Mails per a Hipàtia

Els moldaus no accepten de cap manera que això siga una frontera. No poden acceptar-ho perquè el que hi ha a l’altra riba del riu Dnièster és reconegut de forma unànime com a part de Moldàvia per la comunitat internacional. Així que li diuen “control” i tot arreglat. És però un control ben peculiar amb quatre remolcs o contenidors pintats de color blau clar i una sola taula posada a sota d’un arbre, sense més. Hi seuen tres policies i em crida l’atenció que cadascun d’ells porta un vestit diferent. Ens fan parar el cotxe i ens expliquen que anem a entrar al Transdnièster i que “malgrat que és Moldàvia” el govern moldau no es pot fer responsable si res ens passa allí. Entesos. Tres o quatre gossos van travessant la carretera cap a ací i cap allà mentre els policies escriuen i no paren d’escriure en un llibre gros primer, en uns fulls després i no sé on més encara.

Quan ens deixen passar ens esperen els russos. Han instal·lat una barricada al mig de la carretera, de forma que cal fer una maniobra molt pronunciada per a passar a través d’un carril estret. Sempre sota l’atenta mirada de dos soldats russos molt joves que ens miren sense treure les mans del fusell. Em venen ganes de preguntar-los d’on són i si tenen alguna idea del que fan ací però no em costa gens reprimir-me. Ja veig que no tenen molta intenció de ser amables i l’armament, no ens enganyarem ara, és una bona dissuasió. Quan superem el segon control ens arriba el tercer, aquest sí definit com una frontera amb tots els ets i els uts. Per la forma de l’edifici sembla com si hagueren agafat una gasolinera i l’hagueren transformat una miqueta per a servir com a frontera. Destaca, i de quina manera!, l’escut d’estil soviètic de la república. Un escut ben curiós ja que és nou del tot i sona vell. La pretesa república del Transdnièster malgrat un petit antecedent ucraïnès mai no havia existit fins la destrucció de la Unió Soviètica. El disseny de l’escut i la bandera, per tant, ha de ser nou per força. I tanmateix no es deixa fora ni un sol dels motius tradicionals soviètics, el sol que ix, el forment o la dacsa formant una corona, la falç i el martell, les teles de color roig amb textos. Crida l’atenció, això sí, el raïm, reminiscència supose del tradicional vi moldau. Per la resta tot sembla estranyament conegut i vell.

Des de dins del cotxe tire una foto amb el mòbil. Ens han avisat amb claredat que no ho fem però comence a avorrir-me. Entre el primer control i aquesta frontera no hi ha ni dos quilòmetres i ja portem una hora enganxats ací. La foto servirà per a obrir el primer article de VilaWeb sobre el viatge, pense. Finalment ens obren la barrera i passem. Un guàrdia molt estirat ens dona la benvinguda en el nom del Soviet Suprem de la república. Doncs, gràcies…