A tall d'invocació

 Anàvem en quadrilla i un el va veure [al de la foto].  Ens posàrem tots a mirar-lo. Jo no havia mai vist cap animalet com aquell. Semblava una ballarina amb vestit de festa. Uns colors intensos –roig i blau– acompanyaven el verd. Pareixia ballar una dansa immòbil sobre l’asfalt. Després d’examinar-lo amb atenció, vàrem veure que era un tocacampanes. Això sí que està volat! Tota la vida coneixent-lo i sense haver-lo vist mai abillat d’aquesta manera. (n’hi ha més)
        

No he sabut mai la raó de qualificar de “tocacampanes” a persones sense trellat i potser amb un punt d’arrogància exhibicionista. Pobres animals, ens projectem de mil maneres atorgant-los atributs segons el nostre albir. Ser un gos i fer el porc; posar cara de corder degollat o belar com una cabra o estar anxovat; ser una formigueta o un llop; i amb el goril·la, la puça, el ratolí, el talp o la tortuga…Quin animal està lliure de les nostres projeccions?
   Per molts ordinadors que tinguem, la nostra convivència, de segles i segles, amb el bestiar ens el fa ben familiar. Potser un dels animals predilectes d’aquest racó mediterrani és l’ase. Està ben triada l’enganxina de cotxe: és el nostre totem. Potser necessitaria passar la prova del disseny postmodern. I quanta fraseologia amb el burro: “ser burro cap i tot”, “arrancada de cavall parada de rosí”, “ase que no conegues no li toques les orelles”, “en compte de parlar bramava”, “per portar cabestre i tot”… Deixe ací el tema no siga que el post comence a fer olor a garrofes i palla.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!