dient que és tot un conte i que no passa a la vida real. Però, desgraciàdament, açò és la vida real i tot allò tolerant i respectuós només es llegeix als contes. Què fem gent? Com han d’intervenir els polítics en aquests casos si són les camises que ells odien? Com han d’aplacar la situació si ja inciten a arrematar tots els que no pensen com ells?

I el pitjor de tot és que no enraonen, no utilitzen la raó com a arma principal. És la violència, les agressions… que ens tenen por? Perquè recorde que quan som menuts i no podem tenir raó, solem barallar-nos. No els passarà igual als agressors? Per sort, no li van pegar a ell. No obstant això, en algún racó de la capital del País, segurament a algú li eixiria sang per no ser de color blanc, per no vestir com ells volen o per parlar un idioma catalaniste.

“No sé qui sóc… Fa uns mesos era algú, però ja no em reconec… Per què estic ací, sol, brut i pensatiu?…”

Ell és Joan. Té una barba de més de dues setmanes, unes ulleres amb un cristall badat i cinta adhesiva al ferro que les sostén al nas. Fa pudor a escombraries i no pot parar de tossir. Les cames li tremolen i, conseqüentment, les mans també, moviment que produeix la desbravació de la fanta de taronja que s’ha comprat amb unes monedes que s’ha trobat al terra. Vesteix amb un pantaló de pana marró esgarrat i amb una camisa que devia ser blanca, però que ara té una tonalitat més groguenca. Pateix fred, se li nota en l’expressió facial. Això sí, té uns ulls d’una immensa vitalitat, però les dures circumstàncies li afegeixen deu anys més a la suposada quarantena amb què conta.

Viatja amb el metro, sense un rumb fix. És una activitat que fa cada dia per tal de no enfrontar-se a la crua realitat. A més, així guanya un lloc on escalfar-se. Per les nits, recorde haver-lo vist als serveis dormint. Com a manta té el diari Micalet que reparteixen al llarg de tota la ciutat de València. Com a coixí, un bolic de paper higiènic que sembla net. De sobte, creue una mirada amb ell. És com si em contara tota la seua història personal.

Tota la vida havia treballat per a un home d’aquestos de corbata i tratge, amb el cabell engominat i un bigotet a penes poblat. Se’l considerava un treballador de confiança i, moltes vegades, amo i jornaler havien anat a prendre unes copes. Evidentment, per fer ostentació de diners, sempre pagava el cap. Però un dia, tot va tenir un gir inesperat.

El jefe va convidar Joan i la seua esposa a sopar. Era una vetlada de parelles. El restaurant no sé com es deia, encara que era dels visitats per la jet-set. En un moment determinat de la nit, l’esposa de Joan es va disculpar i se’n va anar al bany. L’empresari, també hi va anar. Va ser allí on va començar a llançar-li flors, a lloar-la, per a, tot seguit, arraconar-la contra la paret i violar-la. Primer li va tocar els pits; després, li va passar la mà per l’entrecuix; a continuació li va baixar les bragues i… Tot va ser molt ràpid. Una mica de sang va caure a terra, però d’on brollaven les llàgrimes eren dels ulls d’ella. El cap de l’empresa del seu marit la va amenaçar: “Como digas algo a tu marido, te juro que lo echo del trabajo. Luego iré a por ti”.

Ella es va assecar les llàgrimes, es va col·locar tota la roba en ordre i va eixir del servei. En la taula estaven els rics i el seu marit, mirant-la amb cara d’enamorat. La dona no la feia tan agradable. Va dir que no es trobava i que si se’n podien tornar a casa. En arribar-hi, es va dutxar i va estar més d’hora i mitja a la cambra de bany. Joan va començar a preocupar-se i li va preguntar si estava bé. Júlia, que era el nom de l’esposa, contestava monosil·làbicament: “Sí, ves dormint…”. El treballador no va poder més i als cinc minuts ja roncava.

A l’endemà, els periòdics ho anunciaven: “Una mujer de unos treinta años se corta las venas. Al parecer, había sido violada”. El primer sospitós va ser el mateix Joan, encara que, després d’haver fet les proves de les restes de semen es van assabentar que el violador havia sigut una altra persona…

Del cap de l’empresa, mai se’n va tornar a saber i Joan va entrar en una profunda crisi personal. Sense feina, els bancs se’l van menjar sencer i en poc de temps es va veure dormint en places, parcs, parades de bus o estacions de tren i de metro.

Mentre esperava la parada de Facultats, vaig passar pel seu costat. Esternudava i li vaig donar un paquet de mocadors de paper. Les mirades es van tornar a creuar, i en la d’ell hi havia una espècie d’agraïment i de ganes de voler-m’ho pagar d’alguna manera que no podia. Li vaig somriure i vaig baixar davant la Facultat de Geografia…

Hui m’he alçat i he comprat un periòdic. A la secció de successos hi havia la fotografia d’un home bastant jove, amb el cabell engominat i un bigotet a penes poblat. El titular deia: “Pedro Jiménez González, asesinado a manos de un vagabundo. Posible ajuste de cuentas”.El que m’ha glaçat la sang ha sigut l’altra imatge: un home amb barba de dues setmanes, unes ulleres amb un cristall badat i cinta adhesiva al ferro que les sostén al nas. No s’hi podia contemplar, però segurament faria pudor a escombraries i no pararia de tossir.

Quan portava quasi una hora escrivint una entrada, no sé ben bé que he apretat i se n’ha anat tot en orris… Demà serà un altre dia.