Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Llibres pels viatges

L’única cosa interessant de perdre hores i hores pegant bacs pels aeroports és que tens temps per a llegir i anar a l’aeroport de Chisinau, que no és precisament el més ben connectat d’Europa, dóna en aquest sentit per a molt més del que és habitual en mi.

Així que he carregat amb dos llibres molt bons que feia temps que tenia ganes de llegir i que espere acabar-me’ls al viatge de tornada a casa. L’un és “Playing the Enemy” de John Carlin (Atlantic Books). És un llibre extraordinari que recompta des de la veu de molta gent un sol dia, aquell en el qual Sud-àfrica va guanyar la Copa del Món de Rugbi de 1995 i Mandela, amb els seus gestos, va aconseguir ser reconegut de forma unànime com el president de tots. Està molt ben escrit i narrat i està millor documentat encara. Em diuen que en faran una pel·lícula i no m’estranya perquè té tots els ingredients per a fer-nos plorar al cinema.

L’altre és “L’amenaça de la torre”, de Lawrence Wright (Mina). És un dels relats més detallats i complets que mai no he llegit sobre Bin Laden i al-Qaida, sobre el seu naixement i creixença i sobre els atemptats de l’11S. També està molt ben escrit i ben traduït, i no era fàcil perquè requereix un coneixement important de les tradicions islàmiques i les paraules àrabs. És especialment interessant, a més, que una editorial com Mina traduisca al català obres d’aquest calat. Ha tret recentment, al costat d’aquest, el darrer llibre d’Obama, per exemple.

Així que entre l’un i l’altre he anat matant, he de reconèixer que molt a gust, les estones mortes als avions i als passadissos dels aeroports. Ja que no tinc cap més remei…

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Vint anys amb els imprescindibles i un sopar

Anit vam fer festa grossa a Benaguasil. Celebràvem els vint anys de la creació de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria (web oficial de l’institut: www.campdeturia.cat).

L’acte consistí en la presentació i primer concert de l’Orquestra Simfònica Consolat de Mar i un sopar allà mateix a la seu de la Unió. Ple de gom a gom tant el concert com el sopar. Durant el concert, a més, van parlar els set presidents que ha tingut l’institut en aquests vint anys, entre ells Pep Jordan Galduf, que va ser l’autèntic pare intel·lectual de la comarca amb un llibret primigeni editat per la institució Alfons el Magnànim i també Ferran Zurriaga.

Feia un goig enorme compartir taula i xerrada amb tot ells però especialment el feia seure amb dues persones que com ells, són imprescindibles i als que devem tant des de qualsevol punt de vista. Jordan com a intel·lectual vertebrador de la comarca però també com a primer alcalde democràtic de Llíria i inspirador d’un model de relació amb el territori que ens hauria agradat molt que prosperara però que quedarà sempre com a referent. I Ferran Zurriaga com a model. Model de persona digna i activa des de fa dècades sense defallir ni un dia, model de compromís amb la cultura i el territori -ahir ens explicava el seu interès per commemorar l’any vinent l’expulsió dels moriscos amb dignitat i mirant de superar estereotips, model de persona amable, exquisida, cordial i pròxima. Model d’elegància vital.

Ell formà part de la primera generació valencianista de la postguerra. Hi figurà al costat dels noms de gent com l’Eliseu, Enric Solà, Aracil, Quico Mira, Cucó, Marquès i tots aquells que ens obriren les idees quan més difícil era fer-ho. Per això em vaig emocionar anit quan en acabar el concert es van obrir les portes de la sala i vaig veure que allí hi havia Ferran, el primer de tots, repartint als qui eixien la revisteta especial que ha fet l’institut per a commemorar l’efemèride. Vaig pensar en quantes incomptables vegades al llarg de la seua vida Ferran ha estat el primer en fer gestos com aquests, modestos i senzills però imprescindibles. I en quina lliçó ens donava, als seus setanta magnífics anys, de no defallir mai, de no dubtar del que cal fer i de ser sempre en primera línia, al servei del nostre poble.

+Fotografies de l’acte
+Des de Llíria cap a Itaca
+Bloc per Riba-roja (a qui li he furtat la fotografia)

Publicat dins de Bétera | Deixa un comentari

Viatge, potser en el temps

Si no passa res la setmana vinent viatjaré a Moldova i la “república del Transdniester”. És una zona amb unes característiques semblants a les de Georgia i Rússia hi té un gran interès per mantenir obert el conflicte, on dona suport al Transdniester, poblat bàsicament per russos, nostàlgics de la URSS. De fet el “país” fins i tot s’autodefineix com a república soviètica.

Però tot i saber això avui no he pogut evitar una sensació estranya en rebre la confirmació que podré parlar, dijous vinent, amb el president del Soviet Suprem Evgheni Shevciuck, que em cita al Palau del Poble. Plaça de Lenin número 1, Tiraspol.

Caram…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

En campanya

Ho escolte de refiló, que algú ho diu a la tele: “a la campanya electoral fas poesia però has de recordar que es governa en prosa”. Alce el cap, sobtat, a veure qui ho ha dit però ja no l’enfonquen. Llàstima. És una gran frase. Magnífica. I em quede sense saber qui és l’autor…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Comptar a les eleccions americanes

L’enorme quantitat d’enquestes que hi ha en marxa arreu dels Estats Units i el fet que els nord-americans no trien directament el president fa que que es genere una important confusió sobre com va la cursa per la presidència. Per a anar fent boca cara al divendres, quan es farà el primer cara a cara entre McCain i Obama, que jo crec que serà molt decisiu, ací va un repàs a les darreres xifres.

Els americans el que voten de fet és el Col·legi Electoral, no el president. Cada estat tria un nombre de membres del Col·legi Electoral en funció de la població. Per exemple hi ha 55 membres representant Califòrnia o 7 representant Iowa. Qui guanya en un estat, encara que siga per un sol vot, se’ls emporta tots. I és president qui supera la ratlla dels 270 membres del Col·legi Electoral.

1) Hi ha un grapat d’estat que a hores d’ara és pràcticament impossible que donen la sorpresa. En qualsevol enquesta que es fa el resultat és claríssim a favor d’un candidat o d’un altre i hauria de passar un cataclisme per a que canvien el seu vot. McCain té virtualment assegurat que guanya en 16 estats, amb un total de 125 vots assegurats per ell i Obama té assegurat que guanya en 11 estats amb però més poblats i que li asseguren 160 vots.
2) Hores d’ara McCain porta la davantera clara en 8 estats, que li donen 75 vots i Obama porta la davantera clara en 6 estat, que li donen 63 vots. Aquests estats en principi votaran el candidat que porta la davantera però hi ha un marge possible a la sorpresa, encara.

3) Sumant els estats segurs i aquells on porten la davantera el resultat ara mateix seria que McCain tindria més o menys 200 vots assegurats i Obama més o menys 223.

4) La decisió final així estaria en mans dels anomenats “swing states”, els que ballen. Aquests són nou i sumen 115 membres del col·legi electoral. Ací hi ha la clau de tot i aquesta és la xifra que cal mirar. Tant hi fa que un candidat o un altre siga més popular a nivell nacional. Allò que realment importa és qui va per davant en aquests estats que asseguren la presidència. Només això. I ara mateix la situació és aquesta.

-Segons noves enquestes d’avui mateix Obama treu un clar avantatge a McCain a Colorado, Michigan, Minessota i Wisconsin, que tots ells junts sumen 46 vots. Només guanyant aquests quatre estats i conservant el que ja té guanyat o quasi guanyat Obama es quedaria a un sol vot de ser president. Per tant McCain hauria de guanyar-ho absolutament tots els estats on el seu avantatge sembla clar però també hauria de guanyar per força a Ohio, a Florida, a Nevada, a Virginia i a New Hampshire, estats on ara mateix manté un frec a frec molt intens amb Obama. Tan intens que estadísticament no es pot saber qui guanyaria. Només que Obama s’apunte un d’aquests estats s’ha acabat la història.

Per tant a hores d’ara el que es pot dir és que Obama està molt més ben posicionat per a ser president que no McCain. Divendres el primer debat serà important per a veure si modifica alguna tendència però la meua aposta personal és que als republicans cada vegada els queda menys aire per a respirar.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Plou i fa Fred

I de sobte s’acaba l’estiu. Aquest matí, en alçar-me, el cel estava negrusc, lleig, afilat. Plou i passejar es fa incòmode fins i tot a l’hora de dinar. Caldrà anar replegant les espardenyes i el pantaló curt. De moment avui ja sabatilles amb mitjons i jaqueta. L’estiu comença a semblar un record. Un més.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Fàilte BBC

Anit es va posar en marxa BBC Alba, una nova televisió, la primera que emet completament en gaèlic d’Escòcia. Emet per tot Escòcia en obert, en cable a tot el Regne Unit i per satèl·lit arreu d’Europa. Emetrà, a més, per cable a Nova Escòcia, al Canadà, on hi ha la segona comunitat més gran de parlants de gaèlic escocès.

Tot plegat de què estem parlant? De 80.000 persones. Com sona. La BBC ha posat en marxa una cadena completa per a 80.000 parlants del gaèlic, fet que torna a demostrar que hi ha gent seriosa al món. És com si TVE posara en marxa una cadena que emetès tot el dia en aragonès no només a l’Aragó sinó arreu d’Europa i amb qualitat. Quina lliçó, de nou!

M’ha recordat que fa anys em van passar el llibre d’estil intern de la BBC i en ell es prohibia completament a un presentador referir-se a un nom en gaèlic d’Escòcia o Irlanda o en gal·lès sense estar-ne completament segur de com es pronunciava. El llibre d’estil afirmava que pronunciar malament un nom en gaèlic era un insult intolerable a l’audiència que la BBC no es podia permetre de cap manera. Així que obligava els periodistes a cridar als serveis lingüístics de la televisió per assegurar-se de la bona pronúncia. Més i tot: posava el mòbil personal dels caps de llengua gaèlica i gal·lesa de la televisió per si de cas passava alguna cosa en un horari difícil i calia despertar-los. Qualsevol cosa abans d’eixir per pantalla dient aquells aberrants “valdusó” o “sabadel” a que tant acostumats ens tenen els nostres veïns.

En aquest vídeo trobareu els primers minuts d’emissió de la nova cadena amb parlants gaèlics de tot Escòcia cantant “Alba”, que és el nom en gaèlic d’Escòcia.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Seguidisme d’El País

(Per a completar el mail obert d’avui)

Jo vaig viure de primera mà l’absurd del seguidisme cec que molts mitjans fan d’El País -com si en comptes d’un diari fos la bíblia. Una vegada, com a mínim, en vaig ser protagonista. Devia ser el 1991, crec. Jo estava en la meua època de free.lance i col·laborava. entre altres ocupacions, amb una productora que dirigia l’Àlex Masllorens, ara diputat de CpC. Fèiem diverses coses, vam fer una sèrie sobre Sud-amèrica i Àfrica, per exemple, però com que jo també col·laborava amb El Punt, amb Catalunya Ràdio i amb Ràdio 9 de tant en tant me n’anava a voltar i ho amortitzava enviant articles i cròniques als uns i als altres. Total que Iugoslàvia es desmuntava a trossos i ja començava la guerra així que vaig decidir anar a mirar i a explicar el que hi veia. L’Àlex em va deixar una càmera i jo vaig recórrer Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Sèrbia. En el front de guerra croat vaig descobrir que els “especials” ustaixes usaven pistoles de fabricació espanyola, d’una marca coneguda que ara no recorde quina era exactament. I com que duia la càmera de vídeo les vaig filmar amb tot detall.

En tornar a casa vam decidir oferir a TV3 la possibilitat de fer un 30 minuts amb tot el que jo havia gravat però van dir que no. Ok. Aleshores el Masllorens els va dir que teníem imatges de pistoles de fabricació espanyola usades al front i que aquell era un bon tema. I van dir que no. Ok.

Però no devia passar molt temps que un dia vaig baixar al quiosc i El País portava en primera plana el “meu” tema: l’existència de pistoles espanyoles en mans dels paramilitars croats. I què va passar? Que automàticament tothom en va parlar i TV3 va trucar a la productora del Masllorens demanant si encara tenia aquelles imatges que els havíem ofert a preu de rebaixa i que ells havien rebutjat. Els detalls concrets no els recorde però vam acabar venent-los dos minuts per un preu molt superior al que havíem ofert per trenta. Van pagar trinco-tranco i van obrir el TN migdia amb la meua filmació, això sí presentant-la com una gran exclusiva de TV3.

I així anem fent encara vint anys després…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Joan Vila

Avui s’ha fet públic que Joan Vila i Triadú és el nou director de Comunicàlia, l’empresa pública que gestiona les activitats del Consorci Local i Comarcal de Comunicació.  

Me n’alegre molt. Me n’alegre per ell, naturalment. Però sobretot me n’alegre pel país. Joan és un gran periodista, amb el qual he tingut la sort de compatir treballs i penes fa dècades. Però també és una persona íntegra i que sap quin és el seu país -i per si mai havia tingut cap dubte, que no ho crec, es va casar amb una valenciana fantàstica…
La feina serà complicada. La diputació de Barcelona controla a través de la XAL molt bé el sector de la televisió local i Comunicàlia ha de fer un gran esforç amb molts menys mitjans per a fer-se veure. No crec que ho tindrà fàcil però Joan és una garantia de que si es pot fer alguna cosa es farà. És tranquil, seré, consistent, persistent. Un gran fitxatge que és a més un blocaire ja de llarga durara, que diu que troba rovellons i tot…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Au!

Ja m’he posat “oficialment” al facebook. A veure què hi puc aprendre. De moment encara vaig confús intentant saber la terminologia a què respon i si tota aquesta gent que m’és amiga m’ho és i està posada o simplement es va posar un dia. Agrairé, humilment, qualsevol ajuda.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

A Cantonigròs

Els joves, i els no tant joves, del GEN divendres ens van convidar quatre periodistes (Rafa Nadal, Miquel Calçada, Albert Saez i jo) a participar en la seua llarga trobada a Cantonigròs. Encantat. Parlar amb gent tan jove, encara que al final siguen més calladets del que sempre voldríem que ho foren sempre és un bon exercici. I per una altra banda cal reconèixer que tancar-se tot el pont a estudiar i pensar com fer anar millor el país bé que mereix el meu reconeixement. I per tant m’hi apunte.

En arribar-hi vam fer cap a la casa dels Triadú. En Joan Triadú era a dinar però va insistir en eixir a saludar-nos, malgrat que hauríem preferit que no es molestara. Vam poder parlar amb ell un moment i després, quan va ser l’hora del debat, va, veure com es posava en primera fila demostrant que la seua reconeguda curiositat no s’esgota per més anys que passen -i aquesta és una sort que en tenim tots. La nit abans ell, Ricard Torrens i Carles Duarte havien explicat als xiquets què cal llegir en aquesta vida, la seua visió particular de la literatura universal. Quina enveja. Es veu que tronava i se n’anava la llum cada dos per tres però espere que malgrat això els nanos foren conscients del luxe que tenien al davant i l’aprofitaren.
Abans del debat els organitzadors ens van dur a dinar a un restaurant fantàstic: Ca l’Ignasi. Un restautant fantàstic pel menjar i fantàstic per l’ambient. Al darrere de tot han habilitat una sala de dinar ampla amb vistes poderoses però que conté una ben presentada llibreria, que és de fet la llibreria de cuina que havia estat de Llorenç Torrado. L’indret, la cuina, els detalls (amb carta de vins dels Països Catalans inclosa…) i aquesta persistència dels records creatius que simbolitzava la biblioteca de Torrado al restaurant de l’Ignasi em va reafirmar en la idea que aquest és un país on pots trobar l’excel·lència escampada una miqueta per tot arreu. Només cal cercar-la o que algú, amablement, et convide a descobrir-la.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Portada a desxifrar

Avui és un d’aquells dies on veus que els mitjans, en general, van per un costat i la gent per un altre. Després es queixen…

Però de tots els silencis i versions que he vist m’ha sorprès especialment la portada de l’Avui. Una foto de la manifestació independentista amb un titular que sembla voler imitar el crit d’In-de-pen-dèn-ci-a canviant-lo per Fi-nan-ça-ment. Periodísticament resulta sorprenent si vas veure la manifestació. Perquè evidentment ningú no cridava finançament a ritme però a la vista de la portada es pot entendre que la manifestació estava clamant per un millor finançament. I jo diria que més aviat clamava per una altra cosa, que resoldria definitivament el tema del finançament i molts més d’altres.
Supose que els responsables de la portada han pensat en un enginyós joc de paraules per a posar en el mateix sac dues coses que van ser presents en la portada: l’independentisme i el finançament. Però també pot semblar que en vulguen tapar una usant l’altra. ¿O jo em vaig perdre el tros de la manifestació que cridava “Fi-nan-ça-ment! Fi-nan-ça-ment!”?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Hoooolllaaaaaaa??

Fa dues hores i tres minuts que, segons els apocalíptics de torn, el món hauria d’haver-se acabat. La posada en marxa del nou accelerador de partícules del CERN, segons deien, desencadenaria una mena de forat negre que ens engoliria a tots. Hooollllaaaaa? Estem ací encara!

Malgrat el meu escepticisme sobre l’Apocalipsi, per si de cas, he procurat dormir. M’he posat el despertador a les nou i deu. Si el món s’acabava, he pensat, jo no me n’assabentaria, que sempre és una forma còmoda de passar un mal tràngol. No comptava però amb el monstre de la broca. Hi ha un personatge a la meua finca o a la del costat, no sé qui és, que cada dia es posa a fer forats a quarts de nou. I avui no ha faltat a la cita. El soroll i les vibracions reboten en el capçal del meu llit i em desperten gairebé cada dia. Avui ho ha tornat a fer i quan m’he espavilat i ja era conscient de que despertava en el dia que s’hauria d’acabar el món no he pogut evitar pensar que un forat negre xicotet, just de la dimensió adequada per a engolir l’home de la black-decker, ja em resultaria útil, ja. Però, ai!, igual que la Terra no ha desaparegut el taladrador tampoc no ho ha fet…

(Per cert. Veig que torna la moda de posar a déu pel mig. Hi ha qui diu que gràcies a l’experiment trobarem “la partícula de déu” i coses per l’estil. Quina mania, tu.)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un regal d’Apa

M’arriba una caixa preciosa, treballada a mà, que me l’envia el meu amic Apa. L’envoltori em recorda aquella meravella que Antoni Miró va manufacturar per al gran Ovidi i que esdevingué l’inoblidable “A Alcoi”. Cartró rotund amb lletres pintades a grans trets, sobre plantilla.

L’obric sorprés, esperant a veure què trobaré dins un envoltori tan inusual i el regal de dins encara m’accelera més: una còpia en perfecte estat, en vinil, d'”Holocaust” l’únic disc dels magnífics Cotó-en-pèl. Cotó-en-pèl és el millor grup de música que mai ha produït la meua comarca però dissortadament com a grup va durar molt poc. El seu llegat és només aquest disc de rock progressiu i lletres afinades, una simfonia en quatre moviments que avisava que el Pep Llopis, el Vicent Cortina i tots aquells farien parlar molt per la seua qualitat, com de fet ha passat. Han fet camins per separat i han anat cadascú a la seua però allò que apuntaven a “Holocaust” hem vist com anava prenent cos, de vegades en músiques tan allunyades (només en apariència) com pot ser el folclore més ortodox. Recuperar-lo ara en vinil, amb les lletres a dins i amb aquella textura única de so que donen les velles agulles del giradisocs, és un goig que agraïsc de forma pública a l’Apa. Ell ja ho sap que m’ha deixat tocat però és bo que en deixe constància pública. Per ell, per la nostra música i per la comarca que tant estimem.

Ara que torna a esclatar el rock valencià potser caldria recuperar de nou aquest disc que en format digital es pot comprar en editorials especialitzades alemanyes, japoneses i americanes però no ací. És ben curiós perquè durant un grapat d’anys he anat tenint pistes de l’existència d’aquestes versions i sempre m’ha fascinat que un disc valencià del 1977 seguisca estant viu en aquests països i siga introbable a casa nostra. Mireu com a exemple aquestes webs:
Cotó-en-pèl (en japonès)
ProgReviews (en alemany)
Progarchives (en anglès)

També és interessant la crítica que en fa La cara fosca de la lluna (en català)

(A l’eMule el trobareu el disc ací)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari