BioSofia

Al final en Jordi és qui mana. Per celebrar el seu sant anirem al nou Wok, Wok Yokohama. S’hi menja molt bé. La idea ens agrada a tots.
Els orientals són súper amables i es nota que volen ser servicials. Però en coses de l’idioma són peculiars: o el saben perfectament o la dificultat traspua pels ulls: amb la mirada sospesa, el seu cap vinga donar voltes a què caram els vols dir. 

Com que el Wock és un self-sevice i ells s’avancen a donar-te les indicacions estàndard, amb les quatre frases que s’han après s’espavilen. Tu ja els pots contestar en esperanto o en magyar, que et replicaran incansablement amb un somriure. I ja saps el que et toca: anar per feina, que és posar-te a menjar. 

Però el sistema té un forat. Al final, quan la cambrera et convida a un “xupito”, si dius “sí”, t’ha de preguntar “de què?” i després ha d’entendre la resposta.

– Doncs, de préssec, faig.

Ulls esbatanats, rodons; és un dir. Sorpresa. Al cap d’un segon mou suaument la cara, interrogativa. Digueu-me tossut  -aquesta tossuderia que ens ha fet perviure!- però jo repeteixo, ara amb només el simple mot: “préssec”.  Els seus ulls segueixen interrogant-me. Li escurço el patir i immediatament afegeixo: “melocotón, préssec”. Alleujament i somriure. No em fa esperar i me’l presenta fresquíssim. Jo, a qui la llepolia li pot més que la qualitat de la beguda, me’l prenc a gust.

No em digueu que la cosa pot quedar així! Doncs bé, em porten el compte.  Jo agafo el paper,  li dono la volta i escric: MELOCOTÓN, a sota el signe igual i més avall PRÉSSEC. Quan ve a cobrar, li ensenyo el que acabo d’escriure. Cap comentari. Passa una estona per tornar-me el canvi i m’assenyala les paraules:
– Melocotón jo entiendo, pero préssec? Ep, erra ben pronunciada!
– És en català”.
– Aaaah!” Somriure d’orella a orella.

Surt volant cap a l’altra cambrera. Xerren animosament. Jo només entenc “Préssec” “melocotón” i “catalán” enmig de la seva divertida xiscladissa de sons. Se les nota contentes. Em fa l’efecte que s’ho havien discutit abans i ara una d’elles celebrava el seu encert. 

I jo el meu. Un punt més per a la llengua! Som-hi, doncs?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!