A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
“Rizoma. Llibre de les Evanescències” de Joan-Carles Ortega i Berenguer
L’editorial Brosquil ha publicat Rizoma. Llibre de les Evanescències de Joan-Carles Ortega. Un poemari que va ser premi 9 d’Octubre de la Vila de La Nucia el 2007. Vertaderament, la poesia d’Ortega sorprén i no només perquè siga una proposta arriscada i poc usual, sinó perquè s’aixopluga –o posa en pràctica– allò que Gilles Deleuze i Félix Guatari designaren com “rizoma”.
“Rizoma” no deixa de ser una proposta heterodoxa ben creativa, emparada en autoreferencialitat del llenguatge i en el condicionament que en suposa per al pensament. Deleuze i Guatari pretenen lluitar contra el llenguatge de l’ésser que categoritza i immobilitza la realitat. En canvi, aposten per l’esdevenir, pel rizoma (i no per l’estructura arborescent), per la pluralitat o multiplicitat de mirades… (n’hi ha més)
A què trau cap tot açò? Doncs a bandejar la gramàtica convencional, sobretot, la sintaxi, que ens fa navegar per uns rius i no per sèquies ni rierols. La recomanció dels autors és la de fer mapes però no fotos. I fent servir la autorreferencialitat del llenguatge, proposen actuar com la Pantera Rosa: impregnar l’entorn d’un mateix color amb l’objectiu de no ser percebut.
Tot açò fa del poemari de Joan-Carles un conjunt de textos, d’escriptura que es capbussa en les coses, en les sensacions, els records, els desitjos… sense estar sotmés a cap policia, ço és gramàtica. Es tracta de versos cadascun dels quals és una unitat, un fragment, una mirada, un glop…Amb intensitat, amb discontinuaïtat, acostant-se sovint a una mena d’escriptura automàtica o succedani. Tenen, per això, una certa ebrietat, i sovint força visionària. Immergit en la neurosi creativa, si el poemari fos una línia de pintura [per cert, està il·lustrat amb dibuixos molt suggerents de Toni Ferri] estaria molt a prop de Kandinsky.
Potser per contrarrestar aquest efecte dissolvent, l’autor empra sonets, una estructura travada i clàssica. Una contradicció? Té un pròleg de Lluís Alpera i un epíleg, força interessant (i dens), de Carles Tasa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
n’hi ha un vers mediterrani que diu “la gramàtica és la policia de la llengua”, el vaig vore a un recull de poetes que havien recitat a Mallorca, supose que és una idea que flota en l’ambient, em va servir per fer una anotació en el dietari per diferenciar entre les escriptures de sociòlegs que s’expressaven torrencialment, lliurement (com Pierre Bourdieu o Norbert Elias) i els sociòlegs que utilitzaven estils comunicatius reprimits, reiteratius i empobrits,
en un congrés polític, hom dirimia si la proposta A era contradictòria amb la proposta B, totes dues reformistes i útils per a millorar la doctrina i l’ortopraxi: doncs bé, es va alçar un lider que coixejava (anava amb crosses) i va dir: “no són contradictòries, són complementàries!”, aleshores tothom el va aplaudir i van acordar una moció que recollia els punts positius de cada idea en conflicte; el típic de la postmodernitat és transcendir la lògica disjuntiva “d’una cosa o l’altra”, per potenciar la lògica sumatòria de l'”i… i… i…”;
molt agrait per la teua lectura tan ben documentada, una lectura és una mirada, crec francament que has sabut mirar des de la teua enorme experiència com a lector,
aprofite l’ocasió per dir que farem la primera presentació el divendres 10 d’octubre a les 20:30 en l’Auditori de la Nucia, esteu tots convidats,
salutacions cordials,
joan-carles