A tall d'invocació

Aprofite el cap de setmana per a caminar. Hui diumenge he celebrat el dia, els primers rajos del dia, amb una caminada per la balconada de Ferratget. Caminar és una activitat plaent. M’ha sabut mal no fer-la amb companyia, perquè el lloc és bonic i el dia ha eixit espectacularment joiós. Un sol potent, per un costat, il·luminava la badia d’Altea i, per un altre, mostrava les rocoses crestes de la vall plenes de taques banyades. El romer i l’argelaga [angigala, en l’idioma de la vall] florits; també amb algun ametler (la majoria ja ha passat la florida) i algunes pruneres. Hi havia rodals tendres, com eixits d’un pòster d’algun indret recòndit del Japó.
    Començar el dia amb una caminada té quelcom de saludable, per al cos i per a l’ànima. Els espais oberts creen una mena d’embriaguesa de llibertat, unes sensacions energitzants…Quelcom així plasma Walt Whitman en el poema “Cant de la carretera oberta”: “A peu i amb el cor lleuger, em llance a la carretera oberta,/ sa, lliure, amb el món al meu abast,/ el llarg camí terròs que s’obri davant meu em porta al lloc que trie”. (n’hi ha més)       

Ahir, en canvi, vaig caminar després de la pluja i tot estava un remull. No em resulta agradable caminar amb pluja o deprés d’haver plogut. És incòmode encara que siga a l’estiu. Per Amiel, amb la pluja “el paisatge és com un rostre que hagués estat plorant; esdevé menys bonic, però molt més expressiu”. Potser sí que és més expressiu. Però té una expressivitat un poc fúnebre, digue’m que forma part d’una lírica una mica helvètica… Aclapara una mica. El bon temps és una invitació al moviment, la pluja, el fred o el vent, en canvi, ens conviden a recloure’ns.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!