Mails per a Hipàtia

La relació de la gent amb les llengües de vegades és curiosa. Sóc a Maastricht per la reunió anual de l’European Journalism Center. Aquesta és una ciutat holandesa amb passat francòfon del qual s’enorgulleix. Aquesta vegada dorc en un hotel que es diu L’Empereur i resulta divertit veure que tots els salons, bars i coses així tenen nom en francès. Per a uns neerlandesos independents com els d’ací el francès és fins i tot una atracció. En canvi just abans d’arribar a Maastricht hi ha Els Furons, un poble belga de zona de parla neerlandesa famós perquè el seu alcalde José Happart es nega a acceptar que sap parla neerlandès tot i que quan era jove va aprovar la carrera de lingüista -precisament estudiant neerlandès. Ara, però, políticament ha esdevingut un símbol francòfon i nega fins i tot saber la llengua que va estudiar.
Entre els Furons i Maastricht no deu haver ni vint quilòmetres. En canvi en el primer lloc el francès és un objecte de batalla i una guerra oberta en territori neerlandès mentre que al segon el francès és un atractiu. Perquè? En una banda (encara) no són independents i en l’altra ja ho són.
Vol dir això que quan ho siguem nosaltres hi haurà pobles nostres que faran del castellà un atractiu turístic? No m’estranyaria, la veritat, a la vista del que es veu ací.

Dinar amb un vell amic periodista, especialista en esports. Comentem la passió per Henry i afirma que “el futbol no té memòria”. Això explicaria que després d’una temporada horrible, preveu ell, el Camp Nou s’omplirà entusiasmat per a veure Henry. Efectivament el Camp Nou s’omple. El futbol no té memòria, només present.

Hi ha ocasions que quan acaba un concert estàs tant content que penses que hauria estat horrible haver-te’l perdut. Anit em va passar amb Sisa, que actuava al Teatre Principal d’Arenys. Va fer un recital on alternava la crònica de la seua vida amb cançons. I si les lletres de les cançons són bones, i això ho hem sabut fa anys, el relat ho era millor encara, i aquesta és una novetat digna de ser remarcada. Va narrar el seu trànsit pel barri, per la ciutat, pel pensament, pel món amb una qualitat literària extraordinària empalmant pel mig les peces que tots coneguem i cantem. Explicant-les millor que mai. La relació entre l’antiga i vella ampolla verda del “Lejia Conejo” i el “Setè Cel”, per exemple, em restarà com un moment impagable amb Sisa dalt l’escenari intentant entendre on hi havia la darrera de les conilletes que hi havia replicades en aquelles etiquetes del llexiu que ensenyaven una conilleta amb una ampolla dins la qual hi havia una conilleta amb una ampolla, dins la qual hi havia una conilleta amb una ampolla i així fins a l’infinit.

Gran, molt gran, Sisa. Enorme i musicalment sobrat com feia anys que no se’l veia. Feliç, em va semblar, sobre l’escenari. Inspirat. I inspirador. Quan eixiem del teatre no podíem parar de parlar del que acabàvem de veure i de la sort que n’havíem tingut de compartir amb ell l’inici de la revetlla.

Ahir vaig anar a l’acte organitzat per la Fundació Escacc per a celebrar els vint anys de la formulació de la necessitat del marc nacional de comunicació, per part de Josep Gifreu. Gifreu hi va parlar acompanyat del conseller (i amic seu) Tresserras al davant d’una assistència espectacularment nombrosa.

Va ser un dels actes més seriosos i interessant que recorde. Gifreu, llegint un text que espere que aviat penge a la xarxa, va ser tallant com un ganivet, incisiu i clarivident. Va apurar fins a la darrera gota tot el treball intel·lectual que ha bastit aquests vint anys i que tant li hem d’agraïr.

Tresserras per la seua part va estar brillant. És un gran al·licient veure que tenim un conseller de cultura que té un projecte ben moblat al cap, que sap cap on vol portar el país, que és modern i dialogant. Potser va xerrar un pèl massa però era comprensible ja que exposar un projecte com aquell no es fa en cinc minuts.

L’amic Totxanes en parla més i subscric el seu comentari. També pel que fa a Max Canher.

A VilaWebTV podeu veure la conferència completa

S’ha organitzat un cert enrenou amb la crema de senyeres durant les celebracions de la victòria futbolera de Madrid. A mi, lògicament, em molesta que passe això, em resulta desagradable. Però dit això entenc que cremar banderes és una forma d’expressió política, amb una llarga tradició al darrera i que té un sentit més enllà de la simple bretolada. És una manera de manifestar de forma plàstica la disconformitat amb una idea o amb un país i, per tant, considere que s’hauria d’interpretar jurídicament com això i prou. Sóc a favor, doncs, que ningú no siga jutjat ni perseguit per cremar una bandera espanyola, americana, israeliana, europea, palestina, nostra o d’on siga.

Tenia ganes de veure l’investidura com a doctor Honoris Causa d’Alain Tourain per part de la UOC. Així que he anat aquest matí allà dalt al Tibididabo. L’excursió ha valgut la pena.

Vaig descobrir Tourain fa molts anys. Me’l van presentar com una mena d’apèndix jove de la meua estimada generació dels Annales i això, segurament, va fer que sempre me’l mirara amb bons ulls tot i que evidentment no és un historiador sinó un dels més grans sociòlegs del segle XX. “Le pays contra l’État” va ser un dels seus llibres que vaig llegir amb més ganes i també un dels primers que llegia en francès, en un francès farcit de visites al diccionari però apassionant. El llibre retrata el camp occità i l’emergència de la consciència de país amb un traç apassionant. Després vaig seguir-lo llegint per altres camins i altres temes i avui m’apetia molt veure’l i escoltar-lo en directe.

Tourain no ha defraudat en absolut. Ha improvisat un discurs preciós, resum de tota una vida, botant-se i oblidant el text que ens havien repartit. I ho ha fet amb la vehemència que s’espera d’un home que ha dedicat tota la vida a entendre la societat humana i que acaba resumint-ho amb l’afirmació que és el coratge, el coratge de les persones, allò que acaba comptant.

Però amb tot el moment més bonic del matí, com a mínim per a mi, ha arribat amb la música. Han tocat una versió jazz de “Gracias a la vida” de Violeta Parra i de sobte els ulls se li han posat al punt del plor amb una emoció tan sincera que m’ha commogut. Que un home com ell que ha estudiat i ha comprès la nostra societat amb tanta precisió i tanta meticulositat s’emocione al peu del plor no amb la pompa acadèmica, no amb el reconeixement dels col·legues sinó amb una simple cançó -quina cançó, però, i quants records li devia portar!- ho he trobat preciós, digne, humà, sensible i coratjós. I m’ha fet més gran la figura de l’intel·lectual, perquè m’ha ensenyat la figura de l’home.

Antoni Batista ha escrit un llibre realment bo sobre el conflicte basc prenent com a fil conductor Iulen de Madariaga. Allò que en apariència és un relat biogràfic sobre un dels fundadors d’ETA, allunyat fa temps de la dinàmica d’aquesta organització, es va completant amb tot de documentació i context que acaba composant un retrat de l’esdevenir d’ETA i, molt especialment, de l’esdevenir de l’ideologia d’ETA i dels grans conceptes que justifiquen per a ells la lluita armada primer i el procés de negociació més tard.

El recurs de fer la gran història d’algun grup a través del relat personal d’un dels seus protagonistes sempre implica riscos però generalment, si es pot fer bé, acaba creant una visió molt rica sentimentalment i entenidora. Batista ho aconsegueix i això fa que em pregunte de nou com és que un dels periodistes d’aquest país que sap més d’ETA i el País Basc no pot trobar cap més refugi que els llibres per a escriure d’allò que sap.

Fa dies que Imagenio em funciona fatal. Tinc constantment això que en diuen microtalls -la imatge es congela mig segon cada dos minuts. I realment és pesat veure televisió en eixes condicions. Així que decidisc cridar al servei tècnic. Per a la meua sorpresa em proposen simplement que canvie l’ethernet de port i afirmen que això serà prou per a fer-lo funcionar bé. Ho faig amb tot l’escepticisme que sé acumular i efectivament durant unes hores, per a sorpresa meua, funciona sense microtalls. Però ara ja he tornat allà mateix. Hauré de donar-me de baixa…

Entre les pàgines que alguns diaris dediquen avui a glorificar les primeres eleccions democràtiques (??) a l’estat espanyol trobe una definició de Manuel Fraga on aquest afirma ser un “liberal que afusella”. Curiosa i cínica definició. Que contrasta amb qualsevol definició del que és ser liberal que recorde o puc imaginar. Per una vegada esmentaré aquell pesat d’Ortega y Gasset que va dir alguna cosa així com que un liberal havia de ser sempre generós. Supose que Fraga no entendrà que les sentències de mort que el general Franco signava amb la seua aquiescència com a ministre eren un acte de generositat…

Fullege “El cor és un caçador solitari” de Carson McCullers, un llibre de la nova col·lecció La Butxaca d’Edicions 62. Em crida l’atenció una llarga nota afegida allà on normalment et posen els copyrights i qui ha fet la composició i on han relligat el volum i totes aquelles coses. La nota aclara que el llibre va ser publicat en català per primer vegada el 1965 i que ara Rosa Vallverdú l’ha revisat, incorporant-hi 147 línies que havien desaparegut per l’efecte de la censura franquista i el nom de Karl Marx que havia estat esborrat de tot arreu allà on eixia, malgrat tractar-se d’una novel·la.

El rastre de la sang és això: trenta anys després encara cau i ens continua tacant gota a gota.

El bloc d’una xicota iraquina que ahir es va escapar pels pèls d’una bomba. S’entèn tot.

Per cert: me n’alegre.

Una peculiar actuació en directe de la gran Janis Joplin, en una televisió sueca el 1969 amb Summertime.

En el nou servei de classificats hem treballat molt durant molt de temps i hem posat molta il·lusió. Segurament és un dels projectes més sòlids que hem fet mai, sobretot per la direcció tan eficaç del projecte que ha fet el Jaume Prenafeta.
Per això avui m’ha encantat llegir al bloc de Jordi Mayoral que funcionen bé ja que en 24 hores ha rebut vuit respostes interessants a un anunci. Si aconseguim que Nosaltres Classificats esdevinga una referència haurem donat també un bon pas en la consolidació del país .cat

La pell que tapa l’ull, quan el tanques, és fina i primmirada com una cortina suau. Només així s’explica l’alleujament amb el qual rep l’apagada dels llums. Hi ha dies que note fins i tot com si algun nervi es desconnectara, literalment, amb tracció mecànica. És com si un petit enginyer posat allà dins tirara la palanca avall. I arriba la calma.

PSC i Esquerra han pactat la Diputació de Girona, com abans havien pactat la de Lleida. En tots dos casos CiU era la força més votada.

En el cas de la Diputació de Girona, però, hi ha un component encara més preocupant a parer meu i supose que dels qui vegem amb preocupació la guerra civil entre CiU i ERC. I és que la Diputació de Girona era la principal institució on governaven de forma conjunta CiU i ERC. Fins ara.