He aprofitat els dies de pasqua per caminar. A banda de celebracions, dinars i sopars inevitables, he pujat a la serra de Xortà, al Morro Blau, des d’on es veu aquesta imatge de Benidorm. El mateix dia, vàrem anar al castell de Serrella, un bastió impressionant des d’on es poden ataüllar dues valls: la de Guadalest i la de
El Tibet, novament amb sang. S’ha parlat de l’holocaust nazi, s’ha parlat dels gulags soviètics, de les crueltats de les repúbliques sud-americanes i de la Cambotja de Pol Pot, però sobre el cas tibetà hi ha un silenci ferotge. El pitjor de tot és que el mal dels cambotjans o dels argentins ja ha passat,
Encontre de poetes a Alcoi, en la celebració del 25 aniversari dels “Premis Manuel Rodríguez Martínez”. Càlida trobada amb amics i coneguts, amb membres del gremi d’Ausiàs i altres mercenaris de la ploma. La ciutat: vibrant; els poetes: eloqüents; la poesia (secreta de les coses): pertot arreu. En homenatge a Joan Valls i Ovidi Montllor,
L‘Associació Amics de Joan Valls ha organitzat un encontre a la ciutat dels ponts amb motiu del 25º aniversari del premis “Manuel Rodríguez Martínez”. Serà divendres, dissabte i diumenge vinents, dies 14, 15 i 16 de març. Hi assistirem, entre d’altres, els diversos integrants dels jurats del premi, quasi tots poetes i escriptors. Hi haurà una exposició de
El meu interés pel llibre d’Alcoberro, L’home que mira, era doble: per un costat, m’abellia llegir la seua prosa, sempre amb idees espurnejants; i, també, perquè tractant-se dels posts d’un blog, volia fer la prova de comparar les escriptures. Vivim un període on coexisteixen noves i velles escriptures; les noves, lligades a internet, estan marcades
Hui fa quaranta-nou anys que els tibetans començaren la revolta contra l’ocupació xinesa. Deu anys abans, el 1949, les tropes xineses havien començat a escampar-se pel país però deixant fer encara als tibetans. Amb el temps, varen anar estrenyent el cercle. Hi hagué revoltes, una repressió brutal i el Dalai-lama va emprendre el camí de l’exili. Llavors el govern de l’Índia va acollir el
L’angèlica és un instrument –una mena de guitarra– amb una sonoritat exquisida que, de tant complicada com era, va deixar de ser emprada. Talment va passar amb l’angèlica, el poeta Ramon Guillem es demana, en el seu dietari, si això no s’esdevindrà amb la poesia i l’art dels nostres dies. I de ser així, a través de quins camins seguirà expressant-se
Passe als alumnes un text de Palau i Fabre: “La paraula viva”, Quaderns de l’Alquimista, on diu que les paraules no solament “neixen, creixen, es reprodueixen i moren, com han observat els filòlegs, sinó que posseeixen una testa, un tòrax, un ventre, un sexe…” I la nota es dedica a desglossar l’afirmació: el cervell de