Només ens isolem,
només creixem en les petites coses:
en aquell mocador que portem sempre
plegat amb molta cura a la butxaca,
en la cançó que hem recordat de sobte,
en un llibre que havíem oblidat,
en el gest repetit tantes vegades
o en l’objecte més íntim
que ningú no podria estimar
com l’estimem nosaltres.
Es tracta, ben mirat, d’una constant
evasió cap a nosaltres mateixos,
cap a la part més íntima i més pura
de nosaltres mateixos,
que esdevé al capdavall
–i ens sorprenem a tothora en constatar-ho–
el que més ens apropa al jo profund
que viu dins de nosaltres
i sobretot allò que més intensament
ens encoratja a viure.
Miquel Martí i Pol, Quinze poemes,
Hi ha coses que són fetes per a ser viscudes en la intimitat, per a ser dites a cau d’orella, que sentim molt nostres, sagrades… Difondre-les ens sembla una profanació… En molts casos són coses domèstiques i senzilles, però ni són banals, ni intranscendents. Són, com diu el poeta, el que ens acosta a “jo profund” i, sobretot, el que “ens encoratja a viure”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!