De 7 al 18 de desembre es celebrarà a Cophenague una Cimera de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, Cimera de la qual s’espera, ni més ni menys, un Acord que substitueixi el Protocol de Kioto i que estableixi els mecanismes internacionals de cooperació en la lluita contra el canvi climàtic, incloent països industrialitzats i en víes de desenvolupament.

Des d’ara fins llavors és molt important que tinguem clar què ens hi jugem de manera cel.lectiva, però també en quant a país, en aquest assumpte.

Sembla que ja tothom accepta que l’increment de diòxid de carboni en l’atmòsfera que venim enregistrant des dels anys 50 es deu a l’acció humana, tal i com certifica l’anàlisi d’isòtops, entre d’altres proves, per això acostumem a parlar de l’escalfament Climàtic Antropogènic.

En les seves previsions més pessimistes el Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), disposem d’un marge d’increment de la temperatura d’entre 3 i 7 graus respecte el nivell de l’era preindustrial (1880), i en les estimacions més optimistes d’entre 2 i 3 graus (IPCC, 2007).  No obstant, per sobre d’un increment de 2 graus tindrem enormes problemes. L’objectiu ha de ser, doncs, no superar els 2 graus, no per anar bé, sinó per no abocar-nos directament al desastre, per què bé bé, ja fa temps que sabem que no hi anirem en qualsevol cas.

La Vanguardia Dossiers ha fet un excel.lent exercici de divulgació del tema i de la preparació de la Cimera de Copenaghue. Especialment il.lustrativa és la lectura de l’article de Miquel Muñoz Cabré, Investigador del Centre Pardee per a l’Estudi del Futur, sobre el procés negociador i el marc de la Cimera.

Des d’ara fins llavors aniré fent un seguit de comentaris en aquest blog en relació al camí cap a Copenaghue. I és que ens acostem a l’Hora H, aquella en la que haurem de decidir si volem garantir un futur per a la Humanitat, o simplement llencem la tovallola i la condemnem definitivament.

La decisió, però, la prendran aquelles i aquells que hem escollit per governar-nos, per això serveixen, també, les eleccions. Per decidir qui, i com, ens treu d’aquest sotrac. Coses de la Democràcia.

PS: Avui es publica a El País el rànquing de les grans ciutats en termes d’emissions. Barcelona en surt prou ben parada (veure Barcelona saca nota en el examen del carbono) , si més no comparada amb d’altres grans ciutats com Bangkok, Ciutat del Cap, Denver, Ginebra Los Ángeles, Nova York, Praga, Toronto,… Bé per l’Imma Mayol i el seu equip.

Interessant reflexió sobre la
coherència de les polítiques europees per al desenvolupament, en el marc de la
reforma de la Política Pesquera
Comunitària actualment en curs. Planteja la necessitat de revisar els Acords de
Partenariat en qüestions pesqueres per tal que aquests no suposin un problema
afegit als països amb els quals es signen. En concret, en el seu informe de
2009 sobre la coherència de polítiques per al desenvolupament, la Comissió Europea
assenyala que “la durabilitat i les conseqüències socials dels acords
(APP) esdevenen una font de preocupació. La pròxima reforma de la Política Pesquera
Comunitària (PCP) ofereix una gran ocasió per a reevaluar la dimensió externa d’aquesta
 política de cara a fer-la més favorable
als objectius de promoure el desenvolupament: (segueix…)

French
and English versions follow – Versions anglaise et française suivent

Du point de vue de la cohérence des politiques, les APP doivent être
revus, estime un rapport de la CE 

Dans son
rapport 2009 sur la cohérence des politiques pour le développement, la Commission européenne
indique que “la durabilité et les conséquences sociales des accords
(APP) restent une source de préoccupation. La réforme prochaine de la PCP fournit l’occasion de
réévaluer la dimension extérieure de cette politique en vue de la rendre plus
favorable au développement.”

Dans
le document de travail de la
Commission qui accompagne le rapport, un chapitre examine
plus longuement les impacts de la politique de pêche de l’UE sur les pays en
développement et évalue sa contribution à leur développement. Il souligne que
‘la plus grande vertu des APP est qu’ils régulent l’accès des flottes
européennes aux eaux des pays en développement et dès lors contribuent à une meilleure
gouvernance du secteur de la pêche. Bien que ce cadre ne soit pas parfait, il
présente certainement des avantages significatifs  par rapport aux accords
privés, dont le seul but est d’assurer l’accès et qui ne tiennent compte en
aucune façon des aspects relatifs au développement durable’. Le rapport
souligne aussi que ‘dans deux pays, la Mauritanie et les Seychelles, la contribution
financière de l’APP est plus importante que les fonds alloués au développement.
D’un point de vue de coopération au développement, ces ressources
additionnelles…peuvent compliquer les choses. Lorsqu’en Mauritanie, les
militaires ont renversé le gouvernement en Août 2008, l’UE a eu des
difficultés … à condamner sans équivoque cette violation claire des principes
démocratiques de base. L’UE a suspendu sa coopération avec le pays en vertu de
l’article 96 de l’accord de Cotonou, mais elle a du payer la compensation
financière de l’APP en vertu des engagements légaux de cet accord. Ce cas
montre que les deux politiques, et en particulier leurs instruments financiers,
doivent être coordonnés de façon plus étroite’.
Un des objectifs des APP, souligné par ce rapport, est de promouvoir les
investissements européens dans les secteurs des pays partenaires, en
particulier à travers la création de sociétés mixtes. Cela semble difficile à
réaliser. En fait, les investissements européens dans les sociétés mixtes
stagnent tant dans les pays où existe un APP que dans les pays
traditionnellement ciblés par les bateaux de pêche européens comme la Namibie et l’Argentine.
Les raisons de cette situation incluent le climat pour les investissements et
les infratsructures de faible qualité dans certains pays en
développement…. Bien que les niveaux d’investissements varient par
catégorie de pêche, en règle générale, ils sont demeurés en deça des attentes.

Le
rapport conclut en disant que le Livre Vert de la Commission sur la
réforme de la Politique
européenne de la Pêche,
publié en Avril 2009, reconnaît que la dimension extrene doit être revue et
invite les commentaires sur une série de questions cruciales ayant trait à la
durabilité, l’équité et la gouvernance.

Sources
RAPPORT 2009 DE LA
COMMISSION AU CONSEIL, AU PARLEMENT EUROPÉEN, AU COMITÉ
ÉCONOMIQUE ET SOCIAL EUROPÉEN ET AU COMITÉ DES RÉGIONS 2009 SUR LA COHÉRENCE DES
POLITIQUES POUR LE DÉVELOPPEMENT, SEC(2009) 1137 final
http://ec.europa.eu/development/icenter/repository/SEC_PDF_2009_1137_F_ACTE_PCD_FR.pdf

——————————————————————————————————–

For policy coherence, FPAS need to be reviewed, says EC report

In
its 2009 report on Policy Coherence for Development, the European Commission
indicates that “concerns remain with regard to the sustainability and the
social consequences of the agreements (FPAs). The forthcoming reform of the CFP
provides an opportunity to re-evaluate the external dimension of this policy
with a view to making it more development-friendly”.

In
the EC staff working document accompanying the report, a chapter looks
further at how the EU fisheries policy impacts on developing countries and
assess its contribution to their development. It underlines
that “FPAs greatest virtue being that they regulate the access of the
European fleet to the waters of developing countries and thereby contribute to
better governance of the fisheries sector. While this framework is not perfect,
it certainly presents significant advantages over private agreements, which
have as their only purpose to ensure access and take no account whatsoever of
aspects of sustainable development”.

The
report also highlights that “In two countries, Mauritania and Seychelles,
the financial contribution of the FPA is greater than funding for the
development purposes. From a development point of view these additional
resources… can complicate things. When in Mauritania the military overthrew
the government in August 2008, the EU found it difficult … to condemn this
clear violation of basic democratic principles. The EU suspended its
cooperation with the country in line with Article 96 of the Cotonou Agreement,
but it had to pay the financial contribution of the FPA due to legal
commitments arising from this agreement. This case shows that the two policies
and in particular their financial instruments should be more closely
coordinated”.
One of the objectives of FPAs, as indicated in the report, is to promote
European investment in the partner countries’ sectors, in particular by
creating joint-ventures. This seems to be difficult to achieve. In fact
European investment in joint-ventures is stagnating both in countries with which
an agreement has been signed and in other countries traditionally targeted by
European fishing vessels such as Namibia or Argentina. Reasons for this include
the investment climate and the poor infrastructure in some developing
countries…While the levels of private investment vary according to the
fishing category generally speaking they have remained below expectations.

The
report concludes by saying that the Commission’s Green Paper on reform of the
Common Fisheries Policy published in April 2009 recognises that the external
dimension needs to be reassessed and invites comments on a number of crucial
questions associated with sustainability, equity and governance.
Sources
REPORT 2009 FROM THE COMMISSION TO THE COUNCIL, THE EUROPEAN PARLIAMENT,
THE EUROPEAN ECONOMIC AND SOCIAL COMMITTEE AND THE COMMITTEE OF THE REGIONS
REPORT ON POLICY COHERENCE FOR DEVELOPMENT SEC(2009) 1137 final
http://ec.europa.eu/development/icenter/repository/SEC_PDF_2009_1137_F_ACTE_PCD_EN.pdf

COMMISSION
STAFF WORKING DOCUMENT Accompanying the REPORT FROM THE COMISSION TO THE
COUNCIL EU 2009 Report on Policy Coherence for Development {COM(2009) 461
final}
http://ec.europa.eu/development/icenter/repository/SWP_PDF_2009_1137_EN.pdf

 Foto: Dona venent peix. Font: Cofish.

Vaig tenir la sort de conèixer en Salvador Burgos i la seva explotació a Poboleda (Mas Sinén) gràcies a uns amics comuns que hi viuen aprop. En Salvador em va fer una extensa i il.lustradora exposició de com ell vivia l’el.laboració del vi. Vi ecològic. En Burgos, com d’altra gent, és conscient que el mercat del vi és cada cop més complicat, i que per guanyar-s’hi un espai, petit o gran, cal aportar valor afegit. Per a Burgos aquest valor afegit el garanteixen dos factors: salut i qualitat. Per això aposta per produir de manera natural, i hi posa tot l’amor i la passió del món. Només cal escoltar-lo parlar de vinyes, de vi, de terra, d’olors, de sabors, …  per adonar-se’n. Avui, Antonio Cerrillo li dedica, a ell i a d’altres el.laboradors valents i conscients a quantitats iguals, un excel.lent reportatge a La Vanguardia (Garnacha libre de insectidas). Se’l mereixen, com es mereixen el reconeixement del públic i de la crítica. Jo, en qualsevol cas, me’n faig ressò, i brindo amb una copa d’un gratificant Mas Sinén, negre, és clar. Pura collita Priorat. (segueix…)

La viña con certificado ecológico crece un 35 por ciento en un solo semestre en Catalunya

Félix Martínez pide a la
Administración más promoción. “El plan de promoción del
Ministerio de Agricultura acabará el año que viene sin pena ni gloria, mientras
que el consejo catalán no hace suficiente promoción”, dice.

Fa
dos dies la Comissió Europea
va proposar emprendre una sèrie de mesures suposadament destinades a regular
els mercats financers.

Vull
posar de manifest, en primer lloc, que el concepte mateix de ‘regular’ els
mercats financers ha estat motiu de controvèrsia els darrers anys. Vaja, més que
de controvèrsia, de dialèctica. Uns dèiem que era necessari, imprescindible,
que el no fer-ho comportaria un desastre (com va ser) i d’altres ens deien que
no calia, que les institucions no s’hi havia de ficar en això de la regulació,
que confiéssim en què la lliure circulació de capitals es regularia per ella
mateixa. El resultat és el que jo totes i tos coneixem. Ara gairebé ningú nega
la necessitat de regular, fins i tot la mateixa Comissió Europea, la qual
tornarà a estar capitanejada per JM Durao Barroso, el paladí de la desregulació,
amb l’aval de la majoria de governs conservadors i liberals europeus, i d’altres,
que tot i que no ho són formalment, fan polítiques que els converteixen en
afins.

Sigui
com sigui, dimecres la Comissió Europea
va fer un seguit de propostes que, un cop analitzades, em fan pensar que allò
que han volgut és deixar la porta oberta a una nova crisi financera. Potser no
de manera deliberada, però aquesta en serà la conseqüència, malauradament.

En
concret, la divisió proposada en quant a la responsabilitat supervisora que es
fa entre bancs, asseguradores i d’altres institucions financeres esdevé una
anacronia davant la realitat d’un sector a Europa que està format per 40
conglomerats els quals operen en tots tres sectors. L’eficiència d’aquesta
proposta, per tant, es fa difícil d’avaluar.

A
més a més, la gran naturalesa intergovernamental d’aquestes estructures
sectorials farà gairebé impossible una resposta europea i coordinada en relació
a les institucions financeres en fallida.

Això
és particularment cert, i per tant preocupant, pel què fa a la supervisió dels
riscos acumulats en els anomenats special
purpose vehicles (SPV) establerts en els paradisos fiscals, els quals no van
ser detectats pels organismes estatals de supervisió en els moments previs a l’esclat
de la crisi.

A més, als nous cossos de supervisió previstos per la Comissió els manquen
eines per poder donar suport a qualsevol decisió que reclami destinar-hi fons
de manera immediata, i per tant seran incapaços, per exemple, de reaccionar de
manera ràpida i efectiva per tal de prevenir les possibles falles de les
institucions financeres i de controlar-ne els efectes en la globalitat dels
sistema financer.

Un
cop més s’imposa la llei que tants nefastos resultats ens ha donat fins ara, la
del Laissez, faire, laissez passer.

Les
propostes de la Comissió,
certament dèbils, només suposen bones noticies per a aquells Estats membres escèptics
i pels grans lobbies de la industria financera que tenen darrera.

La
solució, al meu entendre, només pot venir per l’establiment d’un únic supervisor a escala europea, potent, amb
capacitat de reacció ràpida, i que pugui desenvolupar les tasques de regulació
necessàries.

Foto: EL Comissari d’Afers Econòmics i Financers, Joaquin Almunia. Font: AFP.

Una de les tasques que duem a terme des de l’Intergrup pro Drets LGBT al Parlament Europeu és vetllar per tal que els drets de les persones LGBT estiguin plenament respectats dins i fora de la UE. I una manera de fer-ho és denunciant determinats casos d’homofòbia manifesta com el que es va viure diumenge passat a Belgrad, capital de Sèrbia, país candidat a entrar a la UE, tant en quant a les amenaces com en quant a la decisió governamental de no autoritzar finalment la marxa. En resposta a tan lamentables episodis des de l’Intergrup i ILGA hem fet el següent requeriment a la Comissió Europea:

“Members
of the European Parliament condemn the ban of the Belgrade Pride”

The
European Parliament’s Intergroup on LGBT rights, together with ILGA-Europe,
expressed their concerns following the cancellation of the Belgrade Pride this
weekend.

Scheduled
to be held in the centre of Belgrade on Sunday 20 September, the Pride March
was cancelled by the Serbian authorities supposedly due to high security risks
and a lack of cooperation from the State and the police to secure the event.

“This
Pride March should have been an important step forward for Human Rights in
Serbia,. Instead, by failing to guarantee the right to a peaceful demonstration
for LGBT people, Serbia has shown that it is not ready to become a Member of
the EU’, said Michael Cashman, President of the European Parliament’s
Intergroup on LGBT rights.

“Serbian
authorities have given in to threats of violence from neo-fascist groups,
sending a message that the centre of Belgrade is controlled by a violent mob,
not the government and the police. The events of the last few days demonstrate
that the Serbian authorities should fill the legal gap by prohibiting and
punishing incitement to violence” said ILGA-Europe’s Programme Director Maxim
Anmeghichean, who was present in Belgrade.

The
European Parliament’s Intergroup on LGBT rights will be asking the Commission
to take urgent action.

ENDS

Representatives
of European Parliament’s Intergroup on Gay and Lesbian Rights:

President:
Michael Cashman MEP (UK/S&D)
Vice-President: Sophie in ‘t Veld MEP (ALDE)
Vice-President: Raül Romeva MEP (G/EFA)
Vice-President: Sirpa Pietikäinen MEP (EPP-ED)

Representative
of ILGA-Europe:

Maxim
Anmeghichean (Programme Director)

Foto: Cartells com aquest en què es llegeix: ‘Us estem esperant’ van omplir els carrers de Belgrad els dies previs a la celebració de la marxa. Font: AFP.

Davant la reunió del G20
demà i demà passat, a Pittsburgh (Pensilvània), crec que toca mostrar la nostra preocupació pel fet que, fins ara, els resultats d’aquesta
mena de reunions no surten d’un seguit de promeses.

Els Estats no
es posen d’acord entre ells, els governs respectius estan dividits, i fins i
tot el Parlament Europeu no sembla estar a l’alçada de les circumstàncies en no
fer-se càrrec de la gravetat de la situació, tal i com posa de manifest que
aquest rebutgés votar dues resolucions d’extrema importància sobre la crisi
financera com són la que va presentar la Comissió de Desenvolupament (presidida per Eva
Joly, dels Verds), i la que vàrem presentar com a Grup Verds/ALE.

En termes d’ajuda als països
en víes de desenvolupament, per exemple, els resultats
són catastròfics ja que només l’1.6% de les quantitats desbloquejades pel FMI des del passat mes
d’abril han anat cap a països pobres.

Així, considero que l’èxit o el fracàs de la Cimera de Pittsburgh dependrà de
si s’han acordat, entre d’altres, les següents mesures:

• Sobre el clima, cal que els països
  rics es comprometin a reduir les seves emisions de gasos efecte hivernacle
  entre un 30 i un 40% d’aquí al 2020, i a mobilitzar al voltant de 100.000
  milions de dòlars per any, a partir del 2013, per tal d’ajudar els països
  pobres a adaptar-s’hi.

• En matèria financera, el G20 ha
  d’avançar cap a una veritable reforma de les normes comptables de manera
  que els Estats obliguin les seves multinacionals a que publiquin, país per
  país, els seus resultats i els impostos dels quals estan exempts i, per descomptat, acabar amb els Paradisos Fiscals, començant pels que hi ha dins la UE.

• Finalment, cal caminar cap a un
  sistema  que limiti veritablement les
  bonificacions destinades a les activitats financeres: aquestes no poden
  superar uns determinats llindars, i només s’haurien d’abonar al cap de
  quatre anys, un cop estiguin clares les pèrdues i els guanys obtinguts en
  funció de les inversions realitzades.

Font foto: Plantu

Adjunto un nou article que he publicat avui a Crònica.cat

L’Edèn de Pittsburgh, per Raül Romeva

Els dies 24 i 25 de setembre tindrà lloc a Pittsburgh una nova trobada del
G20. Per molt que que encara hi ha qui insisteix a negar la major (la crisi
actual és conseqüència de les polítiques neoliberals imperants els darrers
anys), allò que no podem obviar en l’actual estadi és que la crisi financera, econòmica i climàtica està afectant a tots els països del món.

El G20 té una
responsabilitat col.lectiva de mitigar l’impacte social de la crisi,
especialment en països en víes de desenvolupament.

Imposar mesures de regulació dels mercats financers no és un caprici ni una
frivolitat, és una necessitat. I negar-ho una irresponsabilitat. Com
irresponsable és, també, pretendre que les sortides a les crisis ambiental,
social i econòmicofinancera poden enfocar-se independentment les unes de les
altres. O pitjor encara, enfrontant unes necessitats contra les altres.

És per això que la reunió de Pittsburgh només serà creíble si és capaç
d’aportar solucions que permetin fer front de manera simultània a totes les dimensions de la crisi.

En aquest sentit, cal lamentar
profundament que el G20 deixi de costat els altres G172 països,
els quals pateixen les greus conseqüències de les crisis financera,
alimentària, energètica i ambiental. És per això que l’única resposta efectiva
a la situació actual només pot venir d’una reforma multidimensional i
multilateral que inclogui l’eliminació dels paradisos fiscals, l’establiment d’un
nou règim multilateral de gestió dels tipus de canvi (per evitar les accions
especulatives vinculades al canvi de moneda), l’establiment d’un sistema impositiu
a l’estil Taxa Tobin que afecti les transaccions financeres, i les garanties
necessàries que permetin als governs disposar dels mecanismes adequats per tal
d’emprendre les necessàries fiscals i econòmiques anticícliques, entre d’altres
mesures.

Sigui com sigui, malgrat que és
ben cert que moltes d’aquestes mesures només seran plenament efectives si s’acorden
i s’implementen a escala global, res no impedeix que, de no existir aquest
acord global, s’impulsin de manera unilateral des de la UE.

I és que, al cap i a la fi, no
són solucions allò que manca, sinó la voluntat política per tal de dur-les a terme. I aquesta depèn dels
governs, els quals són el resultat de les voluntats expressades democràticamente
per la ciutadania quan se la consulta periòdicament en les eleccions.

En altres paraules, qui més qui menys tots som part
del problema, però també hauríem de poder-ho ser de la solució.

Foto: Foto de familia a la darrera reunió del G20, a Londres. Font: AFP.

Malgrat les promeses fetes en la darrera reunió del G20, l’abril
passat a Londres, el camí seguit fins ara en relació a la lluita contra els
paradisos fiscals és del tot decebedor. Som molta gent qui pensem que una
mesura indispensable per tal de fer front a la preocupant situació de l’economia
global avui passa per acabar amb els paradisos fiscals arreu. És per això que,
en el marc de la propera reunió del G20, que aquest cop tindrà lloc a Pittsburgh,
el 24 i 25 del present mes, alguns diputats i diputades ens hem sumat a la
iniciativa de l’ex magistrada anticorrupció i ara eurodiputada francesa per
Europe Ecologie, Eva Joly, cosignant una carta dirigida al President Obama en
la qual li demanem, entre d’altres coses, que es posicioni de maner ferma en
favor de tancar els paradisos fiscals ja que aquests estan posant en risc els
ingresos que molts governs necessiten per tal de poder dur a terme les polítiques
econòmiques i les inversions necessàries en temps de crisi com l’actual. En
concret, la carta diu així (segueix…)

Mister President Obama,

We, citizens and members of the
parliaments of several European countries and of the European Parliament, call
for your support to ensure the next G20 talks in Pittsburgh bring about
decisive progress in the fight against tax havens.

On 4th of May, you declared that
the American tax system was “full of corporate loopholes that make it perfectly
legal for companies to avoid paying their fair share.  It’s a tax code
that makes it all too easy for a number — a small number of individuals and
companies to abuse overseas tax havens to avoid paying any taxes at all”. We
suffer from this same issue in our own countries in Europe, and wish to put an
end to this situation without further ado.

As a measure to counter this
injustice, the G20 put considerable pressure on tax havens to sign “on request”
tax information exchange treaties in order that information be made more
readily available to the relevant tax authorities. This is a step forward, but
it remains insufficient. Often diverted from their orginal purpose, they can
even contribute to aggravating the issue.

To pursue tax evaders who refuse to
pay a fair contribution to society, these territories must be required to adopt
a system of automatic information exchange and must inform us every time one of
our citizens does business in their territory. Those who go there for
legitimate purposes will have nothing to fear.

Furthermore, international
corporations must implement “country-by-country reporting”, which would allow
the tax authorities to know the amount of their assets, their global income,
the number of people they employ, the profits they make and the taxes they pay
for each country in which they operate.  This will shed light on unlawful
behaviours. Belgium, South Korea, Norway, Sweden and the United Kingdom support
this initiative, which now needs your whole-hearted support.

In 1937, Roosevelt’s Secretary of
the Treasury Henry Morgenthau declared that “Taxes are what we pay for
civilized society. Too many citizens want the civilization at a discount”. We
are counting on your long-term commitment in the fight against tax havens in
order that every one of our citizens and companies pay their fair share to
society.

To fund our economic stimulus
plans, to foster investments, to fight against corruption and activities that
hinder the development of impoverished countries, and to support those hit by
the crisis, diverting funds that should serve the common good through tax
havens must be made impossible.

We are counting on your efforts at
the international level to bring down the barriers we have been fighting
against for so long.

Received,
Mister President Obama, our highest considerations.

Font foto: Eva Joly y José Bové.

Les
relacions entre les dimensions civil i militar en el marc de a Política
Europea de Defensa són cada cop més complexes. És per això que
considero interessant la proposta que fan des de l’European Peacebuilding Liaison Office (EPLO), una Plataforma d’ONG europees i xarxes diverses que treballen en temes de Construcció de la Pau.

La
proposta es basa en la proposta del Consell Europeu de Desembre de 2008
en què aquest acceptava integrar les dimensions civil i militar de la
gestió de crisis en la fase de planificació estratègica. Les propostes
del Consell es troben en les Conclusions de Presidència de UE i en una
presentació al Parlament Europeu que va fer l’Alt Representant, Javier
Solana.

EPLO saluda les propostes de millorar la planificació de
missions en el marc PESD i creu que el desenvolupament del Directori de
planificació i gestió de crisis (Crisis Management and Planning
Directorate -CMPD-) suposa una oportunitat d’introduir mesures que
milloraran l’eficàcia i responsabilitat de les missions PESD de
caràcter civil.

Això
no obstant, consideren (i ho comparteixo) que hi ha també un risc que
la integració proposada de civils i militars en dimensions de
planificació estratègica de gestió de la crisi de UE comporti de fet
l’absorció de la dimensió civil per la militar.

De
fet, la fusió dels Directorats VIII i IX podria significar que la
planificació de missions civils acabi directament essent dirigida per
militars.

Així
doncs, estiuc amb EPLO que allò que convé és mirar de trobar un
equilibri entre les dues dimensions, amb mesures concretes que permetin
assegurar la suficient presència i pes de la dimensió civil de gestió
de la crisi de UE.

Adjunto la proposta complerta (segueix…)

EPLO Statement on Civilian-Military Integration in European Security and Defence Policy

Introduction

The
European Council of December 2008 agreed to integrate EU civilian and
military crisis management at the strategic planning level. The plans
were referred to in the EU Presidency Conclusions and more recently in
a presentation to the European Parliament by High Representative Javier
Solana.

EPLO
welcomes proposals to improve the planning of ESDP missions and
believes that the development of the envisaged Crisis Management and
Planning Directorate (CMPD) is an opportunity to introduce measures
that will improve the effectiveness and accountability of civilian ESDP
missions.

We
believe that there is also a risk that the proposed integration of
civilian and military dimensions of EU crisis management strategic
planning could lead in effect to the absorption of the civilian
dimension into the military dimension. Merging of Directorates VIII and
IX could mean that the planning of civilian missions is not conducted
by civilians with the relevant political, professional and operational
expertise. The increased militarization of ESDP could, in turn, have a
negative impact on civilian crisis management.

In
line with established good practice, the EU’s plans should seek balance
between the two dimensions, with concrete measures put in place to
ensure that sufficient weight continues to be afforded to the civilian
dimension of EU crisis management.

The Importance of Civilian Responses to Conflict

The
EU’s comparative advantage as an international actor is civilian crisis
management; it has a wide range of tools at its disposal. Civilian
responses to conflict should not be viewed as soft, ineffectual
alternatives to military intervention. On the contrary, in order to
build sustainable peace, in many conflict settings civilian responses
of the type that the EU supports are more effective – and far cheaper –
than military options. Civilian crisis management has a strong record
at contributing to long-term stability, conflict prevention and
development. To date, the majority of the EU’s interventions have been
civilian and this is likely to continue to be the case: there is strong
public opposition in the EU to military intervention and there is a
high demand for specialized civilian assistance from citizens and
governments in conflict-affected countries.

The
EU has already undertaken considerable commitments, with ten civilian
ESDP missions currently operating, and more likely to follow. The EU
faces challenges when it comes to the identification, training and
deployment of the right civilian experts to these missions.

Above all, the EU needs to do more to ensure that it builds local capacity, rather than supplanting it.

The
EU also faces multiple challenges when it comes to its military
response to conflict, including redefining its relationship with NATO.
Addressing these problems and strengthening Europe’s military response should not take place at the expense of civilian crisis management.

There
are significant risks for the EU if current and future missions are not
successful; these include the risk that the EU’s actions are
ineffective, leading to greater suffering – human rights abuses,
poverty and insecurity – in conflict-affected areas.

In
the worst cases, poorly planned and executed interventions can generate
conflict rather than helping to reduce it. The EU’s reputation is at
stake as it seeks to be an important player in international politics.

EPLO’s Recommendations for Effectiveness and Accountability in Civilian Crisis Management

In
order for the EU to realize its potential to play a significant and
positive role in the prevention of conflict and to contribute to global
efforts to build sustainable peace in areas affected by conflict, EPLO
calls on the Member States of the EU to consider the following
recommendations related to the current restructuring of the General
Secretariat:

·          The
proposed Crisis Management and Planning Directorate should have a ratio
of military to civilian planners that reflects the EU’s ESDP
commitments. For example, as most ESDP missions are civilian, then most
of the planners in the CMPD should be civilian experts, i.e. have
extensive experience of civilian response to conflict.

·          The
leadership of the Directorate should also reflect a balance between
civilian and military experts, in line with the principles of balanced
integration of the two dimensions. For example, at the senior level
there should be a greater number of civilian experts (with significant
expertise and experience in civilian crisis management) than military
experts. All senior managers should have expertise on conflict
transformation by peaceful means, human rights and gender in line with
the EU’s policy commitments on these issues.

·          At
all levels, personnel should have requisite experience and expertise in
the areas of civilian crisis management encompassed by ESDP, e.g. Rule
of Law, police training, Security Sector Reform, etc. Former military
officers may be civilians but they are not necessarily experts on the
areas of civilian crisis management of relevance to the EU.

·          At
all levels, there should be equal numbers of men and women in the CMPD.
It is particularly important that women are appointed to senior
positions given the current lack of gender balance at senior level in
the General Secretariat of the Council and the recent adoption of the
Comprehensive Approach to the Implementation of the UN Resolution 1325.
As there are currently no female Heads of Mission, and very few women
in any senior management position across ESDP Missions, the Council
should set a positive example to EU Member States (who propose
candidates for positions in Missions).

·          The
EU should use the establishment of the CMPD as an opportunity to make
ESDP missions more accountable to EU citizens and citizens in the
countries where missions are deployed. It should establish local entry
points and mechanisms for involvement of civil society (European civil
society and civil society in countries where missions are based) in all
phases of a Mission’s work, from planning to evaluation.

·          All
pre-mission fact-finding assessments should include a thorough conflict
analysis as well as an analysis of institutional capacity. Only
personnel with relevant civilian expertise should be involved in the
pre-planning of civilian missions.

·          Processes
for evaluation of ESDP Missions should be broadened to cover their
impact on conflict dynamics and their contribution to creating
sustainable peace in the countries where they are based, as well as the
important – but narrower – questions relating how they meet the terms
of their mandates.

·          The
need to ensure balance between military and civilian dimensions of ESDP
and to improve the effectiveness and accountability of ESDP should be
taken into consideration in planning for the European External Action
Service (if the Lisbon Treaty is ratified). For example, personnel in
the new Directorate should have requisite civilian expertise so that
the possible absorption of the Directorate into the new service does
not have an adverse effect on the early stages of operation of the new
service.

·          The
EU should heed lessons on civilian-military integration from the UN’s
experience of peacebuilding, and in particular the decision to
establish a cadre of civilian peace operation staff.

·          EU
Member States should oversee and assess the integration plan to ensure
that it does not have an adverse impact on civilian crisis response.
Under the current committee structure, this would be the responsibility
of CIVCOM. If the committee structure changes and a new committee is
established above PMG and CIVCOM, its mandate should include oversight
and assessment of the integration of planning.

·          The
plans for the CMPD and the implications for ESDP – including the
relationship between the restructuring in the General Secretariat and
the parallel process of NATO reform – should be debated transparently
and there should be an opportunity for European citizens to provide
input, rather than being presented with a fait accompli at the culmination of the process.

Foto: Operació civil-militar a l’Afganistan. Font: USAF

Recomano de manera especial la lectura de l’informe de la missió de Nacions Unides encapçalada per Justice Richard Goldstone a Gaza en el qual estableix que hi ha clares evidències sobre els crims de Guerra i crims contra la humanitat comesos durant el conflicte de Gaza. La seva conclusió és clara: cal posar fi a la impunitat.

UNITED NATIONS
Press Release

UN Fact Finding Mission finds strong evidence
of war crimes and crimes against humanity
committed during the Gaza conflict;
calls for end to impunity

15 September 2009

NEW YORK / GENEVA – The UN Fact-Finding Mission led by Justice Richard Goldstone on Tuesday released its long-awaited report on the Gaza conflict, in which it concluded there is evidence indicating serious violations of international human rights and humanitarian law were committed by Israel during the Gaza conflict, and that Israel committed actions amounting to war crimes, and possibly crimes against humanity.

The report also concludes there is also evidence that Palestinian armed groups committed war crimes, as well as possibly crimes against humanity, in their repeated launching of rockets and mortars into Southern Israel. (segueix…)

The four members of the Mission* were appointed by the President of the Human Rights Council in April with a mandate to “To investigate all violations of international human rights law and international humanitarian law that might have been committed at any time in the context of the military operations that were conducted in Gaza during the period from 27 December 2008 and 18 January 2009, whether before, during or after.”

In compiling the 574- page report, which contains detailed analysis of 36 specific incidents in Gaza, as well as a number of others in the West Bank and Israel, the Mission conducted 188 individual interviews, reviewed more 10,000 pages of documentation, and viewed some 1,200 photographs, including satellite imagery, as well as 30 videos. The mission heard 38 testimonies during two separate public hearings held in Gaza and Geneva, which were webcast in their entirety. The decision to hear participants from Israel and the West Bank in Geneva rather than in situ was taken after Israel denied the Mission access to both locations. Israel also failed to respond to a comprehensive list of questions posed to it by the Mission. Palestinian authorities in both Gaza and the West Bank cooperated with the Mission.

The Mission found that, in the lead up to the Israeli military assault on Gaza, Israel imposed a blockade amounting to collective punishment and carried out a systematic policy of progressive isolation and deprivation of the Gaza Strip. During the Israeli military operation, code-named “Operation Cast Lead,” houses, factories, wells, schools, hospitals, police stations and other public buildings were destroyed. Families are still
living amid the rubble of their former homes long after the attacks ended, as reconstruction has been impossible due to the continuing blockade. More than 1,400 people were killed during the military operation.

Significant trauma, both immediate and long-term, has been suffered by the population of Gaza. The Report notes signs of profound depression, insomnia and effects such as bed-wetting among children. The effects on children who witnessed killings and violence, who had thought they were facing death, and who lost family members would be long lasting, the Mission found, noting in its Report that some 30 per cent of children screened at UNRWA schools suffered mental health problems.

The report concludes that the Israeli military operation was directed at the people of Gaza as a whole, in furtherance of an overall and continuing policy aimed at punishing the Gaza population, and in a deliberate policy of disproportionate force aimed at the civilian population. The destruction of food supply installations, water sanitation systems, concrete factories and residential houses was the result of a deliberate and systematic policy which has made the daily process of living, and dignified living, more difficult for the civilian population.

The Report states that Israeli acts that deprive Palestinians in the Gaza Strip of their means of subsistence, employment, housing and water, that deny their freedom of movement and their right to leave and enter their own country, that limit their rights to access a court of law and an effective remedy, could lead a competent court to find that the crime of persecution, a crime against humanity, has been committed.

The report underlines that in most of the incidents investigated by it, and described in the report, loss of life and destruction caused by Israeli forces during the military operation was a result of disrespect for the fundamental principle of “distinction” in international humanitarian law that requires military forces to distinguish between military targets and civilians and civilian objects at all times. The report states that “Taking into account the ability to plan, the means to execute plans with the most developed technology available, and statements by the Israeli military that almost no errors occurred, the Mission finds that the incidents and patterns of events considered in the report are the result of deliberate planning and policy decisions.”

For example, Chapter XI of the report describes a number of specific incidents in which Israeli forces launched “direct attacks against civilians with lethal outcome.” These are, it says, cases in which the facts indicate no justifiable military objective pursued by the attack and concludes they amount to war crimes. The incidents described include:
Attacks in the Samouni neighbourhood, in Zeitoun, south of Gaza City, including the shelling of a house where soldiers had forced Palestinian civilians to assemble;
Seven incidents concerning “the shooting of civilians while they were trying to leave their homes to walk to a safer place, waving white flags and, in some of the cases, following an injunction from the Israeli forces to do so;”
The targeting of a mosque at prayer time, resulting in the death of 15 people.

A number of other incidents the Report concludes may constitute war crimes include a direct and intentional attack on the Al Quds Hospital and an adjacent ambulance depot in Gaza City.

The Report also covers violations arising from Israeli treatment of Palestinians in the West Bank, including excessive force against Palestinian demonstrators, sometimes resulting in deaths, increased closures, restriction of movement and house demolitions. The detention of Palestinian Legislative Council members, the Report says, effectively paralyzed political life in the OPT.

The Mission found that through activities such as the interrogation of political activists and repression of criticism of its military actions, the Israeli Government contributed significantly to a political climate in which dissent was not tolerated.

The Fact-Finding Mission also found that the repeated acts of firing rockets and mortars into Southern Israel by Palestinian armed groups “constitute war crimes and may amount to crimes against humanity,” by failing to distinguish between military targets and the civilian population. “The launching of rockets and mortars which cannot be aimed with sufficient precisions at military targets breaches the fundamental principle of distinction,” the report says. “Where there is no intended military target and the rockets and mortars are launched into civilian areas, they constitute a deliberate attack against the civilian population.”

The Mission concludes that the rocket and mortars attacks “have caused terror in the affected communities of southern Israel,” as well as “loss of life and physical and mental injury to civilians and damage to private houses, religious buildings and property, thereby eroding the economic and cultural life of the affected communities and severely affecting the economic and social rights of the population.”

The Mission urges the Palestinian armed groups holding the Israeli soldier Gilad Shalit to release him on humanitarian grounds, and, pending his release, give him the full rights accorded to a prisoner of war under the Geneva Conventions including visits from the International Committee of the Red Cross. The Report also notes serious human rights violations, including arbitrary arrests and extra-judicial executions of Palestinians, by the authorities in Gaza and by the Palestinian Authority in the West Bank.

The prolonged situation of impunity has created a justice crisis in the Occupied Palestinian Territory that warrants action, the Report says. The Mission found the Government of Israel had not carried out any credible investigations into alleged violations. It recommended that the UN Security Council require Israel to report to it, within six months, on investigations and prosecutions it should carry out with regard to the violations identified in its Report. The Mission further recommends that the Security Council set up a body of independent experts to report to it on the progress of the Israeli investigations and prosecutions. If the experts’ reports do not indicate within six months that good faith, independent proceedings are taking place, the Security Council should refer the situation in Gaza to the ICC Prosecutor. The Mission recommends that the same independent expert body also report to the Security Council on proceedings undertaken by the relevant Gaza authorities with regard to crimes committed by the Palestinian side. As in the case of Israel, if within six months there are no good faith independent proceedings conforming to international standards in place, the Council should refer the situation to the ICC Prosecutor.

The full report can be found on the web page of the Fact Finding Mission:
http://www2.ohchr.org/english/bodies/hrcouncil/specialsession/9/FactFindingMission.htm

For further media information: contact Doune Porter, Office of the UN High Commissioner for Human Rights, Tel: 1-917-367-3292 or +41-79-477-2576. Email: dporter@ohchr.org

* The members of the Fact Finding Mission are:
Justice Richard Goldstone, Head of Mission; former judge of the Constitutional Court of South Africa; former Prosecutor of the International Criminal Tribunals for the former Yugoslavia and Rwanda.
Professor Christine Chinkin, Professor of International Law at the London School of Economics and Political Science; member of the high-level fact-finding mission to Beit Hanoun (2008).
Ms. Hina Jilani, Advocate of the Supreme Court of Pakistan; former Special Representative of the Secretary-General on the situation of human rights defenders; member of the International Commission of Inquiry on Darfur (2004).
Colonel Desmond Travers, former Officer in Ireland’s Defence Forces; member of the Board of Directors of the Institute for International Criminal Investigations.

Foto: Richard Goldstone. Font: Martial Trezzini / AP

En el marc del debat que tindrem aquesta tarda sobre la ‘Llei Lituana per a la protecció de menors contra els efectes pernicios de la informació pública’ (eufemisme que amaga la voluntat de prohibir i criminalitzar qualsevol mena de visibilitat del fet homosexual), i sobre la qual n’he parlat en anteriors apunts (veure, p.e. La llei lituana contra les llibertats sexuals a debat al Parlament Europeu ) he preparat una intervenció que adjunto més avall. Val a dir que Amnistia Internacional ens ha enviat una carta als impulsors de la iniciativa de resolució que avui debatem i votem, felicitant-nos per la iniciativa.
 

Resolución sobre Ley Lituana LGBT

16 septiembre 09

Raül Romeva

Estimadas y estimados colegas, estamos ante un momento crucial en el proceso de construcción europea. Hace poco hubiera sido impensable tener que hacer un debate como el de hoy, simplemente porqué ningún parlamento europeo hubiera aprobado una Ley como ésta. No se trata de un tema de política interna lituana. Es un tema que afecta directamente a la línea de flotación de la credibilidad europea.

El conjunto de la UE no puede permanecer silencioso mientras en un país miembro se aprueban leyes que persiguen y criminalizan algo tan universal como el derecho a escoger con quien se quieren mantener relaciones afectivas o sexuales, independientemente del sexo y de la edad.

Hablar con normalidad de la homosexualidad, la bisexualidad y la transexualidad en las escuelas es la mejor garantía para que cada niño o niña pueda vivir su propia sexualidad con respeto hacia sí mismos, y hacia los demás. Ésta es la mejor forma de garantizar un crecimiento saludable, sin coacciones, ni estereotipos negativos, ni criminalizaciones.

Espero de ésta cámara que mandemos un mensaje de denuncia, claro y sin ambigüedades, de una ley que vulnera los principios más básicos de la UE, tales como la Carta de Derechos Fundamentales, el artículo 6 del TUE y el artículo 13 del TCE, todos ellos relacionados con la no discriminación y los derechos humanos.

Foto: Romeva i Ulrike Lunacek, durant la manifestació en què vàrem participar el mes de juliol, davant l’Ambaixada lituana, en protesta per la Llei. Font: ILGA

Jerzy Buzek, recentment elegit per la majoria del Parlament Europeu com a President d’aquesta institució, fa avui la seva primera al.locució davant el plenari. Em trobo entre els qui no el vàrem votar, però ara és el nostre president institucional, i com a tal mereix la nostra atenció i respecte. Davant no només ens té als diputats i diputades, sinó que també hi ha els antics presidents: Barón Crespo, Pat Cox, Gil Robles, Poettering …. i Nicole Fontaine, una de les dues úniques dones que ha ostentat aquest càrrec (l’altra és Simone Veil).

Buzek fa un discurs global, englobador, evita temes massa conflictius, fa una reflexió general pròpia de qui vol ser President de tota la institució, tot i que de tant en tant se li nota l’origen i la ideologia: assenyala la lluita contra la desocupació com a primera i principla prioritat immediata, fidel a la seva ideologia conservadora i cristiana parla de la necessitat d’enfortir la familia i de la fertilitat (tot i que diu que les dones no han de sacrificar la seva carrera per alimentar els fills), afirma que necessitem una revolució ambiental i una ètica de l’autocontenció i ens recorda que som un actor important en l’àmbit internacional i que això és el que s’espera de nosaltres. M’agrada sentir-li dir que l’economia no pot passar per sobre dels drets humans i que, contràriament a la tendència marcada pel govern del seu país, faci una ferma defensa de la construcció europea i del projecte europeu.

Un discurs, per tant, amb voluntat integradora. Toca ara veure com se’n surt en els debats més complexos, en la gestió del dia a dia, i en la representació externa de la casa. Toca veure com gestionarà la correlació de forces (marcadament conservadora i no necessàriament europeïsta). I toca veure quina independència podrà mantenir en relació al govern polonès.

Li queden dos anys i mig de feina. Al final d’aquest temps podrem valorar-ne el mandat.

Foto: Buzek en plena intervenció, amb els expresidents i expresidenta, davant seu. Foto: RR, amb la meva blackberry, des de l’escó 92.

Lluitant contra l’homofòbia a la UE. Aquesta setmana debatrem, entre d’altres, la llei Lituana que, intitulada eufemísticament, ‘Ley sobre la protección de los menores contra los efectos perjudiciales de la información pública’, pretén eliminar de la formació escolar qualsevol referència a la llibertat d’orientació sexual. Com que, igual com fa Amnistia Internacional, la considero una llei homòfoba he impulsat, amb d’altres col.legues, la següent resolució que avui toca negociar amb els altres grups. Serà un bon primer indicador per saber com estan les correlacions de forces en el nou Parlament (després de les eleccions) en relació als temes de llibertats sexuals (recordo que el tema de la Llei Lituana ja va ser motiu d’accions concretes i de comentaris específics en aquest bloc ara fa uns mesos: Denúncia de la Llei contra la llibertat d’orientació sexual a Lituània o bé Ara Lituània: de nou una proposta de Llei homòfoba la UE) (segueix…)

PROPUESTA DE RESOLUCIÓN, 9 de septiembre de 2009

tras las preguntas con solicitud de respuesta oral B7-0201/2009 y B7-0202/2009
presentada de conformidad con el artículo 115 y el artículo 110, apartado 2, del Reglamento
sobre la Ley lituana sobre la protección de los menores contra los efectos perjudiciales de la información pública
Ulrike Lunacek, Raül Romeva i Rueda, Jean Lambert, Judith Sargentini
en nombre del Grupo Verts/ALE

Resolución del Parlamento Europeo sobre la Ley lituana sobre la protección de los menores contra los efectos perjudiciales de la información pública

El Parlamento Europeo,

–  Vistos las obligaciones internacionales y europeas en materia de derechos humanos, como las derivadas de los convenios de las Naciones Unidas sobre derechos humanos y del Convenio Europeo para la Protección de los Derechos Humanos y de las Libertades Fundamentales,

–  Vistas las disposiciones de la Unión Europea en materia de derechos humanos y especialmente la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea, así como los artículos 6 y 7 del Tratado de la Unión Europea,

–  Visto el artículo 13 del Tratado CE, que atribuye a la UE la facultad de adoptar acciones adecuadas para luchar contra la discriminación por motivos, entre otros, de orientación sexual, y para promover el principio de igualdad,

–  Vistas la Directiva 2000/43/CE y la Directiva 2000/78/CE, que prohíben toda discriminación directa o indirecta basada en el origen racial o étnico, la religión o las convicciones, la discapacidad, la edad o la orientación sexual, así como la propuesta de Directiva del Consejo sobre la aplicación del principio de igualdad de trato entre personas independientemente de la religión o las convicciones, la edad o la orientación sexual (COM(2008)0426),

–  Visto el artículo 21 de la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea, que prohíbe «toda discriminación por razón de sexo, raza, color, orígenes étnicos o sociales, características genéticas, lengua, religión o convicciones, opiniones políticas o de cualquier otro tipo, pertenencia a una minoría nacional, patrimonio, nacimiento, discapacidad, edad u orientación sexual»,

–  Vista la Directiva 97/36/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 30 de junio de 1997, por la que se modifica la Directiva 89/552/CEE del Consejo sobre la coordinación de determinadas disposiciones legales, reglamentarias y administrativas de los Estados miembros relativas al ejercicio de actividades de radiodifusión televisiva («televisión sin fronteras»),

–  Vistos el artículo 115 y el artículo 110, apartado 2, de su Reglamento,

A.  Considerando que la UE es una comunidad de valores basada en los derechos humanos, las libertades fundamentales, la democracia y el Estado de Derecho, la igualdad y la no discriminación,

B.  Considerando que la UE y sus Estados miembros están obligados a promover la igualdad y a luchar contra la discriminación, especialmente sobre la base del artículo 13 de Tratado CE y de las Directivas que han sido aprobadas o propuestas para alcanzar este objetivo, que incluye la lucha contra la discriminación basada en la orientación sexual,

C.  Considerando que la exclusión, la discriminación y el acoso de jóvenes gays, lesbianas, bisexuales y transexuales (GLBT) causan graves sufrimientos psicológicos y altas tasas de suicidios y que la información y la educación en las escuelas es esencial para proteger a los jóvenes GLBT,

D.  Considerando que la orientación sexual pertenece al ámbito del derecho individual a la intimidad, garantizado por la legislación internacional, europea y nacional en materia de derechos humanos, que las autoridades públicas deben promover la igualdad y la no discriminación y que debe garantizarse la libertad de expresión de los medios de comunicación, de las ONG y de los particulares,

E.  Considerando que el 14 de julio de 2009, el Parlamento lituano aprobó una serie de enmiendas a la Ley sobre la protección del menor contra los efectos perjudiciales de la información pública, que entrará en vigor el 1 de marzo de 2010, en las que se establecía que «la información pública […] que promueve las relaciones homosexuales [o] bisexuales […]» o que «desafía a los valores familiares» tiene «efectos perjudiciales para el desarrollo de los menores»,

F.  Considerando que tales disposiciones suponen que se trate cualquier información sobre la homosexualidad igual que cuestiones tales como el reflejo de la violencia física, la exhibición del cuerpo de personas muertas o cruelmente mutiladas y la información que causa terror u horror o incita a la automutilación o al suicidio,

G.  Considerando que la inclusión de una referencia de tal vaguedad a la homosexualidad contrasta sorprendentemente con el artículo 4, apartado 12, de la ley, cuya finalidad es prohibir la información que suponga «burla o humillación por motivos de nacionalidad, raza, sexo, origen, discapacidad, orientación sexual, situación social, lengua, religión, convicciones o actitudes»,

H.  Considerando que la ley no proporciona una definición de «propagar» o «hacer campaña en favor de» la homosexualidad, la heterosexualidad o cualquier otra forma de orientación sexual, lo que contraviene el principio de seguridad jurídica, que establece que una ley es válida cuando los actos prohibidos están claramente definidos en términos jurídicos,

I.  Considerando que dichas enmiendas llevarán a la prohibición de cualquier información sobre la homosexualidad a la que puedan acceder los menores, lo que podría utilizarse para restringir el trabajo de los activistas dedicados a cuestiones de derechos humanos, orientación sexual e identidad de género y podría extenderse a la información proporcionada por medios de comunicación públicos o en libros ?lo que ha suscitado las preocupaciones en los medios de comunicación y entre editores y periodistas?, así como a la información proporcionada a través de sitios web o de películas, así como a discotecas, exposiciones, manifestaciones y otros actos públicos relacionados con la homosexualidad,

J.  Considerando que el Reino Unido introdujo una ley similar en 1988, derogada posteriormente por ser discriminatoria y por suponer un serio obstáculo para una enseñanza eficaz y sensible y para el cuidado pastoral de escolares y estudiantes, hasta poner en peligro a niños vulnerables que tenían que hacer frente a intimidaciones y malos tratos homofóbicos,

K.  Considerando que el artículo 22 de la Directiva sobre «televisión sin fronteras» permite a los Estados miembros adoptar las medidas oportunas para garantizar que las emisiones de televisión no incluyan ningún programa que pueda perjudicar seriamente el desarrollo físico, mental o moral de los menores por presentar «pornografía o violencia gratuita», pero que no puede interpretarse como referido a toda la información relacionada con la orientación sexual,

L.  Considerando que la Presidenta de Lituania vetó la ley el 26 de junio de 2009 porque estaba redactada en términos vagos y poco claros, y solicitó al Parlamento lituano que la examinase de nuevo para velar por el respeto de «los principios constitucionales del Estado de Derecho, la seguridad jurídica y claridad legislativa» y para que «no se violen las garantías de una sociedad abierta y de una democracia pluralista»,

M.  Considerando que ONG activas en el ámbito de los derechos humanos y de la libertad de prensa y diputados al Parlamento Europeo han pedido en numerosas ocasiones la intervención de las instituciones europeas y han solicitado al Seimas (Parlamento lituano) que examine de nuevo la ley, ya que equivale a institucionalizar la homofobia y violar el derecho de libertad de expresión y el derecho de no ser discriminado,

N.  Considerando que la Presidencia sueca de la UE ha debatido la ley con las autoridades lituanas y que la nueva Presidenta lituana ha declarado que actuará para que la ley se modifique con arreglo a los requisitos de la UE,

O.  Considerando que en otoño se examinarán nuevas enmiendas a los códigos penal y administrativo; que estas enmiendas hacen punibles los actos de personas físicas o jurídicas que promuevan o financien la promoción de la homosexualidad en los espacios públicos y prevén que se sancionen estos actos con trabajos de utilidad pública, con multa de hasta 1 500 euros o con privación de libertad,

1.  Pide a la Agencia de los Derechos Fundamentales que evalúe la ley y las enmiendas a la luz de los Tratados y el Derecho de la UE así como de los principios y valores europeos;

2.  Pide a la Comisión y al Consejo que actúen de conformidad con el artículo 232 del Tratado CE y que evalúen la posibilidad de iniciar el procedimiento previsto en el artículo 7 del Tratado de la Unión Europea;

3.  Acoge con satisfacción las declaraciones de la nueva Presidenta de la República de Lituania y le pide que solicite al Tribunal Constitucional que examine la ley y las enmiendas en caso de que sean aprobadas, y pide a las autoridades lituanas que modifiquen la ley o la deroguen y que se abstengan de aprobar las enmiendas a los códigos penal y administrativo, con el fin de asegurar que las leyes sean compatibles con los derechos humanos y las libertades fundamentales, como se establece en el Derecho internacional y europeo;

4.  Pide que se respeten el derecho de libertad de expresión para todos ?incluido el derecho a recabar, recibir e impartir información?, la legislación y las políticas de la UE contra la discriminación y la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea, el artículo 6 del Tratado UE y el artículo 13 del Tratado CE; en otras palabras, pide que se respeten los valores fundamentales de la UE;

5.  Pide a otros Estados miembros que se abstengan de adoptar leyes o enmiendas similares, que condenen los actos homofóbicos y que refuercen la aplicación de las directivas y la legislación de la UE en los ámbitos de la lucha contra la discriminación y de los derechos humanos;

6.  Encarga a su Presidente que transmita la presente Resolución a la Comisión, al Consejo y a los Gobiernos y los Parlamentos de los Estados miembros y de los países candidatos, así como a la Presidenta de la República de Lituania, a la Agencia de los Derechos Fundamentales y al Consejo de Europa.

Foto: manifestació contra la Llei a Lituània. Maig de 2009. Font: Amnistia Internacional.

La proposta de Mònaco d’incloure la Tonyina Vermella en l’Annex I de CITES (i prohibir-ne per tant l’exportació), a la qual alguns hem donat un clar i explícit suport, sembla dividir els governs dels 27 estats membres de la UE. Ens acostem al moment clau, quan tocarà decidir. Confio que els indecisos entraran en raó i se sumaran a l’única opció que ens queda si volem de debò salvar l’espècie.

Adjunto la peça que n’ha fet avui La Vanguardia.

La propuesta de prohibir el comercio de atún rojo divide a los Ventisiete

Bruselas se inclina por declarar la especie en peligro de extinción y vetar la pesca

BEATRIZ NAVARRO  – La Vanguardia, 12.11.09, Bruselas. Corresponsal

España, como potencia pesquera afectada, reclama más pruebas científicas
Los próximos seis meses serán clave para la supervivencia del atún
rojo, una especie en vertiginoso declive como consecuencia de la pesca
industrial y las capturas ilegales. En marzo del 2010, en la reunión
que los 175 países firmantes de la Convención sobre el Comercio
Internacional de Especies en Peligro de Extinción (CITES) celebrarán en
Doha, podría pasar a engrosar la lista de más de 800 especies al borde
de la extinción. La batalla entre partidarios y detractores ha empezado
ya porque lleva aparejada una medida para algunos demasiado drástica:
el veto a su comercio internacional.

La propuesta fue lanzada en julio por Mónaco. Se buscaba un país
neutral que pudiera hacerse eco de las inquietudes por la conservación
de la especie sin temor a represalias. Para sorpresa de todos, el
presidente francés Nicolas Sarkozy se desmarcó este verano de su línea
habitual apoyando la prohibición de su comercio internacional, un
negocio muy lucrativo para su flota dada la fuerte demanda de Japón y
EE. UU..

Presionada por ambos lados, la Comisión Europea se ha posicionado esta
semana a favor de declarar al atún rojo especie en peligro de extinción
y vetar el comercio internacional. Pero con matices. Potencias
pesqueras en el sector atunero como Italia o España están en contra de
la propuesta y Bruselas ha condicionado su toma de posición a la
presentación, en noviembre, de nuevos informes científicos sobre la
situación de los caladeros y sólo si no existen “medidas alternativas”
para preservar la especie. Si sale adelante, se querría empezar con una
moratoria de dos años.

Los ministros de Pesca de los Veintisiete debatirán la propuesta el 21
de septiembre. Las grandes potencias pesqueras son las más escépticas.
El Gobierno español, inquieto por el impacto socioeconómico de la
medida, supedita su apoyo a nuevos dictámenes científicos, mientras el
sector pide medidas menos drásticas y discriminatorias de control de
capturas. Por su parte, Italia cree que no hay datos para decir que
esté en “peligro absoluto”.

Según distintas fuentes, el apoyo de Francia al veto comercial se ha
debilitado y se limita a la inclusión del atún rojo en el anexo II de
CITES, para especies amenazadas pero no en extinción y que no quedan
sujetas a controles comerciales. Alemania, Reino Unido y Holanda, entre
otros, se inclinan en cambio por vetar el comercio mundial de atún
rojo.

Las organizaciones ecologistas son unánimes sobre la urgente situación
biológica de este pescado y acusan a quienes se oponen a la moratoria
de anteponer intereses comerciales a corto plazo a la supervivencia de
la especie. “El año pasado los científicos recomendaron no pescar más
de 15.000 toneladas, luego se autorizó el doble y al final, con las
capturas ilegales, se pescó cuatro veces más del mínimo para mantener
la especie”, se indigna el diputado Raül Romeva (ICV), ponente del
dossier en la Eurocámara.

Font foto: WWF

En tant que impulsor i redactor de l’informe del Parlament Europeu
sobre Feminicidis a Mèxic i Amèrica Central, considero que el
nomenament d’Arturo Chávez com a Procurador General de Mèxic (una mena
de Fiscal General de l’Estat) és una molt mala notícia. És com posar la guineu a protegir les gallines.
Chavez va ser un dels qui més obstacles va posar a les investigacions
sobre feminicidis de Ciudad Juárez quan n’era responsable a Chihuahua.
Aquest nomenament posa en clar entredit la credibilitat de Calderón en
la lluita contra els Feminicidis. Aquesta és la nota que n’he fet com a
reacció:

COMUNICADO DE PRENSA – Bruselas 10.09.2009

Nombramiento
de Arturo Chávez Chávez

VERDES
CRITICAN NOMINACIÓN DE CHAVEZ COMO PROCURADOR GENERAL DE MÉXICO 

Ante las
críticas que ha solicitado entre numerosos actores el nombramiento de Arturo
Chávez Chávez como Procurador General de la República de México, el eurodiputado Raul Romeva i Rueda
(ICV) y Vicepresidente de Verdes/ALE declara:

“Comparto
plenamente la exasperación de un sinnúmero de organizaciones de derechos
humanos, y de los derechos de mujeres en particular. El nombramiento de Arturo
Chávez Chávez como Procurador General de la República de México significa
apagar la frágil luz que se ha encendido últimamente en el tema de la lucha
contra los feminicidios en México. Premiar con el más alto puesto del país en
materia de justicia justamente a una persona bajo cuyo mando ha proliferado
impunemente el fenómeno de los feminicidios, constituye la señal más negativa
que se pueda dar a los mexicanos y las mexicanas como la comunidad
internacional sobre la seriedad del combate a la impunidad por parte del
gobierno de México. Es como poner el zorro a proteger las gallinas.”, dijo
Raul Romeva, ponente del informe del Parlamento Europeo sobre los feminicidios
en México y América Central de 2007 sobre la decisión del presidente mexicano,
Felipe Calderón, de proponer al ex-subprocurador de justicia del estado
mexicano de Chihuahua a la dirección de la Procuradoría General de la Nación.

El caso
Ciudad Juárez, ciudad más grande de Chihuahua, es emblemático. Desde 1992,
cuando Arturo Chávez Chávez asumió la sub-procuradoría en Chihuahua, estado
fronterizo con Estados Unidos, los asesinatos de mujeres se pusieron a
multiplicarse, sin que la justicia intervenga adecuadamente. Al contrario, según
múltiples testimonios de asociaciones de víctimas, la actuación de Chávez
Chávez contribuyó significativamente a obstaculizar las investigaciones.

En los
últimas años se han elaborado decenas de informes con estadísticas alucinantes,
pero también con centenas de recomendaciones sobre cómo atender el fenómenos de
feminicidios. “Desde luego, la esencia de todos ellos es que hay que
proteger a las mujeres y no ridiculizarlas, no poner trabas a las
investigaciones y castigar los responsables, aún – y tanto más -cuando son
agentes del estado”, dijo Romeva.

“Arturo
Chávez Chávez ha hecho nada de esto. Por esto hago un llamamiento muy sincero a
los senadores y las senadoras de México de no ratificar el nombramiento de
Arturo Chávez Chávez”.

Foto:Arturo Chávez. Font: Universal