BioSofia

“Retxes de sol travessen blausmarins,

Ses algues es tornen verdes.”

Els Antònia Font han vaporitzat en uns moments els seus sons per tot el despatx. Químicament l’aire és el mateix, però no així una punta dels meus òrgans interns. Una fina corda sensitiva enmig del pit ha rebut algun impacte i vibra. A l’instant, el meu pensament pren ales i solca espais vaporosos, indefinits, que no vull sustentar per cap imatge. És l’emoció, l’emoció que em desvetlla la cançó.

La música em pot, la música em posa. Imanta la meva atenció a més dels meus sentits. Art fatal, capaç de sostreure’m del joc, del menjar, de la conversa, del fil de la pel.lícula. La música és per a mi un problema i un gaudi. Em cal tenir-la a ratlla; quan és present, exigeix exclusivitat i el deliri absolut. 

Si es vesteix de l’Ària de la Suite núm. 3 de Bach o de l’Adagio d’Albinoni (?) la dama resulta seductora irresistible. Ara, que està endevinant el meu escrit, posa mala cara: té tants de vestits que li escauen, la fan superba i destoroten els meus sentits, que se sent ofesa per la meva tria. Vol que faci esment de Fauré, Wagner, Puccini, Lluís Llach, Messiaen, Rakchmàninov, Maria del Mar Bonet, Beethoven… Però s’adona del meu problema i, comprensiva, s’avé que deixi la llista inacabada.Com a femella exigent, m’ha posat a prova i ha trigat una mica a tornar-se a assegurar del seu poder delirant sobre mi.

La música! Com m’apaivaga les tensions, com em gronxa els records, com em calma ferides! M’obre els finestrals cap un món que ni els colors ni la natura poden acabar de donar-me. Només el cel estrellat s’hi acosta, precisament perquè m’aporta ressons, com ja va intuir Pitàgores. La música és la bellesa que ens traspassa, l’art que transcendeix la nostra condició. Quan els dits juguen sobre el piano o les cordes de l’instrument, la fusió amb la dama és inigualable, suprema. Aleshores ens sentim creadors, dimensionem cels, fem emergir universos rics en vibracions i variats segons el color de cada moment. Una habilitat envejable per als qui no en som prou destres. Però aleshores la nostra oïda s’apropia del món espiritual que Sarah Chang, Carreres o Martha Argerich construeixen per a  nosaltres. Als menys hàbils ens queda una segona via de fusió amb la dama: deixem que s’apoderi del gest. El nostre cos a mercè del seu frenesí o de les seves ondulacions esdevé dansa. Res de nosaltres  s’escapa aleshores de la seva potència creadora i vital. 

Quan necessito entusiasme, a punt em ve la dama amb la Coral de la Novena o amb l’Al.leluia de Haendel; si em cal força, m’ofereix O Fortuna del Carmina Burana, quan vull pau, l’Adagio del concert per a clarinet de Mozart, si em cal dolcesa, m’emboira amb el Lacrimosa del més famós dels Rèquiems. Però, si la ferida és particularment dolorosa, m’estimo més que em deixi, que només em serveixi com a record, que em vigili de lluny; necessito entrar a la cambra interior i retrobar-me en el silenci, deixant que el meu esperit convalescent vagaregi lliurament. Camino aleshores per carrers humils i serens, preparant el retrobament amb la dama quan suaument el moment sigui arribat.  

Només hi ha un moment que l’iguala, només hi ha una cosa que em fa arribar al zenit com ella: l’acte amoròs. Qui no s’ha deixat bressolar per les cadències d’un Largo de Haendel, per exemple, mentre jugava amb la pell i les sinuositats del cos de l’amant? Qui no ha volgut avivar la guspira de l’abraçada amb el O mio bambino caro? Qui no ha volgut intensificar la fiblada final amb … (lector amic o amiga,anota la melodia que més t’embogeix).

“La vida sense música seria senzillament un error, una fatiga, un exili”, escrivia Nietzsche en El Crepuscle dels ídols. Alfred Tomatis ha experimentat un augment de nou punts en el QI d’un grup de joves després fer-los escoltar deu minuts de la Sonata per a dos pianos en Re menor de Mozart. El que és segur és que la música és un despertar no només dels sentits sinó de la facultat creadora. Les emocions que ens fa sentir eixamplen el camp mental. Per ella se’ns obren espais la clau dels quals no té cap altre estímul.  És el llenguatge de l’esperit per excel.lència. El segon llenguatge que hauríem d’aprendre, a casa i a les escoles. Aprendre a cantar, aprendre a tocar, aprendre si més no a escoltar. Us faré una confessió personal. Quan creia que havia fracassat en l’educació musical dels meus fills, em salta un d’ells, ara als seus vint i tants anys, demanant-me que li munti un DVD amb una selecció de música clàssica per èpoques i autors. Us imagineu la meva satisfacció?

La música no s’escapa de l’ambivalència humana. Les nacions que millors músics han donat, les que més educació musical han proporcionat als seus infants, són les que amb més crueltat han tacat la nostra història recent. Napoleó, per la seva banda, ordenava apujar el so de la música que acompanyava la infanteria per apagar els crits dels seus ferits. Millor no enterbolir aquest apunt amb més històries de prostitució a què hem forçat la nostra seductora dama. 

Vivim en l’era de la música. Sens dubte. Mai se n’havia compost tanta, mai se n’havia escoltat tanta, mai s’havia fet tan quotidiana, mai els clàssics havien estat tant al nostre abast. No us penseu que els cascos del nostre mp3 ens aïllen. Dintre de la massa de gent ja ens hi sentíem d’aillats: la música, per contra, ens relliga amb l’interior quan l’exterior és insípid. La música de l’mp3 reviscola les nostres emocions i ens retroba amb un interior que abans estava molt oblidat. Com una catifa màgica ens eleva sobre els sentits posant-nos en un estat de somni en vetlla, convertint les sensacions en quelcom més profund, en sentiments.

“I es plàncton s’il·lumina i canten ses sirenes
aproximadament per no existir”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!