A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
“El testament” de Jaume Cabré
Agustí Ardèvol està pendent dels resultats d’unes proves mèdiques. Hipocondríac de mena, pensa que té un mal roín. Però, de sobte, la seua dona, Eulàlia, es mor. Veges tu, una dona sana i que mai no havia tingut cap malaltia. El soterrament és un dur colp (“No havien preparat cap mena de làpida perquè ningú no espera cap mena de mort”). I allà hi eren: els seus tres fills: l’Amadeu, la Carla i el Sergi, el menut de quinze anys. Hauria volgut dir algunes paraules però estava aclaparat i la boca s’omplia de llàgrimes només de pensar-hi.
En aquests moments de turbulència emotiva va recordar els seus vint-i-vuit anys de feliç matrimoni. El naixement de cadascun dels fills i la seua trajectòria (la Carla rebel i enigmàtica, el Sergi desemparat). A la tarda del mateix dia ha d’anar a pels resultats del metge. Primer s’entreté en un café i, després, entra en una exposició i es queda mirant un quadre de Rembrandt. Es tracta de la pintura d’un filòsof pacient, amb llargues barbes (“El filòsof meditant”) que Agustí troba un exemple admirable de saviesa. (n’hi ha més)
Hi ha més quadres d’una galeria d’Oslo. Va pensar que “viure vorejat de bellesa és una ganga”. Se li fa tard i acudeix a l’hospital ansiós, esperant el veredicte implacable de mort. L’atén una doctora parsimoniosa que va traient-se les ulleres mentre li fa algunes preguntes. Uf, com s’estima els fills. I llavors la doctora li diu que no té res greu. No. Només que des del quinze anys ell, arran d’una malaltia, és una persona estèril. La certesa del diagnòstic és absoluta. Llavors se’n va recordar del soterrament i no podia pensar en res, però li passà pel cap que el futur dels supervivents “també pot ser extremadament cruel”.
“Testament” es titula aquesta breu narració de Jaume Cabré inclosa en Viatge d’hivern. Un relat que fa servir de forma magistral la sorpresa. Una sorpresa que capgira radicalment l’estat de coses arran d’un descobriment tan fulminant com el que fa el protagonista. En cap moment del relat, l’autor no el fa previsible. És un fet devastador que l’obligarà -sens dubte- a replantejar-se el que ha estat la seua vida.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vaig llegir Viatge d’hivern ja fa temps i, tot i que no recorde els detalls, sí que recorde la sensació. Recorde que alguns relats em van colpir (colpejar?) molt. Recorde també que hi havia interconnexions i que em va semblar un recull magistral.