BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
M’ho pregunto a mi mateix: apel.lar a l’optimisme, no és
apel.lar a la inconsciència? I s’ho deuen preguntar també alguns dels lectors quan sovint proclamo la meva fe en la visió positiva de
l’existència. No serà un il.lús aquest bon home?
Per exemple: el dia que, després de passar-me una hora
recargolant-me, vaig anar a parar sondat a l’hospital, podia seguir mantenint
aquesta fe? podia seguir recitant allò
de “Sempre i en tot moment jo vaig de bé a millor”? En quina fantasia visc? I
quan ara fa quatre mesos em van haver d’intervenir, què, anava a millor o a
pitjor?
Anava a millor. Sense dubte. De debò. I no faig broma ni sóc un il.lús.
– Però, home, és evident que hagués estat millor que no t’haguessin hagut d’intervenir!
– Com? Mira, quan dius aquest “hagués anat millor“, et situes en un punt de partença irreal. Et poses a pensar la vida a partir de situacions hipotètiques. No s’hi val i és inadequat plantejar-se premisses impròpies de la nostra condició humana: “si no t’hagués passat això”, “si les coses haguessin anat d’una altra manera…” Moltes vegades brandem el “realisme” per rebutjar una mirada positiva sobre l’existència, però la veritat és que quan descartem l’optimisme, falsegem la realitat.
L’optimista conjuga la vida en present d’indicatiu i no en condicional. Pren el dia a dia com el que hi ha, no com el que “seria millor”. I tot seguit, a aquest present hi afegeix el futur en positiu. És el que va fer l’Isidre Esteve quan l’accident de moto li va seccionar la medula. Ser optimista és viure el present projectat amb il.lusió. És saber posar, quan convé, el rellotge a zero. Si he d’iniciar unes sessions de químio, parteixo d’aquest moment i és a partir d’aquesta realitat que encaro la vida, el futur. L’optimisme no ens allibera del dolor ni de la desgràcia. Els transcendeix amb el color de la mirada projectada cap a nous objectius. D’ara endavant les coses aniran de bé a millor. Si més no, aquí estan la meva voluntat i el meu esforç (el meu conatus diria Spinoza) perquè hi vagin. No té cap sentit comparar el moment actual amb la situació anterior a la detecció del fet desgraciat que ens ha esdevingut. Per això, cal posar molt sovint el rellotge a zero.
Aquesta és la clau: posar el rellotge a zero. A partir de la patacada les coses només poden anar millor. El moment desgraciat és la referència i després només es pot millorar. Un cop a l’hospital l’endemà ja és millor que el dia abans i cada cert temps contemples amb goig aquesta millora. Sempre gaudeixes del que el present et depara ja sigui la cura especial dels que t’estimen, el somriure d’una infermera, el primer moment que pots incorporar-te per llegir o el fet de tenir ja el cap a punt per escoltar l’mp3… I tot ho vius com un regal, amb agraïment.
No, l’optimista no és un il.lús. És un agraït a la vida. És un realista. Viu el present com el que és: un present, un regal.
I també sap que un dia arribarà el compte enrere; com diu el poeta “aquella hora de temença en què s’acluquin aquests ulls humans“. Llavors ja haurà après la lliçó suprema, que
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada,
us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer
[ en tots els que heu deixat algun record
i alguna cosa més que el record ]
necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja. (Salvat-Papasseit)
El país també va de bé a millor. Perquè té ments il.lusionades, perquè té uns Deu Mil parells de cames euroviatgeres, perquè anem aprenent a viure en present projectat, perquè la producció cultural no para, perquè els nostres polítics rebran de nosaltres els estímuls adequats per refermar-se, perquè hem passat de la perplexitat al coneixement real d’Espanya… I per tot allò que la vostra visió optimista vulgui projectar a partir d’aquest present real.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
el meu rellotge a zero doncs! les vegades que calgui… jo sóc optimista bé, tinc per costum ser-ho, encara que, alguna vegada em distregui.
Ara, l’Alexandra s’està llegint “El món sobre rodes” d’Albert Casals… és d’admirar la força i l’optimisme d’aquest noi! M’agrada que se’l llegeixi….