Blocs de VilaWeb

“No sé qui sóc… Fa uns mesos era algú, però ja no em reconec… Per què estic ací, sol, brut i pensatiu?…”

Ell és Joan. Té una barba de més de dues setmanes, unes ulleres amb un cristall badat i cinta adhesiva al ferro que les sostén al nas. Fa pudor a escombraries i no pot parar de tossir. Les cames li tremolen i, conseqüentment, les mans també, moviment que produeix la desbravació de la fanta de taronja que s’ha comprat amb unes monedes que s’ha trobat al terra. Vesteix amb un pantaló de pana marró esgarrat i amb una camisa que devia ser blanca, però que ara té una tonalitat més groguenca. Pateix fred, se li nota en l’expressió facial. Això sí, té uns ulls d’una immensa vitalitat, però les dures circumstàncies li afegeixen deu anys més a la suposada quarantena amb què conta.

Viatja amb el metro, sense un rumb fix. És una activitat que fa cada dia per tal de no enfrontar-se a la crua realitat. A més, així guanya un lloc on escalfar-se. Per les nits, recorde haver-lo vist als serveis dormint. Com a manta té el diari Micalet que reparteixen al llarg de tota la ciutat de València. Com a coixí, un bolic de paper higiènic que sembla net. De sobte, creue una mirada amb ell. És com si em contara tota la seua història personal.

Tota la vida havia treballat per a un home d’aquestos de corbata i tratge, amb el cabell engominat i un bigotet a penes poblat. Se’l considerava un treballador de confiança i, moltes vegades, amo i jornaler havien anat a prendre unes copes. Evidentment, per fer ostentació de diners, sempre pagava el cap. Però un dia, tot va tenir un gir inesperat.

El jefe va convidar Joan i la seua esposa a sopar. Era una vetlada de parelles. El restaurant no sé com es deia, encara que era dels visitats per la jet-set. En un moment determinat de la nit, l’esposa de Joan es va disculpar i se’n va anar al bany. L’empresari, també hi va anar. Va ser allí on va començar a llançar-li flors, a lloar-la, per a, tot seguit, arraconar-la contra la paret i violar-la. Primer li va tocar els pits; després, li va passar la mà per l’entrecuix; a continuació li va baixar les bragues i… Tot va ser molt ràpid. Una mica de sang va caure a terra, però d’on brollaven les llàgrimes eren dels ulls d’ella. El cap de l’empresa del seu marit la va amenaçar: “Como digas algo a tu marido, te juro que lo echo del trabajo. Luego iré a por ti”.

Ella es va assecar les llàgrimes, es va col·locar tota la roba en ordre i va eixir del servei. En la taula estaven els rics i el seu marit, mirant-la amb cara d’enamorat. La dona no la feia tan agradable. Va dir que no es trobava i que si se’n podien tornar a casa. En arribar-hi, es va dutxar i va estar més d’hora i mitja a la cambra de bany. Joan va començar a preocupar-se i li va preguntar si estava bé. Júlia, que era el nom de l’esposa, contestava monosil·làbicament: “Sí, ves dormint…”. El treballador no va poder més i als cinc minuts ja roncava.

A l’endemà, els periòdics ho anunciaven: “Una mujer de unos treinta años se corta las venas. Al parecer, había sido violada”. El primer sospitós va ser el mateix Joan, encara que, després d’haver fet les proves de les restes de semen es van assabentar que el violador havia sigut una altra persona…

Del cap de l’empresa, mai se’n va tornar a saber i Joan va entrar en una profunda crisi personal. Sense feina, els bancs se’l van menjar sencer i en poc de temps es va veure dormint en places, parcs, parades de bus o estacions de tren i de metro.

Mentre esperava la parada de Facultats, vaig passar pel seu costat. Esternudava i li vaig donar un paquet de mocadors de paper. Les mirades es van tornar a creuar, i en la d’ell hi havia una espècie d’agraïment i de ganes de voler-m’ho pagar d’alguna manera que no podia. Li vaig somriure i vaig baixar davant la Facultat de Geografia…

Hui m’he alçat i he comprat un periòdic. A la secció de successos hi havia la fotografia d’un home bastant jove, amb el cabell engominat i un bigotet a penes poblat. El titular deia: “Pedro Jiménez González, asesinado a manos de un vagabundo. Posible ajuste de cuentas”.El que m’ha glaçat la sang ha sigut l’altra imatge: un home amb barba de dues setmanes, unes ulleres amb un cristall badat i cinta adhesiva al ferro que les sostén al nas. No s’hi podia contemplar, però segurament faria pudor a escombraries i no pararia de tossir.