Les sentors de setembre són un preludi de la tardor. Una de les més especials és la que fan les pells d’ametlla. [que nosaltres pronunciem en xinés: meles] Indescriptible! Està acompanyada d’una calor especial, com un baf, que desprenen. Les pells van mesclades amb fulles i bastonets, i tenen un cromatisme divers: bru-gris, una mica terrós, per fora i daurat,
He llegit el llibre d’Albert Sànchez Piñol: Tretze tristos tràngols. El títol és una intertextualitat del de Cabrera Infante: Tres tristes tigres. Un joc de paraules infantils. Els tretze tràngols, tristos, de Sànchez Piñol apunten cap a la crueltat de la vida. En cada relat, al realisme puntual de la presentació s’hi afig un seguit
S’han organitzat unes jornades sobre la figura de Walter Benjamin a la ciutat de Portbou. Fa alguns anys, vaig visitar el monument a la seua memòria acompanyat de Palau i Fabre, qui em glossava els efectes de les diverses parts. [Ací teniu una foto d’aquella visita] La història del pensador alemany és corglaçadora, com la de tants
Vaig veure un llibre de Gianni Vattimo (Ecce comu, Accent editorial) on defensava el comunisme llibertari. Me’l vaig comprar de seguida i l’he llegit en un arrap: el llibre tampoc no és gran cosa, en extensió i en densitat. Quan un pensador, després de constatar no ja l’erosió dels discursos progressistes, sinó les bases de la modernitat –en
Dissabte vinent, dia 20 de setembre, es farà una romeria a Gines. Festa, festes, festetes… El poble El poble és un vell tossut, és una noia que no té promès, és un petit comerciant en descrèdit, és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps. (…………………………………………………….) El poble és tu i tu i tu i tot d’altra
L’editorial Brosquil ha publicat Rizoma. Llibre de les Evanescències de Joan-Carles Ortega. Un poemari que va ser premi 9 d’Octubre de la Vila de La Nucia el 2007. Vertaderament, la poesia d’Ortega sorprén i no només perquè siga una proposta arriscada i poc usual, sinó perquè s’aixopluga –o posa en pràctica– allò que Gilles Deleuze
Anàvem en quadrilla i un el va veure [al de la foto]. Ens posàrem tots a mirar-lo. Jo no havia mai vist cap animalet com aquell. Semblava una ballarina amb vestit de festa. Uns colors intensos –roig i blau– acompanyaven el verd. Pareixia ballar una dansa immòbil sobre l’asfalt. Després d’examinar-lo amb atenció, vàrem veure que
“Tot nacionalisme té una relació profunda i estreta amb el nom de les coses: amb la invenció humana més immaterial, i alhora més original. Aquells que conserven el nom de les coses mai no seran desplaçats. I tanmateix, la gent de la perifèria ha estat sempre desplaçada. Per això insisteixen en el reconeixement de la
Era l’any vint. Tres anys després d’haver triomfat la revolució a Rússia. Al pintor Marc Chagall el conviden a pintar els murs i el sostre del “teatre jueu”. Ho fa amb una gran llibertat. Però en acabant, Chagall abandona el país dels soviètics. Uns anys després les pintures es guardaran en el soterrani del museu Tretiakov,on restaren fins al 1989. En comentar, en la seua
Només ens isolem,només creixem en les petites coses:en aquell mocador que portem sempreplegat amb molta cura a la butxaca, en la cançó que hem recordat de sobte,en un llibre que havíem oblidat, en el gest repetit tantes vegadeso en l’objecte més íntimque ningú no podria estimarcom l’estimem nosaltres.Es tracta, ben mirat, d’una constantevasió cap a
L’estiu, les vacances, comencen a ser un record. Ara, tot passa molt ràpidament: en pocs dies sembla que ja hem viscut el que abans ho fèiem amb setmanes. Per això recordar hauria de ser un exercici diari. El faig, de tant en tant, sense convertir-ho en una pràctica habitual. Ara mateix, en passar les fotos
Manuel Forcano ha publicat un nou llibre de poesia: Llei d’estrangeria. Es tracta d’un llibre sobre el desig i la passió. I sobre l’amor. Els poemes –sovint breus– tenen una senzillesa (aparentment, si més no) que descol·loca. Una situació domèstica, posem per cas els pinyols que resten en el plat del començal o el fum que ix de la boca