-
Amb les floretes que li has deixat anar, seguríssim que aprèn a parlar-lo en un no res…! Saps molt bé com girar la truita i això i d’això n’hauríem d’aprendre tots plegats….. ai! no sé quina tecla he tocat, que m’ha quedat tot mal organitzat… ho veus? En fi! que t’aplaudeixo!
BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Ja havíem trobat un lloc de la Plaça de la Font on prendre l’aperitiu! Sospir de descans. És que de parada en parada acabes cansat. Sort que l’aire transcorria per la terrassa! Suau, però suficient per temperar la calor sobtada d’aquest sant Jordi.
Una noia diligent va venir de seguida a prendre nota.
– Qué desean?
Demana la meva dona. En català, és clar. Ara em toca a mi.
– Una canya i …
Rumio si una altra bossa de patates o unes olives. El meu titubeig és interpretat d’una altra manera per la cambrera que interromp les meves cavil.lacions.
– Ya me puede hablar en catalán. Lo entiendo y lo hablo.
– Ah! Molt bé. Somric i em decideixo per les olives.
D’entrada, em quedo sorprès. Què li pot haver fet pensar que jo canviaria de llengua i em passaria al castellà? Per a mi que la noia s’ha trobat més de quatre vegades amb gent que entre ella parla en català i després se li adrecen en castellà. Una actitud tan ridícula que els forans, excepte els veïns estatals, no acaben d’entendre. No és la seva llengua i la del seu país? Perquè no la parlen només que entre ells? Aquests nouvinguts s’acabaran preguntant que si ningú se’ls ha de dirigir en català, llavors per què han de fer l’esforç d’aprendre’l.
És l’hora de pagar. M’havia dit que parlava la nostra llengua, però encara no li havíem sentit una sola paraula. La convido a fer-ho. Ja veig. Encara li costa: comença bé, però es passa ràpidament al castellà. De tota manera, és evident que la seva afirmació del començament denota l’interès per parlar en català. Només és qüestió de temps… i que nosaltres la fem sentir segura. Així que continuo la conversa.
– Quant de temps fa que vius aquí?
– Un año y medio. Bueno, aún no: un año y cinco meses.
– Doncs, has après molt de pressa.
El seu rostre s’il.lumina. Més que no ho feia la seva cabellera rossa i la finesa de la seva pell. Una vegada més queda demostrat que quan hi ha voluntat i interès, la llengua del país s’aprèn ràpid. A nosaltres ens toca ajudar-los creant l’ambient lingüístic idoni.
– D’on ets?
– De Rumania.
– Veig que el comte Dràcula no es va menjar totes les noies maques!
Riu a plaer. És ben cert que m’entén. Hem quedat que tornaré a passar pel Capuccino per anotar els seus progressos i felicitar-la. I cap a casa que aviat vindran els fills per celebrar el sant del noi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!