A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
“Himne a la matèria” de Pierre Teilhard de Chardin
Beneïda siguis, aspra matèria, gleva estèril, roca dura, tu que no cedeixes sinó a la violència, i ens forces a treballar si volem menjar.
Beneïda siguis, perillosa matèria, mar violent, indomtable passió, tu que ens devores si no t’encadenem.
Beneïda siguis, Matèria poderosa, Evolució irresistible. Realitat sempre naixent, tu que fas esclatar a cada moment els nostres reductes, i ens obligues a encalçar sempre més lluny la veritat.
Beneïda siguis, universal Matèria, Durada sense límits, Èter sense riberes, –Triple abisme de les estrelles, dels àtoms i de les generacions, –tu que, en desbordar i dissoldre les nostres estretes mesures ens reveles les dimensions de Déu.
Beneïda sigues, impenetrable Matèria, tu que, estesa pertot, entre les nostres ànimes i el Món de les Essències, ens fas llanguir del desig d’esquinçar el vel sense costura dels fenòmens.
Beneïda siguis, mortal Matèria,tu que, en dissociar-te un dia en nosaltres, ens introduiràs, per força, al cor mateix d’allò que és.
Sense tu, Matèria, sense els teus atacs, sense els teus impulsos, viuríem inerts, puerils, ignorants de nosaltres mateixos i de Déu. Tu que fereixes i tu que defalleixes, –tu que trastornes i tu que construeixes, –tu que encadenes i tu que alliberes,– Saba de les nostres ànimes. Mà de Déu, Carn de Crist, Matèria, jo et beneeixo.
–Jo et beneeixo, Matèria, i et saludo, no pas tal com et descriuen, reduïda o desfigurada, els pontífex de la ciència i els predicadors de la virtut, –un desgavell, diuen ells, de forces brutals o de baixos apetits, sinó tal com m’apareixes avui, en la teva totalitat i en la teva veritat.
Jo et saludo, inexhaurible capacitat d’ésser i de transformació, on germina i creix la substàcnia elegida.
Pierre Teilhard de Chardin, L’himmne de l’univers, Edicions 62, 1965.
………………………………………………………………………………………………………………
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El més cruel dels mesos és l’abril: engendra
lilàs que broten de la terra morta,
mescla records i anhels,
somou les rels enterques amb ses pluges vernals.
L’hivern ens escalfà cobrint la terra
amb neu oblidadissa,
nodrint un xic de vida amb secs tubèrculs.
L’estiu ens sorprengué caient amb un ruixat
sobre el Starnbergersee, i ens vàrem deturar
sota els pòrtics; amb sol anàrem pel Hofgarten,
i vam beure cafè i xerràrem una hora.
Bin gar Keine Russin, stamm’aus Litauen, echt deutsch.
I quan érem infants, l’arxiduc cosí meu
se’m va endur a passejar amb son trineu.
En veure’m espantada, ell va dir-me: «Maria,
Maria, arrapa’t fort!» I cap a avall!
A les muntanyes et sents lliure.
Llegeixo fins molt tard i a l´hivern me’n vaig cap al Sud.
Quines arrels s’arrapen,
enmig d’aquestes pètries escombranes? Fill de l´home,
tu no ho pots dir, tampoc no ho endevines. Només saps
que allà hi ha un munt d’imatges rompudes
on bat el sol. I l’arbre mort no protegeix,
el cant del grill no alleuja, del roc no brolla aigua.
Sota d’aquesta roca vermella només hi ha ombra,
(oh vine sota l’ombra de la roca vermella!)
i et mostraré quelcom molt diferent
de la teva pròpia ombra que et segueix al matí
o de l’ombra que s’alça a cercar-te, a ranvespre.
Et mostraré la por en un grapat de pols.
Frisch weht der Wind
der Heimat zu
mein Irisch Kind,
Wo weilest du?
«Fa un any em vas donar jacints per primer cop;
em digueren la noia dels jacints.»
—Però quan, tard, tornàrem del jardí dels jacints,
tu en duies un braçat, tos cabells eren molls…
Jo romania mut, amb els ulls entelats,
ni viu ni mort, i sense saber res,
contemplant el silenci dins el cor de la llum.
Oed’ und leer das Meer.
extret de: http://www.saltana.org/2/tsr/53.html (traducció d’Agustí Bartra)