TV3. Infidels. Arlet descobreix unes cartes d’amor de la seva mare cap a un altre home que no és el seu pare. Se les emporta a casa i les llegeix. Ha entrat a la cambra secreta del santuari. A partir d’aquest moment ja res no serà igual. Els seus pares s’han sexuat als seus ulls.
Al final en Jordi és qui mana. Per celebrar el seu sant anirem al nou Wok, Wok Yokohama. S’hi menja molt bé. La idea ens agrada a tots. Els orientals són súper amables i es nota que volen ser servicials. Però en coses de l’idioma són peculiars: o el saben perfectament o la dificultat traspua
Ja havíem trobat un lloc de la Plaça de la Font on prendre l’aperitiu! Sospir de descans. És que de parada en parada acabes cansat. Sort que l’aire transcorria per la terrassa! Suau, però suficient per temperar la calor sobtada d’aquest sant Jordi. Una noia diligent va venir de seguida a prendre nota. – Qué desean? Demana
Quant de temps que no he escrit a la persona que estimo! Quant fa que no m’he ofert aquest luxe exquisit? Luxe amb el regust d’altres temps, val a dir. Però, digueu-me, és que hi ha millor manera que l’escriptura per reflexionar sobre l’amor? Només cal que m’arreceri i en un racó solitari explori les paraules
Amor! Paraula per murmurar o per cridar. Per destil·lar a l’orella o llençar a la cara abans d’estampar-hi el bes. Per escriure-la, també. En farem una carta. Lletra a lletra, mot a mot, dibuixarem les vores del sentiment. Podria ser, junt amb la rosa i el llibre, l’altre regal d’aquesta setmana de l’amor. La setmana
Imposa la teva sort, atrapa la teva felicitat i ves cap el teu risc. A mirar-te ja s’hi acostumaran. Impose ta chance, serre ton bonheur et va vers ton risque. A te regarder, ils s’habitueront. René Char : Les Matinaux(1950). Escapar-se de les rutines, perseguir el que ens atreu. No quedar-se en allò que ens pensem
Aquesta tarda Jesús Neira acaba de sortir de l’hospital. En cadira de rodes i amb la necessitat de tornar-hi cada dia per a continuar la rehabilitació. No em proposo repetir la història que tothom coneix, n‘explicaré dos més. Era un 11 de setembre. Havíem passat el dia a Barcelona. Perquè cal, com cada any. Ja
M’ho pregunto a mi mateix: apel.lar a l’optimisme, no és apel.lar a la inconsciència? I s’ho deuen preguntar també alguns dels lectors quan sovint proclamo la meva fe en la visió positiva de l’existència. No serà un il.lús aquest bon home? Per exemple: el dia que, després de passar-me una hora recargolant-me, vaig anar a
“Retxes de sol travessen blausmarins, Ses algues es tornen verdes.” Els Antònia Font han vaporitzat en uns moments els seus sons per tot el despatx. Químicament l’aire és el mateix, però no així una punta dels meus òrgans interns. Una fina corda sensitiva enmig del pit ha rebut algun impacte i vibra. A l’instant, el