A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
“Los cerezos en flor” de Doris Dörrie
Els protagonistes són una parella que s’acosta a l’edat de jubilació. Els metges li pronostiquen una malaltia a ell, i ella –que ho mantindrà en secret– proposa de fer un viatge a veure els fills. Així, la parella, abandonant la monotonia del poble on viuen amb uns horaris regulars i una vida previsible, van a Berlín a veure a dos dels seus fills i als néts; després aniran a gaudir uns dies a la costa del mar Bàltic. Estant allí, de sobte, ella mor i aquest fet serà un trasbals per a tots, però especialment per al marit.
Llavors aquest decideix emprendre el viatge que sempre havien volgut fer (sobretot ella) i que havien anat ajornant: anar al Japó i veure el mont Fuji. Al Japó, on viu un dels seus tres fills, l’home manté una relació amb una jove alternativa que viu a la intempèrie i que fa actuacions dramàtiques en un parc. Amb ella se’n va a veure el mont Fuji i, d’aquesta manera, realitza el seu desig més pregon abans de morir. (n’hi ha més)
La pel·lícula ens parla de les coses importants de la vida. I de com la forma amb què vivim –presses, ocupacions subjugadores, banalitats consumistes– les desatén i ens deshumanitza. La mort és potser l’única realitat capaç de desvetlar-nos i recordar-nos la dimensió profunda de la vida. Perquè és una inflexió que destria fulminantment allò important i d’allò secundari. La veritat és que hem arribat a una mena de vida que emmascara allò autèntic i allò profund, l’amor i la màgia quotidianes… Potser per això necessitem, de tant en tant, un emissari que ens pegue un toc, altrament ens perdem entre banalitats o simplement restem atrapats en obligacions, monotonies…
En eixir de la sala, tenia una parella d’espectadors al costat meu: “què t’ha semblat? –li preguntava ella a ell, i aquest va contestar: “m’ha agradat molt la fotografia. Té una fotografia molt bona i la directora hi juga amb això”. Una història que commou (en japonés mono no aware) i que el primer que se l’ocorra dir a un siga això…, xe!, em va semblar una frivolitat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els sentiments que em desperta la mort, són molt semblants als que em mouen per la vida si em deixo fruir,valents i autèntics. La bellesa dels pruners en flor o un lleu toc que acarona la galta. M’agrada com escrius.
Com diu Omiko – Si les emocions ens poden fer enmalaltir, per què no ens poden curar?, del libre Silenci de Gaspar Hernàndez
—
Has pensat que, potser, a través del comentari de la fotografia i/o música ha pogut arribar (ell) a burxar en la complexitat i fascinant vida que tenim…?
Estic per veure-la… potser aquest vespre ho faça.
Moltes gràcies per les teues paraules…