A tall d'invocació

S’han organitzat unes jornades sobre la figura de Walter Benjamin a la ciutat de Portbou. Fa alguns anys, vaig visitar el monument a la seua memòria acompanyat de Palau i Fabre, qui em glossava els efectes de les diverses parts. [Ací teniu una foto d’aquella visita] La història del pensador alemany és corglaçadora, com la de tants i tants altres perseguits. Cansat, amb la por als ossos, havia creuat la frontera un vint-i-sis de setembre amb l’esperança d’anar a Lisboa i emprendre viatge cap Amèrica. Però es va trobar que el govern de Franco havia prohibit els visats de trànsit i havia ordenat que els refugiats tornaren a França. Aquella mateixa nit, fatigat, exhaust, es va prendre una sobredosi de morfina. Tenia 48 anys. (n’hi ha més)
   

Benjamin va ser un dels escriptors que va fer lúcida la mirada marxista. De fet, deu ser un dels autors més citats a hores d’ara en les universitats europees. Però més enllà de les modes, la seu obra és una font de constant d’energia intel·lectual. Em quede en dues qüestions: la seua visió sobre l’obra d’art originària, en “L’obra d’art en l’època de la reproduïbilitat tècnica”, i el seu interés per les galeries comercials (de Nàpols i París) on va veure un germen del socialisme utòpic. 
   L’escriptor jueu és autor de textos que semblen llargs i densos, però de colp, arriba un flash, una idea condensada, una mena d’aforisme. Acostuma ser lluminós, transversal, com adoptant una perspectiva obliqua de la realitat. És d’aquesta mena de saber heterodox, una mica extraviat, que no oblida la vida quotidiana amb abstraccions, ni conjura la complexitat amb masturbacions compulsives. En morir, estava treballant en una obra formada per divuit tesis aforístiques inspirades en un tema que li havia ocupat força atenció: Baudelaire i les galeries comercials.  La tesi VII enuncia: “no hi ha cap document de la civilització que no ho siga alhora de la barbàrie”.
     En recordar la visita al monument, evoque la figura de Palau i Fabre el vigor intel·lectual del qual tenia alguna cosa de familiar amb el de Benjamin. Potser era producte de l’admiració parisenca de totsdos o del mateix desig transversal del saber al qual aspiraven. De fet, travessar fronteres va ser una passió compartida.       

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!