Beneïda siguis, aspra matèria, gleva estèril, roca dura, tu que no cedeixes sinó a la violència, i ens forces a treballar si volem menjar. Beneïda siguis, perillosa matèria, mar violent, indomtable passió, tu que ens devores si no t’encadenem. Beneïda siguis, Matèria poderosa, Evolució irresistible. Realitat sempre naixent, tu que fas esclatar a cada moment
He llegit, amb fruïció, Una educació francesa,de Joan-Daniel Bezsonoff (L’Avenç, 2009). Es tracta d’un recull d’estampes de la infantesa, cadadascuna de les quals comença amb la frase: “quan jo era petit…”. Els textos varen aparèixer, prèviament, a les pàgines de la revista L’avenç, i pauten el recorregut de manera prou simètrica i ordenada en breus capítols. La infantesa de l’autor
De totes les facetes de Palau i Fabre, hi ha una que destaca de forma extraordinària: la del conversador. Palau es delia en la conversa, sense pedanteries ni convulsions verbals: el seu repertori d’experiències era antològic; el tracte amb escriptors i artistes (capítol a banda la relació amb Picasso) l’havien fornit d’un catàleg extens d’històries
Uns dies a Barcelona em traslladen tot el sabor d’una ciutat molt viva i agitada. Trepitge la meua zona predilecta: Rambla, Fortuny, Carme, la plaça del Pi… El centre és ple d’activitats, de transeünts, de comerços, de güiris, de pobres… És un lloc privilegiat –molt estratègic– perquè des d’aquí, els llocs on he d’anar –on vaig quasi sempre– són a
Agustí Ardèvol està pendent dels resultats d’unes proves mèdiques. Hipocondríac de mena, pensa que té un mal roín. Però, de sobte, la seua dona, Eulàlia, es mor. Veges tu, una dona sana i que mai no havia tingut cap malaltia. El soterrament és un dur colp (“No havien preparat cap mena de làpida perquè ningú no espera
Hui, dia 10 de març, fa cinquanta anys que el Dalai va fugir del Tibet. En feia nou que l’exèrcit xinés havia ocupat el país però va anar estrenyent el cercle fins que la situació esdevingué molt perillosa. Aprofitant una revolta, el Dalai va fugir. I va començar llavors la diàspora tibetana que ha pres,
Els protagonistes són una parella que s’acosta a l’edat de jubilació. Els metges li pronostiquen una malaltia a ell, i ella –que ho mantindrà en secret– proposa de fer un viatge a veure els fills. Així, la parella, abandonant la monotonia del poble on viuen amb uns horaris regulars i una vida previsible, van a Berlín a veure a dos dels
Sóc un lector àvid: llig articles de periòdic, llibres, revistes, ara també posts amb rapidesa. De vegades més que llegir m’engolesc les paraules i mitges frases. Abans d’acabar de llegir-ne una, passe a la següent; i més que llegir-les les intuïsc, les endevine… Mai no he sabut si sóc un bon lector o un mal lector, perquè hi ha coses –n’estic convençut–
Sempre m’ha semblat admirable la capacitat de fer grans síntesis de pensament. És més fàcil descriure fets o llocs —idees o històries— que resumir-los i interpretar-los. En aquesta operació hi compta, vertaderament, el saber: separar allò essencial d’allò anecdòtic, les manifestacions superficials d’aquelles bàsiques. Sintetitzar exigeix idees pròpies, coneixement diversos, seguretat de judici.I també imaginació.
Aprofite el cap de setmana per a caminar. Hui diumenge he celebrat el dia, els primers rajos del dia, amb una caminada per la balconada de Ferratget. Caminar és una activitat plaent. M’ha sabut mal no fer-la amb companyia, perquè el lloc és bonic i el dia ha eixit espectacularment joiós. Un sol potent, per un costat, il·luminava la badia d’Altea