A tall d'invocació

 Les sentors de setembre són un preludi de la tardor. Una de les més especials és la que fan les pells d’ametlla. [que nosaltres pronunciem en xinés: meles] Indescriptible! Està acompanyada d’una calor especial, com un baf, que desprenen. Les pells van mesclades amb fulles i bastonets, i tenen un cromatisme divers: bru-gris, una mica terrós, per fora i daurat, per dins; amb els puntets verds i esgrogeïts de les fulles. Tot plegat, una escampada de pells podria haver inspirat quadres de Dubuffet, o de pintors matèrics com ara Tàpies.  (n’hi ha més)

Dubuffet va escriure un “Prospecte als aficionats de totes menes”, l’any 46, on defensava que “l’art ha de nàixer de la matèria i de l’eina, i ha de conservar el traç d’aquesta i el de la seu lluita amb el material. L’home ha de parlar, però també l’eina, i la matèria” (…) l’art, l’espiritualitat, ha d’agafar el llenguatge de la matèria. Cada material té el seu llenguatge, és un llenguatge. No es tracta d’adjuntar-li un llenguatge o d’utilitzar-lo per servir un llenguatge”. Doncs bé, ací tenim les pells d’ametlla, unes emissàries de la tardor i unes informants de les faenes rurals del final de l’estiu mediterrani (si més no d’aquest tros de mediterrani). Observant-les amb atenció, crec que tenen un força mineral poderosa, després d”haver perdut la seua posició aèria. Amb tot, encara serven alguna cosa de la seua existència adés lliure i puixant. Pels colors, per les textures, per la diversitat marterial formen un mosaic que ens parla de les profunditats de la terra i de les entranyes del temps… [A mi també em parlen d’una etapa de la meua infantesa.] 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!