A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

25 de setembre de 2008
Sense categoria
0 comentaris

“Tretze tristos tràngols” d’Albert Sànchez Piñol

He llegit el llibre d’Albert Sànchez Piñol: Tretze tristos tràngols. El títol és una intertextualitat del de Cabrera Infante: Tres tristes tigres. Un joc de paraules infantils. Els tretze tràngols, tristos, de Sànchez Piñol apunten cap a la crueltat de la vida. En cada relat, al realisme puntual de la presentació s’hi afig un seguit d’esdeveniments fantàstics, imprevisibles, desconcertants. L’encert creatiu més estimulant és el desenvolupament d’un seguit d’analogies entre allò que ocorre al text i alguns àmbits de la vida. També hi ha humor (negre). I tot això s’encamina cap a l’exploració de bocins de món que no veiem o que de tant veure n’estem anestesiats. (n’hi ha més)

Sànchez Piñol vol recordar-nos que entre la vida animal i la humana no hi ha tanta diferència com pensem. I que entre el somni, la realitat, la fantasia hi ha més d’un pont o més d’un aqüeducte. Hi pot haver armaris misteriosament màgics, capaços d’engolir-se persones, i espantaocells romàntics que desitgen fer amistat amb tota mena d’ocells. I una zebra que descobreix un missatge dur de supervivència.
El que importa és la mirada que ens encara amb pors atàviques, amb el malefici de les forces del costum, a l’aïllament mental amb què vivim, amb els trucs perversos de gent que ens envolta… I amb altres realitats dures.Tot plegat interessant. I postmodern: la fantasia de l’autor s’alimenta de films, d’imatges que el món mediàtic ha fet pròximes i familiars. I de malsons, però això potser ha estat així sempre: des dels orígens de la humanitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!