A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
George Steiner: “Europa morirà si no lluita per les seues llengües…”
Sempre m’ha semblat admirable la capacitat de fer grans síntesis de pensament. És més fàcil descriure fets o llocs —idees o històries— que resumir-los i interpretar-los. En aquesta operació hi compta, vertaderament, el saber: separar allò essencial d’allò anecdòtic, les manifestacions superficials d’aquelles bàsiques. Sintetitzar exigeix idees pròpies, coneixement diversos, seguretat de judici.I també imaginació.
Dic tot això per celebrar la capacitat de síntesi de George Steiner. Acabe de rellegir La idea d’Europa, un opuscle centrat en la reflexió sobre el vell continent i els valors que representa. Per a Steiner, Europa es pot reduir a quatres elements: els cafés, perquè sense cafés no hi hauria la sociabilitat, ni la fecundació d’idees que ha produït tantes coses, des de la política a la literatura. Un segon elements és un paisatge a escala humana. Europa la podem recórrer a peu. A diferència dels espais com els d’Amèrica o els d’Austràlia, que són els espais europeus sinó uns jardins per passejar? (n’hi ha més)
Un tercer element: els carrers i les places de les ciutats europees porten noms d’escriptors, filòsofs, polítics, científics… A Europa hi ha una presència quotidiana de la història. El llegat del passat entra a formar part de la vida domèstica i es manifesta en aquest presència directa, continuada, palpable. Als Estats Units molts carrers tenen nom d’arbres o són designats amb números. L’últim tret europeu, per a Steiner, és la suma dels llegats de Jerusalem i d’Atenes, ens porta al pensament abstracte i especulatiu: la música i la filosofia.
Tot plegat és una síntesi ben suggeridora. Arribar a parlar del llegat europeu a través de metonímies i sinècdoques tan representatives té un mèrit quasi artístic. És clar que hi podríem afegir-hi moltes coses: Europa també és la lluita de classes, és Darwin, la burocràcia i la racionalitat (en els termes de Max Weber), els camps de concentració, Leonardo i Munch, Kant i Proust, Mozart i Txaicoski, i tantes i tantes coses…
Per a Steiner allò més genuí d’Europa prové de la diversitat lingüística, cultural i social: sovint una distancia insignificant esdevé una divisió entre dos mons. I per tant, l’amenaça més important que té Europa —contra la seua essència— prové de l’homogenització. Cada passa homogenitzadora és una amputació d’elements essencials. Aqueixa amenaça a les arrels té ara nom: la representa la marea de l’angloamericà i dels valors uniformes que comporta. “Europa —rebla Steiner— morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions locals i les seves autonomies socials”. El diagnòstic no pot ser més rotund. Alce els ulls de la pantalla de l’ordinador i mire per la finestra (hi ha un fullatge sensual, aquest hivern), m’imagine la frase en un grafiti enorme en la paret del supermercat d’enfront. Moltes revolucions han començat així: amb un grafiti.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els ianquis, d’un cap a l’altre del seu vastíssim redol, tots fan el roast beef igual: els queda un filet de sang enmig com un cós d’agulla. Sembla mentida que puguin afinar tant. A totes les cuines hi deu haver termostat, a banda que tots els talls de carn han de fer el mateix pes per aconseguir una exactitud tan matemàtica. Igual que a Mallorca amb l’arròs brut… Sa Pobla i Muro estan a 5 km de distància i fan arrossos bruts completament diferents -com del perdre al trobar-. Per exemple: a sa Pobla hi posen gambes. Ah, tots dos són arrossos excel·lents
Avui mateix acabe de llegir Els llibres que no he escrit – i ja abans havia llegit La idea d’Europa – i m’ha enganxat la seva manera tan “senzillament complexa” de raonar. Textos amb un bon grau d’erudició descabdellats amb una claredat que els fan plenament divulgatius, una manera d’abordar els temes que aconsegueix fer un aliatge harmònic del racionalisme i esperitualitat, escepticisme i compromís social…,un discurs que m’ha recordat en alguns moments el del nostre Joan Fuster.
I potser el que més m’agrada és que els seus escrits no exigeixen que et sotmetes als seus arguments o que sentes la necessitat de refutar-los, almenys en mi, l’efecte ha segut d’estímul i guia per plantejar-me qüestions que resten obertes.
Una lectura molt recomanable.