Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Parlament Europeu i gènere

0

Avui hem debatut i votat un important informe sobre la promoció de la transversalitat de les qüestions de Gènere en el marc de treball parlamentari de totes les comissions. L’informe (el podeu consultar aquí) posa de manifest moltes de les iniciatives que cal prendre per tal que es doni una major coherència entre els discursos i la pràctica, començant per la pròpia casa. En aquest sentit, la meva valoració de l’informe l’he posada de manifest a través del següent comunicat: (segueix…)  

PRESS RELEASE – Strasbourg, 18 January 2007

Gender mainstreaming in the work of the committees in the European Parliament 

The European Parliament today voted on gender mainstreaming in the work of the committees, report by Anna Zaborska. After the vote Raül Romeva, Green/EFA Member in the Committee on Women’s Rights and Gender Equality said. 

Imbalances between men and women are still a feature of all areas of public life. Gender mainstreaming is one of the strategies established in order to remedy this state of affairs.   

Gender mainstreaming involves ensuring that gender perspectives and attention to the goal of gender equality are central to all activities – policy development, research, advocacy/dialogue, legislation, resource allocation, planning, implementation and monitoring of programmes and projects.

Raül Romeva:  I welcome Parliament’s decision to adopt a gender mainstreaming strategy with specific targets in Community policies.

A majority of committees have expressed views in favour and have put gender mainstreaming into practice in their work.

Now it is up to the Committee on Women’s Rights and Gender Equality to lay down practical objectives for implementing a gender mainstreaming strategy in all committee work and establish future political priorities.

Foto: Anna Zaborska. Presidenta de la Comissió Dones i Igualtat d’Oportunitats (FEMM)

Merkel i el Tractat Constitucional Europeu

1

Ahir va comparèixer davant l’Eurocambra la Canciller alemanya, Angela Merkel per tal de presentar els objectius de la Presidència alemanya pels propers sis mesos (aquí teniu un resum del debat el.laborat pel gabinet de premsa del Parlament Europeu). Lògicament, un dels temes més esperats pels diputats i diputades europees era conèixer l’estratègia que pensa seguir la presidència alemanya en relació al Tractat Constitucional, ja que al llarg dels darrers mesos Merkel ha insistit en què la seva intenció era recuperar-lo i reactivar-lo. Malauradament, però, després d’escoltar el discurs de Merkel, segueixo sense tenir clar si els governs han llegit correctament els nos holandès i francès. En altres paraules, (segueix…)

segueixo tenint la impressió que l’estratègia dels governs per seguir endavant és arribar a alguna mena d’acord amb el nou govern francès que surti de les properes eleccions del maig, fer alguna mena d’ajustament tècnic en el cas holandès, i ja està. Aquí no ha passat res. Es tractaria d’un acord en la foscor, com molt bé va dir el copresident del Grup Verds/ALE, Daniel Cohn-Bendit, en la seva intervenció, alertant de pas la Canciller que, malgrat que ell mateix va ser un ferm defensor del , no es pot obviar el fet que el no va ser majoritari a França i Holanda i que, per tant, si els governs segueixen mantenint la linia secretista que han seguit fins ara, la cosa no farà sinó empitjorar. En concret Cohn-Bendit va manifestar el següent: "Si pensa que podrem tornar a posar sobre les vies el procés constitucional amagant els governs dels Estats en una cambra fosca, la ciutadania europea ho rebutjarà"

Merkel va partir d’una evidència àmpliament compartida tant per gent partidària del com del no davant el Tractat Constitucional actualment congelat: amb les regles actuals, la UE no està capacitada per prendre el nivell de decisions que li toca prendre, i per això mateix cal una definició clara de les competències a escala europea.

En concret, Merkel va manifestar que són necessàries noves normes que ens permetin dotar-nos de millors capacitats per a l’acció, i advertia que, sense aquestes noves normes, no podriem seguir endavant amb l’ampliació.

Va posar especial èmfasi en que Europa ha de sortir del cul de sac de la Constitució i que es comprometia a lluitar fins el final per tal que al llarg de la presidència alemanya s’elabori un full de ruta de cara a caminar cap al Tractat Constitucional. Així mateix, Merkel advertia que si ens dotem d’una Constitució massa farregosa no podrem fer front als grans reptes que té Europa: la PESC, l’energia, el canvi climàtic, la cooperació, la política de bon veïnatge,…

Després d’aquestes reflexions, amb les quals coincideixo lògicament, va venir però el però. I és que sempre sol haver-hi un però.

Els dubtes més importants em van sorgir de les respostes que va donar a les intervencions fetes pels representats dels diferents grups polítics, molts dels quals insistien en la necessitat de recuperar el debat ciutadà i d’incrementar la transparència de les institucions europees, especialment del Consell, com un instrument indispensable per reactivar la mobilització europeïsta de la ciutadania. En resposta a aquestes reflexions, Merkel va sentenciar, primer, que "un referèndum el mateix dia per a tota la UE no és factible ja que els ‘amos’ dels Tractats són els Estats i són aquests els qui han de decidir sobre la legitimació dels mateixos". Ja hi tornem a ser. Enlloc de veure que la solució a l’euroesceptiscisme és més i millor Europa que respongui més i millor, i més directament, a les necessitats de la ciutadania, Merkel insisteix en preservar el principi de ‘UE com a suma d’Estats’.

En segon lloc es va mostrar també escèptica pel què fa a la convocatòria d’una nova Convenció constituent tal i com li van reclamar nombrosos eurodiputats i eurodiputades. Segons ella, la sortida del Tractat ha de passar exclusivament per consultar amb els Estats membres (és a dir, amb els seus governs) i escoltar-ne les crítiques. I el més greu, per a Merkel: "l’etapa de de dur a terme un debat general ja ha passat".

En definitiva, no sembla que des del Consell, almenys des de l’actual presidència, s’hagi volgut entendre la necessitat de fer el salt institucional, democràtic i europeïsta que inevitablement cal fer si volem salvar el projecte europeu. Segueix imposant-se, malauradament, la lògica intergovernamental, aparticipativa i estatalista que ens ha abocat al moment actual d’impasse.

Sigui com sigui, segueixo creient que l’aposta val la pena, i com molts d’altres dins i fora del Parlament Europeu, seguirem exigint al Consell, i per tant als Governs, que rectifiquin el rumb si realment volen seguir avançant en la construcció europea.

Font foto: BBC

III Informe Romeva sobre exportacions d’Armes UE: intervenció en plenària

2

Adjunto a continuació la meva intervenció d’aquesta tarda en relació al meu III informe sobre el Codi de Conducta de la UE relatiu a les exportacions d’armes. (nota: podeu trobar més informació sobre el mateix informe, o sobre altres aspectes relacionats amb el tema Armes i Desarmament en la categoria Armes/Desarmament a la barra dreta del bloc). (segueix…)

 

Intervención en plenaria

III Informe ROMEVA sobre la implementación del Código de Conducta sobre Exportaciones de Armas por parte del Consejo (by Raül Romeva, MEP (ICV/Green-EFA))

17 de enero de 2007

Gracias señor/a Presidente/a,

Esta es ya la tercera ocasión en la que tengo el honor de dirigirme al Consejo para presentarle la evaluación que el Parlamento Europeo lleva a cabo cada año sobre la implementación del Código de Conducta sobre exportaciones de armas. Y me complace hacerlo en un momento en el que, a petición del Secretario General de Naciones Unidas, ha empezado formalmente a prepararse el camino institucional hacia la adopción de un Tratado Internacional sobre Transferencias de Armas (ATT), lo que es una demanda histórica de amplios sectores de la sociedad civil de todo el mundo.

Como habrán comprobado, en esta ocasión hemos analizado dos años seguidos, 2004 y 2005, con objeto de acabar con el desfase que se venia produciendo en los anteriores informes entre la presentación del informe anual por parte del Consejo y la valoración del Parlamento Europeo. No obstante, a pesar de que el Consejo ha acelerado notablemente el ritmo de presentación de su informe anual, sigue llegando todavía demasiado tarde (el informe con los datos del 2005 no fue hecho público hasta otoño) por lo que, una vez más, insistimos en que seria deseable que el Consejo continuara con el esfuerzo que viene haciendo en los últimos tiempos de transparencia y puntualidad, y que el informe anual pueda estar disponible ya, al menos, a lo largo del primer trimestre del año siguiente.

Lógicamente, el Parlamento Europeo deberá también estar a la altura de esta circunstancia en su evaluación, y ser también puntual a la hora de responder.

Con relación al contenido específico del informe que hoy nos ocupa, es decir, el informe que evalúa los informes Séptimo y Octavo del Consejo de acuerdo con la provisión Operativa numero 8 del Código de Conducta de la UE en materia de exportación de armas, quisiera destacar algunos datos y hechos importantes.

En primer lugar, los datos. Según las estadísticas proporcionadas, se mantiene la tendencia en cuanto al peso que tiene las exportaciones de armas europeas con relación a las del resto del mundo (más o menos 1/3 del total). Así, fueron exportadas armas europeas por valor de casi 10.000 millones de euros en 2004 y de casi 9.000 millones de euros en 2005. No obstante, lo relevante aquí también son las licencias concedidas, ya que éstas deben concederse aplicando estrictamente el Código de Conducta, y su valor es pues significativo con relación a la aplicación del Código, se acaben convirtiendo finalmente en exportaciones reales o no. En concreto, el valor de las licencias concedidas asciende a más de 25.000 millones de euros para 2004 y supera los 26.000 millones para 2005.

Por otra parte, es también preocupante el hecho que entre los países compradores de armas europeas se encuentren lugares como, entre otros, China, Colombia, Etiopia, Eritrea, Indonesia, Liberia, Sierra Leona, Israel o Nepal, habituales por lo demás en nuestras resoluciones de Urgencias de los jueves por la tarde, lo cual supone a simple vista una flagrante contradicción con el contenido mismo del Código de Conducta, según el cual, entre otras restricciones, no deberían autorizarse exportaciones a países en situación de conflicto interno, implicados en tensiones regionales, con importantes déficit en desarrollo o donde se vulneren flagrantemente los derechos humanos. 

En segundo lugar, y este es seguramente el aspecto más importante de nuestro informe, debemos lamentar profundamente el hecho que, a pesar de que el COREPER ya decidió en junio de 2005 transformar el actual Código de Conducta en Posición Común, dotándolo así de un rango jurídico a escala europea que hoy todavía no tiene, y a pesar de que el trabajo técnico para este cambio hace ya meses que fue hecho por los técnicos del COARM, el Consejo no ha hecho aún efectivo este paso. Y lo más preocupante es que a falta de una razón explícita que justifique dicho retraso, lo que subyace es la razón implícita según la cual algunos gobiernos estarían supeditando dicha transformación, y por ende el fortalecimiento del Código de Conducta, a que simultáneamente se levantara el embargo de armas a China.

Permítanme aquí que hable muy claro. En esta cámara siempre hemos considerado que los dos temas son independientes el uno del otro.

Con relación al embargo de armas a China saben en el Consejo y en la Comisión que nuestra postura ha sido la misma en los últimos años y consiste en que el levantamiento debe estar condicionado a que se abra una investigación y se asuman responsabilidades con relación a los hechos sucedidos en Tiananmenn en 1989. Es obvio que se trata de una cuestión delicada que podemos y debemos tratar ahora y en el futuro.

Pero de lo que se trata con el informe que hoy debatimos es de fortalecer, mejorándolo y haciéndolo jurídicamente vinculante, el Código de Conducta de la UE que tiene que ver con las exportaciones de armas a todo el mundo, y no sólo a China.

En otras palabras, y discúlpenme la franqueza, no entendemos ni aceptamos este retraso, como tampoco lo entienden desde la sociedad civil las muchísimas organizaciones que llevan años trabajando en favor de un mayor y mejor mecanismo de control de las exportaciones de armas con objeto de reducir el nefasto impacto que a menudo tiene este tipo de comercio.

Por todo lo dicho, espero que el informe que mañana aprobará esta cámara contribuya, por su contenido, y por su oportunidad política, a mejorar un poco más los controles de las exportaciones de armas tanto europeas, como mundiales, en el marco de un futuro, esperamos que cercano, Tratado Internacional sobre transferencias de Armas.

Muchas gracias.

(NOTA Resultats després votació dijous 18 gener: 504 Sí; 24 No; 34 Abstencions)

Font foto: BBC 

PE: es confirma la gran coalició PPE-PSE, però Monica Frassoni obté uns meritoris resultats

5

Tal i com estava previst s’ha imposat el pacte PPE-PSE i el conservador alemany Hans-Gert Poettering ha esdevingut aquest matí guanyador de la votació per la Presidència del Parlament Europeu. Tanmateix, vull destacar aquí el bon paper que ha fet na Monica Frassoni (foto), la candidata a la Presidència per part del Grup Verds/ALE, que ha obtingut 145 vots. Tenint en compte que el Grup som només 42 membres, queda palesa la bona campanya que ha fet na Monica, així com (segueix…)  

la importància que molts dels col.legues donen als postul.lats que ella mateixa ha defensat en la seva campanya, entre els quals destaquen, sobretot, crides a una major transparència i eficiència del Parlament Europeu, major participació i apertura cap a la ciutadania, acabar amb l’absurditat de la doble seu (Brussel.les/Estrasburg), o basar la tasca representativa internacional del Parlament en el compliment de les resolucions adoptades, especialment les que mencionen aspectes sobre Drets Humans, entre d’altres aspectes. 

Per altra banda, el Grup Verds/ALE, a iniciativa de Monica Frassoni, ha fet fer un estudi sobre l’eficiència energètica de l’Edifici del Parlament Europeu a Brussel.les, utilitzant la tècnica de la termografia. En tant que institució pública el Parlament ha de donar exemple davant dels importants reptes energètics als quals el canvi climàtic ens obliga a fer front. Aquests  són els resultats de l’estudi.

Adjunto a continuació la intervenció que na Mònica ha fet en el moment de presentar la seva candidatura, aquest matí, just abans de procedir a les votacions.

PRESS RELEASE – Strasbourg, 16 January 2007

EP Presidency

Grand Coalition candidate endorsed; Frassoni achieves 145 votes

The European Parliament today elected a new President to serve until 2009. The deal between the EPP and PSE was endorsed by 450 votes, with candidate Hans-Gert Pöttering being elected. Greens/EFA Co-President Monica Frassoni succeeded in gaining 145 votes. Ms Frassoni‘s intervention in the plenary, presenting her candidacy, follows below.

"The European Parliament is the only supranational assembly with real legislative powers and the only one in the world elected with universal suffrage.

The President is the voice and face of the EP.

I am presenting my candidacy for the election because I believe that the person elected to lead our assembly must make the European dimension of democracy more concrete and be capable of representing the will of the majority, while preserving his/her own independence of judgment and while respecting the value of each member.

In the next two years the President will have to continuously prove that he or, I hope, she will represent an institution which is not subservient to the interests of Member States or susceptible to the pressure of financially powerful lobbies; the President will also have to prove that he or she can reach out to and respond to an increasingly divided and indifferent public.

The President should demonstrate that he or she is capable of fighting for the constitutional rights acquired by the European Parliament. We should reassert our claim to these rights when we are told – as Angela Merkel will probably do tomorrow – that, in order to resolve the constitutional crisis, it is pointless to consult the European Parliament or have a public debate; that swift negotiations between EU governments will suffice. Another IGC behind closed doors will produce little more than a compromise on the lowest common denominator.

In a world in which even the European Commission and some Member States accept that individual and collective rights are negotiable in the context of economic issues or the fight against terrorism, the European Parliament and its President must continue to give a voice and legitimacy to all those who cannot speak or act freely in their own defence. The Parliament and its President must also continue to publicly denounce inconvenient truths, as it has already done in the cases of Chechnya, China, CIA renditions, Guantanamo, Cuba and many other issues.

The elected President will have to ensure that the question of the seat is not continuously brushed under the table. More than one million citizens have signed the ‘one seat’ petition, yet the big groups in this house continue to side-step any discussion of the Parliament’s seats. This issue has become important for the credibility of our institution: no matter which way we choose, we must take a clear stance and this means at least holding a debate on the issue.

The elected President must also prioritise internal reforms, which have been blocked for too long. Our debates must be made more interesting and relevant and this entails greater flexibility. The new President will have to actively engage with Council and Commission to improve the quality of their answers during question time and declarations: ensuring the responses have some substance and are not simply diplomatic hot air is also a way to motivate members to stay in plenary.

Colleagues, if ‘better regulation’ means fewer legislative proposals, there is also a need for instruments to the assess effects and monitor the implementation of European legislation.

The Parliament’s President should not just be accessible for all groups, he or she must also guarantee that the Parliament’s personnel remains independent from the political currents in this house. The trend towards the politicisation of the administration and the distribution of posts between the EPP and PSE, which will degrade many of our officials and weaken this institution, must be reversed.

Dear colleagues, I ask for your support today because I believe that across the political divide we share a profound concern about the risks of the EP becoming muted by its obedience. We can and we must reverse this trend and whatever the outcome of this election, I pledge to work passionately to push forward the difficult task of building a coalition for change." 

UE i Canvi climàtic: Declaració ‘verda’ davant la proposta energètica de la Comissió

2

En una declaració conjunta, els diputats i diputades del Grup Verds/ALE del Parlament Europeu i de la fracció Grünen del Bundestag (Alemanya ostenta actualment la presidència del Consell de la UE), hem avaluat la proposta del paquet energètic proposada per la Comissió Europea la setmana passada a Brussel·les. Segons la declaració conjunta ?verda? la proposta presentada per la Comissió suposa posar en perill els esforços que s?estan fent de cara a combatre el canvi climàtic. En concret la postura verda posa de manifest que: (segueix…)

The ‘energy package’, proposed by the European Commission, is a huge disappointment. The Commission acknowledges both climate change and security of supply as crucial challenges for our society but the package of weak measures it has proposed in response fails to offer a solution to these urgent problems. There is a big gap between the aim of the EU to take the leadership on climate protection issues and the measures it proposes. Other energy related problems, such as the scarcity of resources or the risks of nuclear power, are inadequately discussed or not mentioned at all.

The proposal is also a failure for the German presidency. The German government, which claims that energy and climate are priorities for its term, was significantly involved in the preparation of this energy package. The German government now has to use the next half year to push for a stronger EU climate and energy security policy to make up for this inauspicious start.

  • The EU fails to live up to its claims to be a leader on climate change. The greenhouse gas reduction target of a mere 20% by 2020 is not enough. To limit global warming to 2°C a reduction target of 30% is imperative. Making EU targets conditional on the reductions in other countries is a cop out.
  • The most important and, at the same time, most cost-effective contribution to climate protection is saving energy. There is no shortage of rhetoric from the Commission on energy efficiency and energy saving, however, the concrete measures on this key area are lacking in the proposed strategy. Failure to reach the target of a 20% reduction in energy consumption by 2020 would make it impossible to achieve all other climate targets. The efficiency action plan has to be complemented by concrete binding measures (such as labelling, TopRunner) and binding national targets for improving efficiency. We must improve efficiency by 3-4% annually.
  • In many EU countries, renewable energies already make a substantial contribution to climate protection and energy security. Renewables developed from being a niche technology in the electricity sector to become an important economic sector in their own right and this development has the potential to continue. There is a strong need for sectoral targets to broaden the growth of renewables across all Member States and to the other energy sectors, such as heating and transport. The EU Commission must further develop the directive on renewable electricity and adopt the promised directive on heating and cooling. 25% of electricity, heating and fuel should come from renewable sources by 2020.
  • The proposals for the development of the energy market represent a serious weakening of the Commission’s stance to date. Ownership unbundling is crucial to enable new companies to enter the market, which is key for the proper functioning of the market. The idea to leave grid management up to an ‘independent system operator’ will enable the big energy companies to defend their oligopolies. A third directive on market liberalisation is needed.
  • This strategy is another attempt of the EU Commission to greenwash nuclear energy. The chapter on nuclear is typically imbalanced, with no mention of the risks of nuclear power, despite the stark reminders from the Forsmark reactor in Sweden last year. The threat of nuclear proliferation and the growing danger of international terrorism are similarly ignored. Instead, the Commission has set out unrealistic economic estimates on Generation IV nuclear reactor technology. Europe does not need more nuclear propaganda or new nuclear subsidies. Instead a conference of the Member States should be convened to end the privileges for nuclear energy through EURATOM.
  • The Commission tries to commit Europe to an energy mix of fossil fuels and nuclear energy. Following this path would jeopardise European energy security, increasing Europe’s dependency on politically instable regions will grow. The proposal to construct new coal power plants runs counter to the goal of combating climate change. No new coal power plants without carbon capture technology should be allowed. Taking into account the variety of open questions regarding the technology of sequestration and the long-term storage of CO2, the Commission cannot assume as a fact that CO2-free power plants will be at a market stage by 2020. This technology cannot be a part of current investment plans.
  • Despite the high dependency on oil imports in the transport sector and its importance in terms of climate change ? 70% of the oil imports are used in the transport sector, which also accounts for 30% of the CO2 emissions ? the Commission proposes no alternative to our oil. There is still no binding target for the energy consumption of cars even though the voluntary commitment of the car industry has obviously failed. It is wrong to say that biofuels are the only way to reduce oil dependency in the transport sector. We need measures in different areas: fuel efficiency of engines and alternative technologies have to be improved; the external costs of transport must be internalised, for example by harmonised taxation (kerosene tax for airlines); there should be an expansion of road tolls for all trucks (>3,5 t) on all streets; aviation and shipping should be brought into the Kyoto protocol and the European emission trading scheme. A massive development of the environmentally friendly railway transport could save a lot of energy and emissions.

The Greens are convinced that Europe will only be able to fulfil its promise of leadership on climate policy if it gets tougher on targets. Europe has to focus its efforts on improving energy efficiency and savings and promoting renewables instead of relying on nuclear energy and fossil fuels, as the Commission proposes.

Foto Font: BBC

A l’equador de la legislatura: canvis i novetats

0

Setmana decisiva a Estrasburg. Ja som a l’equador de la legislatura. Ara fa dos anys i mig vàrem tenir eleccions europees i les properes seran d’aquí a dos anys i mig, el juny de 2009. Així doncs, aquesta setmana toca fer canvis al Parlament Europeu: canviarà la presidència (plega en Borrell i, molt possiblement i si no hi ha sorpreses, el conservador alemany de la CDU, Poettering, el rellevarà), canviaran les vicepresidències (veurem si en el nou escenari en Vidal Quadras es manté com a primer vicepresident), canvien les presidències i vicepresidències de les Comissions parlamentàries, i canvien també algunes de les funcions que els diputats i diputades assumim dins dels grups. A banda d’això hi ha també novetats: la creació de grups nous com el d’extrema dreta liderat per Le Pen i Mussolini, o el creixement del grup de la Unió de l’Europa de les Nacions (UEN). Aquests canvis (segueix…)

suposen una bona oportunitat per tal de fer balanç de la primer meitat del mandat.

Comencem per la presidència de’n Borrell. El primer que cal constatar és la sorpresa que va suposar per a tothom, em consta que fins i tot per a ell, el fet que fruit de les eleccions espanyols de març del 2004, el PSOE es trobés en una posició de força dins del grup del PSE que els va permetre optar a la presidència de l’Eurocambra. La sensació una mica del ‘jo pasava per aquí, i de sobte em vaig trobar assegut a la cadira presidencial’ ha planat inevitablement al llarg de tot el que duem de legislatura. En concret ha quedat palès dos grans lloses en la tasca de Borrell. La primera, el fet que no ha de ser gens senzill, ni tan sols per algú amb la capacitat intel·lectual i política de’n Borrell, assumir la presidència d’un Parlament sense haver-ne estat prèviament diputat i, per tant, sense conèixer-ne les dinàmiques internes. En aquest sentit, cal dir que aquesta particularitat li ha costat no pocs disgustos a l’hora de presidir algunes de les sessions. La segona llosa té a veure amb el fet que, a l’hora d’escollir les aliances per esdevenir president, en Borrell en particular, i el PSE en general, van optar per un macroacord PSE-PPE per tal de repartir-se la legislatura, menystenint l’oferta que li haviem fet des dels Verds, la GUE i els ALDE per fer un acord alternatiu (una mena de quadripartit) que deixés fora el PP i segons el qual la primera meitat la presidència seria per a ALDE i la segona per a Borrell. El pacte amb el PPE, inevitablement, ha influit en nombroses de les decisions més importants.

Pel què fa a la seva gestió, per a mi és clar que un dels moments més delicats, i possiblement més mal gestionats, va ser la votació sobre el procés de pau a Euskadi. El PP havi seguit fent de les seves, manipul·lant i crispant la situació. Tot per evitar que el Parlament Europeu donés suport a la gestió del procés de pau. I, fidels al seu estil, lògicament van intentar esberlar la unitat en favor de la pau fins el darrer minut. Però en el moment de la delicada votació, enlloc de rebaixar la tensió encapçalada pel PP espanyol, la manera de gestionar la situació per part de Borrell va contribuir a complicar encara més les coses malgrat que, finalment, la votació es va guanyar per ben poc.

En canvi, cal dir també que al llarg d’aquests anys he pogut constatar un evident i manifest increment del paper del Parlament Europeu a escala europea i internacional. Tan el Consell com la Comissió han incrementat la seva rendició de comptes a l’Eurocambra i cada vegada és més evident que no hi ha alternativa possible a que el Parlament Europeu esdevingui el veritable legislatiu europeu. Penso que, en aquest aspecte, la presidència de’n Borrell ha estat destacada, i espero que el seu successor en continuï la línia. 

Per altra banda, la noticia negativa de la setmana serà segurament la creació d’un grup d’extrema dreta encapçalat pel francès Jean Marie Le Pen i la neta del Duce, Alessandra Mussolini, als quals s’hi han sumat cinc eurodiputats de la recentment incorporada a la UE, Rumania, i un de Bulgaria que rebrà el nom de ‘Identitat, Tradició i Sobirania’. Què hi ha al darrera? doncs la voluntat ja expressada per part dels seus membres de defensar els valors de l’Europa cristiana, de la familia tradicional, del tancament de fronteres a la immigració i de que se’ls permeti negar l’holocaust. En fi, que l’única cosa bona que té la seva aparició és que permetrà amb la seva visibilitat que molta gent desperti d’una mena de letargia davant del fenomen feixista a europa i que definitivament ens posem les piles per frenar l’auge de l’extrema dreta a la UE. O almenys això és el que espero que passi.

Pel què fa a les meves atribucions dins del Grup Verds/ALE, seguiré essent el coordinador del Grup Verds/ALE per a Drets Humans, membre en les comissions d’Afers Exteriors (AFET), Dones i Igualtat d’Oportunitats (FEMM), així com de les subcomissions de Drets Humans (DROI) i Seguretat i Defensa (SEDE), i membre de les dues Delegacions Interparlamentàries: UE-Mediterrània (EUROMED) i UE-Amèrica Llatina (EURALAT). A més a més, continuaré participant, fins que conclogui el mes de febrer, en la Comissió Temporal sobre les activitats de la CIA a Europa (TDIP) i afegiré una nova Comissió a les meves responsabilitats, la de Pesca (PECH), la qual ofereix un espai prou interessant per tal de seguir de prop diversos temes que tenen a veure amb qüestions relatives al canvi climàtic, a la preservació de la biodiversitat, a la protecció de sectors sòcioeconomics importants, o a la preservació del medi marí, entre d’altres. Pel què fa a les Delegacions i als Intergrups, en aquest àmbit no hi ha canvis, de manera que seguiré essent vicepresdient de la Delegació Amèrica Central´, vicepresident dels Intergrups ‘Pau pel poble saharaui’ i ‘Drets per al col·lectiu LGBT’, i membre de l’Intergrup sobre ‘Minories regionals i llengües minoritzades’, entre d’altres.

Foto: Josep Borrell. Font: AP. 

III Informe Romeva sobre control armes: debat/votació a la Plenària d’Estrasburg

0

Finalment el proper dimecres 17 de gener debatim en plenària, i dijous votem, el tercer informe sobre control de les exportacions d’armes que he fet des que va començar l’actual legislatura. El text de l’informe el podeu consultar aquí. Els dos aspectes més destacats de l’informe són: un, el no compliment per part del Consell de convertir el Codi de Conducta de la UE en Posició Comuna (i per tant en jurídicament vinculant) degut a que alguns països ho vinculen de manera incomprensible a l’aixecament de l’embargament d’armes de la UE a la Xina, i dos, la decisió de NNUU de comptar aviat amb un Tractat Internacional sobre Transferències d’armes. Davant d’aquesta nova ocasió per avançar una mica més cap a un major i millor control de les exportacions d’armes europees faig balanç dels més de 12 anys que porto treballant-hi i constato que, (segueix…)

certament, hi ha hagut importants avenços (amb algun daltabaix), des que vaig començar l’any 1994 quan, gràcies al suport del Centre UNESCO de Catalunya, llavors dirigit per Fèlix Martí, vaig començar a treballar com ajudant de’n Vicenç Fisas en la coordinació de la Campanya espanyola ‘Hay secretos que matan’, conduida conjuntament per Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón-Oxfam i Metges sense Fronteres. Llavors (any 1994) exigíem simplement que el govern espanyol fés publiques les actes de la Junta Interministerial sobre Exportacions d’Armes. Després van venir les campanyes en favor d’un Codi de Conducta de la UE, de la prohibició de les mines antipersona, del control de les armes lleugeres, d’un Tractat Internacional sobre Transferències d’Armes o de la prohibició de les bombes de raïm.

Al llarg d’aquests anys he pogut contribuir a les diverses campanyes de moltes maneres diferents: com a coordinador de campanyes de desarmament d’IntermonOxfam, com a acadèmic, com a cofundador de IANSA, i ara, lògicament, des d’una atalaya privilegiada com és el Parlament Europeu.

En tots aquests anys hem vist com la UE adoptava un Codi de Conducta sobre exportacions d’armes (1998) i diverses accions comunes sobre armes lleugeres, com s’aprobava el Tractat d’Ottawa sobre Mines Antipersona, com NNUU impulsava el Programa d’Acció sobre Armes Lleugeres i, ara, ens trobem davant del repte d’avançar cap a un Tractat Internacional de Transferències d’Armament (ATT), segons mandat de l’Assemblea General de NNUU.

A escala espanyola el repte ara es troba en consolidar el Projecte de Llei que tot just acaba de presentar el govern i que, al meu parer, caldrà treballar encara molt més si volem que la llei que en surti sigui una llei que no només permeti millorar la situació legal espanyola sinó que, tal i com s’ha insistit diverses vegades des de fonts governamentals, esdevingui una llei punta de llança a escala europea i serveixi per liderar el procés internacional cap a l’ATT.

D’això en vaig poder parlar amb les 27 delegacions ministerials de la UE fa uns dies a Berlin (veure apunt Conferència a Berlin sobre el Tractat Internacional sobre les transferències d’Armament (ATT)  ).

Els darrers mesos he dedicat força temps i energia a la qüestió de les armes, al seu control i a la reclamació d’un Tractat Internacional que reguli les Transferències d’Armament (ATT). Els quals podeu consultar a la categoria Armes/Desarmament de la barra lateral dreta d’aquest bloc.

Foto: Menors amb armes de foc a Rio de Janeiro, Brasil, 2002. Font: Luke Dowdney / Viva Rio, Dowdney, LT, Children of the Drug Trade: a case study of Children in Organised Armed Violence in Rio de Janeiro, ISER / Viva Rio, Río de Janeiro, 7 Letras, 2003

Renacionalització de la política d’energia de la UE (article de Claude Turmes)

0

Malgrat la retòrica utilitzada, la proposta d’Estratègia Energètica Europea presentada per la Comissió Europea el passat 10 de gener suposa un pas més cap a la renacionalització de la política Europea d’Energia. Aquestes són, entre d’altres, les tesis que el nostre company de Grup i ponent del Parlament Europeu pel què fa a la lliberalització del mercat energètic europeu, l’eurodiputat verd luxemburguès Claude Turmes, ha posat de manifest en el marc del debat energètic actual. Segons Turmes: "Two examples show the way how the whole decision process was driven through EU Commission: (segueix…) 

On renewables:  President  Barroso has outvoted Piebalgs and the expert civil servants in his DG. The "sector specific" approach they favoured to promote renewables is building on the experience of the last years as renewables progressed in the area where the EU had introduced powerful legislation – the field of electricity, whereas those areas where the EU had only soft legislation – the biofuel area – or no legislation – the heating & cooling area, the potentials for renewables have not been exploited. 

Under pressure from the big energy utilities who don’t like the existing renewables electricity directive because it favours new entrance in the markets they dominate so heavily and with the argument of giving bigger flexibility to Member States, Barroso is killing a successful instrument and replaces it with some spin. The announcement of a binding 20% overall renewable target, which he perfectly knows will never pass the Council, is a cynical approach and a re-nationalisation of what should be the EU’s biggest energy source in 2020.

The other renationalisation is the area of state aid. Here Barroso gives in to Blair and the nuclear lobby in their demand to get the EU waiver for huge state aid for subsidising new nuclear reactors. The nuclear industry enjoys already today "a special economic zone" inside the EU electricity market. The risk liabilities are not fully covered by the operators but by international agreements and the payment for decommissioning costs of nuclear reactors has no common EU rules. In some countries nuclear operators don’t set aside enough money. French nuclear operator EDF was reported in a 2004 French Court of Auditors report to fall short of 17 billion of EURO of set aside money. In UK Blair’s government is subsidising the nuclear industry decommissioning with 5 billion tax payers money after the collapse of British Energy in 2002.

Furthermore half of E.on’s billions to buy up Endesa will come from E.on’s tax exempt decommissioning fund. Now nuclear operators could receive even more undue advantages. The occasion could be with the revision of the state aid for environment end of 2007 as  the scope of the state aid allowed in the internal electricity market which are limited today to renewables and energy efficiency may be widened to the concept of low carbon technology, the code word for enabling state aid for new nuclear reactors.  This change will hand the pro-nuclear governments even more opportunities to distort the single energy market.

This re-nationalisation is not in the advantage of the European idea and the institutional power of the EU Commission. Such a weakening would have been difficult to pass through Commission and its often  blamed civil servants and their institutional memory. That is why Barroso has promoted a completely new way of decision making inside Commission. The Strategic Energy Review – the only document which Heads of states and their energy ministers will read and discuss – is not at all going to the normal inter-service consultation, where the experts from the different directorate generals analyse and discuss Commission documents.

Instead of this more democratic procedure a new procedure has been developed in which the "Blair fraction" in the EU Commission – Catherine Day, secretary general of the Commission, Alex Ellis from the Barroso cabinet and Christopher Jones from Piebalgs cabinet have negotiated behind the back of the rest of the administration a deal with the three big Member States – UK, France and Germany. This explains also why ownership unbundling will not be the sole option retained whereas the tow Commissioners in charge, Piebalgs for energy and Kroes for Competition favour this option.

Barroso’s is again up to his reputation of replacing the "methode communautaire" by an approach where he largely plays the secretariat of the UK, F, D "Presidium" instead of taking a EU interest approach. To fully understand Barroso?s logic behind the strategic energy review in January you need to add one point. Barroso’s big personal interest for the last 2 years of his term lies in bringing the European Institute of Technology (EIT) to life. Until now the reactions of governments, academia and businesses is reserved and the EP has decided not to allocate seed funding. Barroso needs urgently money if the EIT is to fly. He recently announced that "climate change" will be a major priority of the EIT and that E.on, EDF, AREVA are very interested in this public private partnership. 

Foto: Claude Turmes

 

El poder dels lobbies a Brussel·les

4

Rafael Carrasco publica un interessant article al darrer número d’Integral sobre el paper que juguen actualment els més de 4000 grups de pressió (lobbies) acreditats a Brussel·les. Carrasco es basa en un cas recent, el de la negociació de la Directiva REACH sobre substàncies químiques, per tal de posar de manifest el gran poder que aquests grups de pressió tenen, i la influència que fan notar en les decisions que finalment es prenen tant a la Comissió com al Consell com al Parlament Europeu. (segueix…)

En democràcia aquesta és una pràctica normal, corrent i diria que fins i tot desitjable, en tant en quant posa de manifest que les institucions estan al servei de la societat, i com que aquesta, al seu torn, està organitzada en actors socials, empreses, ong, grups d’interessos, etcètera, és normal que aquests actors es facin veure i sentir, i que les institucions els escoltin. Tanmateix, el problema és que el pes i el poder econòmic d’alguns d’aquests grups que defensen interessos particulars i partidistes és tan elevat que suposa un enorme desequilibri en comparació a d’altres grups que defensen interessos col.lectius o de caràcter més humanista i universal, contraris sovint als interessos econòmics de les grans empreses, raó per la qual cal imposar de vegades certes regulacions en quant a les formes de comportament i d’actuació d’aquests lobbies. En aquest sentit, veure per exemple aquest estudi sobre els lobbies a Brussel·les per saber una mica més com funcionen en general, o aquest de Greenpeace per tal de conèixer-ne més detalls en quant als lobbies de la industria química que ha influit en l’elaboració de REACH.

Com la resta dels meus companys i companyes al Parlament Europeu, acostumo a rebre invitacions, propostes sobre com votar en cada votació, recomanacions de què fer sobre determinats temes, em demanen entrevistes per explicar-me com veuen determinats debats i quina demanen que sigui la meva postura, etc… Després, evidentment, la responsabilitat és individual de cada diputat o diputada per decidir fins a quin punt seguir els consells o no.

És evident que aquests grups, d’una manera o un altra, acaben influint en les decisions que prenem, i és precisament per això que ara més que mai cal que les institucions actuïn de manera transparent, la qual cosa no sempre és el cas.

El poder econòmic de determinats sectors industrials i d’interès (com per exemple el de la indústria química) és enorme i només es pot combatre amb una gran mobilització política i ciutadana, i amb unes institucions europees fortes, independents i transparents. En aquest sentit, de la mateixa manera que Brussel·les és cada vegada més un centre de decisió política utilitzat per les empreses, cal que en general la societat, i en particular els partits polítics (especialment aquells que es defineixen com a forces progressistes), les ONG o d’altres col·lectius de ciutadans i ciutadanes multipliquin els seus esforços per fer-se veure i sentir a Brussel·les.

Així, malgrat que sovint el terme lobby té una connotació negativa, penso que el problema de fons no és l’existència de lobbies (que han existit sempre i sempre existiran) sinó que s’enforteixin aquells que responen a motivacions de caràcter social i humanista. En aquest sentit, cada diputat i diputada opta per treballar i per deixar-se influir per uns determinats grups o d’altres.

Personalment procuro treballar estretament amb aquells grups socials que es dediquen a la sensibilització, la denuncia i la transformació de la societat des d’enfocaments de drets humans, ecologistes, de justícia social o d’igualtat de gènere, i com jo molts d’altres col·legues de diversos grups polítics i països.

Tanmateix, tal i com ho ha quedat pal·lès en diverses ocasions, la majoria tant dins del Parlament Europeu, com del Consell, com del col·legi de Comissaris, és manifestament conservadora i, a hores d’ara, molt sensible a les influències dels anomenats lobbies industrials o d’interès econòmic, però menys als dels anomenats lobbies de  caràcter civil o humanista.

En definitiva, contràriament a l’imaginari col·lectiu preocupantment estès, Brussel·les pinta molt, cada vegada més, en les decisions político-sòcio-econòmiques que ens afecten cada dia, però encara estem lluny de que siguin satisfactoris la transparència de les institucions, o el grau de control polític sobre determinats processos de presa de decisió. És doncs el moment que la ciutadania europea faci una revolució democràtica i reclami que la UE, i les seves institucions, facin el salt polític i democràtic que de fa temps s’ha fet imprescindible.

Resum de l’article de Rafael Carrasco a Integral:

Lobbies en Europa, el poder antiverde

¿Por qué las últimas y ambiciosas directivas medioambientales europeas no consiguen implantarse con fuerza? La respuesta está en la influencia que 4.000 grupos de presión ejercen en Bruselas.

Por Rafael Carrasco

Las instituciones comunitarias siguen dando vueltas a la Directiva REACH, llamada a revolucionar la aprobación y uso de sustancias químicas, pero que ha quedado enormemente «descafeinada». En lo que se considera la mayor campaña de lobbying de la historia de Europa, cientos de grupos de presión han desarrollado un trabajo coordinado para que empresas como Bayer o BASF no tengan que demostrar finalmente la inocuidad de sus principales productos o no vean sustituidos los más peligrosos por sustancias más seguras. Este preocupante éxito de las multinacionales químicas, uno más de los lobbies industriales, unido al creciente descrédito de las instituciones comunitarias y a la movilización de asociaciones ciudadanas de todo el continente, ha obligado a la Comisión Europea a redactar la primera regulación de los grupos de presión en la UE con el fin de hacerlos más transparentes y de que la opinión pública pueda contrarrestarlos.
Desde los años 80, las instituciones comunitarias reciben el poder que van perdiendo los estados comunitarios y yaya hoy fijan más de la mitad de la legislación de los países, manejan un presupuesto billonario, condicionan con subvenciones la política agraria o la de infraestructuras y sancionan a los países que no siguen sus directrices. Nada de esto se decide hoy sin ser negociado antes con los departamentos de «asuntos regulatorios» de las multinacionales. Nadie ha votado a esos actores básicos de la política, pero los lobbies son la clave que explica la revisión a la baja que sufre toda la normativa ambiental comunitaria, la autorización de los cultivos transgénicos, la desregulación del sector energético o los apoyos descarados de Bruselas a los combustibles fósiles o a la energía nuclear.

Font foto: Integral

Resposta de la Comissió sobre la Protecció dels Fons Marins

0

El passat 9 de novembre de 2006 vaig presentar aquesta pregunta a la Comissió en relació a la protecció dels fons marins. La Comissió m’acaba de respondre en els següents termes:

E-4822/06ES. Respuesta del Sr. Borg en nombre de la Comisión (22.12.2006)

La Comisión comparte la inquietud manifestada por Su Señoría por la incidencia de las prácticas destructivas en los hábitats marinos vulnerables y es plenamente consciente de que tales efectos son (segueix…)

 particularmente obvios en los ecosistemas de las profundidades marinas, tales como los corales de aguas frías y las chimeneas hidrotérmicas. La Comunidad tomó parte en la elaboración del llamamiento formulado por la Asamblea General de las Naciones Unidas en la Resolución 59/25 de 2004. La Asamblea General acordó reexaminar en 2006, en su 61º período de sesiones, los progresos realizados por los países y las organizaciones regionales de ordenación pesquera a raíz de dicho llamamiento. En este contexto, se pidió a la Comunidad Europea que presentara una comunicación al Secretario General de las Naciones Unidas en la que informara sobre las medidas adoptadas por la Comunidad en este sentido. Esta contribución se envió a la Secretaría General de la ONU el 2 de mayo de 2006. Con vistas a una total transparencia, la Comisión ha puesto este documento a la disposición del público en las páginas Web dedicadas a la pesca y los asuntos marítimos[1].

La Comisión representa a la Comunidad Europea en las consultas que las partes interesadas celebran cada año con carácter informal, con vistas a la adopción de la Resolución sobre la pesca sostenible en la Asamblea General de la ONU, la cual aprobó esta Resolución, en lo que se refiere a 2006, el 8 de diciembre de 2006.

Como bien indica Su Señoría, una serie de organizaciones no gubernamentales se han declarado a favor de que la Asamblea General apruebe una resolución para la aplicación de una moratoria sobre el arrastre de fondo en alta mar. La Comunidad Europea viene expresando de manera constante la opinión de que los hábitats marinos vulnerables deben protegerse a través de una regulación eficaz de las actividades pesqueras basada en medidas justas y eficientes y cuyo cumplimiento pueda ser controlado. En los casos en que existan organizaciones regionales de ordenación pesquera (OROP), conviene instar a las mismas a regular la pesca con todo tipo de artes de fondo, y no sólo el arrastre de fondo, de forma que sólo se autorice la pesca en aquellos lugares en que, según las evaluaciones, dicha actividad no tenga repercusiones adversas para los ecosistemas marinos vulnerables. Paralelamente, las OROP deben seguir esforzándose por proteger las zonas en que se sepa ya que existen tales hábitats. Asimismo, conviene que los Estados de abanderamiento obliguen a sus buques a retirarse de las zonas en que se descubran accidentalmente corales profundos que aún no estén cartografiados. Todas las OROP existentes facultadas para regular las pesquerías demersales han adoptado ya medidas para vedar la pesca en zonas en las que se encuentran corales profundos, y se espera que en los próximos meses la protección por zonas siga progresando,

En las zonas en que aún no se haya establecido una OROP, los Estados tienen, en virtud de la Convención de las Naciones Unidas sobre el Derecho del Mar y del Acuerdo para la aplicación de la misma de 1995 sobre las poblaciones de peces transzonales y altamente migratorios, la obligación de implantar tales organizaciones. No obstante, estos procesos llevan tiempo, puesto que requieren la firma, la ratificación y la entrada en vigor de acuerdos internacionales. En consecuencia, en lo que respecta a estas zonas, resulta oportuno que los Estados acuerden aplicar, provisionalmente, los mismos principios y medidas de precaución que los que cabe esperar de las OROP existentes. La Comunidad Europea encabeza la labor desarrollada en este sentido en dos grandes áreas de los océanos mundiales, a saber, el Océano Índico Meridional y el Pacífico Sur, donde los procesos de creación de una OROP o celebración de un acuerdo, así como la adopción de medidas provisionales para hacer frente a las prácticas pesqueras destructivas, están en curso.

Subsisten todavía algunas zonas en alta mar en relación con las cuales es improbable que pueda establecerse en un futuro próximo una OROP o un acuerdo. En lo que respecta a estas áreas (que comprenden esencialmente el Atlántico suroccidental y la zona estadística 41 de la Organización para la Agricultura y la Alimentación (FAO)), conviene que los Estados procuren con renovado empeño establecer un régimen de gestión cooperativa, pese a las dificultades geopolíticas que ello lleva aparejadas. Entretanto, deben comprometerse a asegurar que sus buques no desarrollen actividades pesqueras destructivas. Atendiendo a la responsabilidad del Estado de abanderamiento, cabe realizar una evaluación previa de impacto referida a las citadas zonas, la cual vendría respaldada por las medidas de control transparentes que los países de abanderamiento tienen el deber de aplicar a fin de verificar el cumplimiento de sus condiciones de licencia por parte de los buques.

Los elementos antes señalados constituyen un planteamiento viable que está plenamente en consonancia con el Derecho internacional y que puede someterse a revisión y examen a nivel internacional. La Comisión se congratula de que este enfoque, respaldado por la Comunidad Europea en las recientes consultas, haya quedado reflejado en la Resolución finalmente aprobada por la Asamblea General el 7 de diciembre de 2006, con ocasión de su 61º período de sesiones. A juicio de la Comisión, las medidas preconizadas por la Asamblea General representan un importante paso adelante en la consecución de una gobernanza eficaz de la pesca realizada en alta mar.

Font foto: Fedas


[1]     http://ec.europa.eu/comm/fisheries/doc_et_publ/factsheets/legal_textx/docscom/en/ec_report59-25para66to69final.pdf

 

Tancament de Garoña: Greenpeace i Joan Herrera en lluita contra les nuclears

4

Quan encara ens trobem avaluant la presentació ahir de la proposta de pla energètic de la Comissió Europea, rebem avui una inesperada noticia segons la qual el Govern ha decretat finalment el tancament de la planta de Santa María de Garoña (Burgos). La raó? problemes de seguretat. Res de nou. Ja fa molt de temps que organitzacions ecologistes, grups de ciutadans i alguns grups polítics, amb en Joan Herrera al capdavant, en denunciaven la situació i en reclamaven el tancament. Un motiu de molt de pes, per altra banda, per no abonar discursos demagògics sobre les bondats de les nuclears usant el canvi climàtic com a excusa en un manifest xantatge moral certament qüestionable. (segueix…)

La Vanguardia planteja avui la noticia de la següent manera:

Problemas de seguridad abocan al Gobierno a cerrar la obsoleta nuclear de Garoña. Greenpeace pide que el cierre se haga antes del fin de su explotación provisional en el 2009 y Joan Herrera (ICV) reclama un plan global

ANTONIO CERRILLO (la Vanguardia, 11 de gener de 2007) – BARCELONA
– La vicepresidenta del Gobierno, María Teresa Fernández de la Vega, anunció ayer que la planta de Santa María de Garoña (Burgos), la central nuclear más vieja de España, será cerrada. La vicepresidenta afirmó que el Ejecutivo de José Luis Rodríguez Zapatero mantiene de esta manera su compromiso de reducir la participación de la energía nuclear en el conjunto de la producción eléctrica. Obviamente, no es intención del Gobierno impulsar ninguna nueva central nuclear.

El anuncio sorprendió incluso a los grupos que más han reclamado el cierre de esta planta, como Greenpeace e IU-ICV. La decisión se ha hecho oficial el mismo día en que la Comisión Europea hacía pública su nueva política en materia de energía y cuando el Foro Nuclear – que representa los intereses del sector- había interpretado que la UE les estaba dando un aval a sus posiciones. Fernández de la Vega – que lo hizo público en un encuentro informativo de Europa Press- echó un jarro de agua fría a estas valoraciones.

El cierre de Garoña era más que previsible, pues después de la clausura de Zorita (Guadalajara), ésta era la planta más vieja en servicio. Además, en los últimos años han sido continuas las muestras del talante antinuclear del Ejecutivo, que no ha lanzado ni un sólo guiño a la industria. Inaugurada por Franco en 1971, su tecnología ya está superada y su permiso provisional de explotación finaliza el 2009.

No obstante, Greenpeace reclamó que el cierre sea inmediato por los defectos de seguridad. La central sufre daños en la estructura del reactor que afecta a los tubos (penetraciones en el argot técnico) de la vasija. A través de los citados tubos se introducen las barras de control destinadas a parar la reacción nuclear. Ahora, 66 de las 97 tubos están agrietados, según explicó Carlos Bravo, portavoz de Greenpeace. La central fue sancionada por el Consejo de Seguridad Nuclear a finales del 2005 porque operó durante siete meses sin que funcionara parte de la instrumentación necesaria en caso de accidente (no funcionaban unos medidores de temperatura). Asimismo, recientemente, registró un defecto en una varilla del combustible que generó un ligero incremento anormal de los niveles de radiactividad en el agua que refrigera el núcleo.

Joan Herrera, portavoz de IUICV en el Congreso, pidió al Gobierno que "afronte la política nuclear de forma global, no fraccionada", incluyendo el capítulo de los residuos radiactivos. Herrera insistió en pedir un compromiso para abordar el cierre de las nucleares en el 2020 con un plan acompañado de acciones en materia de ahorro, eficiencia energética y fuentes renovables "para no encontrarnos con que en el 2020 dependemos de plantas obsoletas". Herrera insistió en que "no es posible pensar en que las centrales nucleares pueden funcionar de forma prolongada sin causar problemas de seguridad".

Foto: Greenpeace en Garoña. Font: Greenpeace

Pla de Política Energètica de la UE (II): La proposta de la Comissió europea d?estratègia energètica és ambigua i queda curta en molts aspectes

1

La presentació avui de la seva proposta de pla energètic confirma allò que ja apuntava ahir: la proposta de la Comissió es queda curta en àmbits com les renovables o la fragmentació dels oligopolis de producció de l?energia i és profundament ambigua en relació a l?energia nuclear. En altres paraules, significa una oportunitat perduda. En concret, la voluntat de la Comissió de rebaixar les seves propostes en matèria de renovables i fragmentació dels oligopolis fan de les declaracions de Barroso sobre una nova revolució industrial mera retòrica. (segueix…)


La separació clara de la producció d?energia i de la seva distribució és l’única manera de garantir un funcionament efectiu del mercat d?energia de la UE i la Comissió hauria de ser molt clara en això, enlloc de simplement dedicar-se a contemplar-ho com a una de les moltes opcions. Si la Comissió cedeix davant de França i Alemanya, que persegueixen defensar els seus oligopolis energètics, i renuncien a separar-ne generació i distribució, permetrà a aquests oligopolis evitar la innovació perjudicant així als consumidors europeus.

La proposta és també profundament ambigua en relació a l?energia nuclear: Què pretén la Comissió quan diu que deixa en mans dels Estats membres decidir sobre aquesta qüestió i que la Comissió es limita a presentar les dades? Sembla clar que si la Comissió afirma que el 31% de l?energia elèctrica produïda a la UE és nuclear i no fa una aposta clara per les renovables, el missatge que envia és: ?l?energia nuclear és indispensable?. Potser és això el que Barroso intentava dir quan afirmava que la UE ha de ser una ?economia que utilitzi poc carbó??  En tot cas, sembla una posició massa ambigua que ens deixa molt preocupats.

En relació a les propostes sobre fonts d?energia i energies renovables cal recordar un cop més que una expansió ambiciosa de l?oferta d?energia renovable donaria a Europa l?oportunitat de reduir la seva dependència de la importació i la inseguretat que aquesta genera, i permetria al mateix temps reduir les emissions d?efecte hivernacle. Tant el Parlament com el Comissari d?Energia el Sr. Pielbalgs han reclamat que s?estableixin objectius clars per sectors de les renovables (per electricitat, calefacció i refrigeració) per tal de donar confiança als inversors i permetre a la UE arribar a un objectiu de renovables del 25% al 2020. Tenint en compte que el Consell no acceptarà un objectiu global que sigui vinculant, els objectius sectorials seran molt importants. Malgrat això, la Comissió sembla que descarta l?enfoc sectorial, així com reduir l?objectiu al 20% pel 2020, frenant així el desenvolupament de la indústria d?energies renovables.

Finalment, pel què fa a la qüestió específica de la MAT, la proposta de la Comissió confirma allò que ja sabíem, i és que per a la Comissió la interconexió Baixàs-Sentmenat és prioritària, i que només queda pendent decidir el nom de la persona que haurà de mediar entre França i Espanya per definir el punt de connexió degut, diuen, a la pressió del territori.

Notícia segons El Pais:

Bruselas propone recortar un 20% en 2020 las emisiones causantes del cambio climático

El presidente de la Comisión, Durao Barroso, dice que el corte de suministro de crudo ruso plantea un problema de credibilidad

ELPAIS.com / EP – Bruselas – 10/01/2007 

La Comisión Europea (CE) ha propuesto hoy reducir en "al menos" un 20% las emisiones causantes del cambio climático para 2020 respecto a los niveles de 1990, así como medidas para reducir la dependencia de la UE de la energía importada. La CE ha aprobado hoy una serie de propuestas para la cumbre de líderes de la UE de marzo, en las que también pide aumentar para 2020 la eficiencia del consumo de energía en un 20%, e incrementar los objetivos de energías renovables y biocombustibles. Además, se propone diversificar las importaciones de petróleo y gas a fin de asegurar el suministro ante posibles problemas de aprovisionamiento, con más atención a las compras procedentes deNoruega y los países del Magreb y Asia Central. "Necesitamos nuevas políticas" en el sector energético, ha afirmado el presidente de la Comisión, José Manuel Durao Barroso, durante una conferencia de prensa.

El corte en el suministro de petróleo ruso a través de un oleoducto que pasa por Bielorrusia "es inaceptable" y plantea un "problema de credibilidad", ha afirmado hoy Durao Barroso. "Es inaceptable que los países de tránsito interrumpan sin consulta previa el flujo de energía a los países consumidores", ha señalado el presidente. Barroso ha advertido que la Comisión quiere "garantizar que esto no vuelva a ocurrir en el futuro", y ha señalado que parte del problema reside en que la Unión Europea "es adicta a la energía" importada del exterior. También ha recalcado que este tipo de acontecimientos no benefician a los intereses de los países consumidores, pero tampoco de los países productores o de tránsito, ya que afectan a "su credibilidad".

La CE ha convocado para mañana, jueves, al Grupo de Suministro de Petróleo de la UE para analizar el impacto del corte en el oleoducto que transporta crudo desde Rusia a través de Bielorrusia y estudiar medidas en caso de escasez.

Bruselas subraya en el texto aprobado hoy que existe "riesgo de discriminación y abuso" cuando las compañías controlan la producción y la distribución. Sin embargo, el texto se limita a ofrecer "dos opciones" para resolver esta situación: la creación de un operador independiente de las redes con participación de las compañías y la separación de la propiedad de las redes respecto a las actividades de generación.

Apuesta por la energía nuclear: La Comisión también presta atención a la energía nuclear y recuerda que, pese a los problemas de los residuos y el desmantelamiento de las centrales, tiene a su favor un precio ventajoso, las reducidas emisiones de gases contaminantes, la menor volatilidad de sus precios y el limitado riesgo de agotamiento de los recursos. Bruselas hace hincapié en que corresponde decidir a cada Estado miembro si opta o no por la energía nuclear, pero también reseña los "beneficios económicos" de mantener y desarrollar el liderazgo tecnológico de la UE en este campo.

Energías renovables: Bruselas propondrá un nuevo objetivo para el porcentaje de consumo energético que debe cubrirse con estas fuentes en 2020, previsiblemente mucho más ambicioso que el 12% fijado para 2010. En cuanto a las interconexiones, el Ejecutivo de la UE apuesta por impulsar cuatro proyectos concretos, entre ellos la conexión entre España y Francia, para los que se nombrarán coordinadores europeos.

Los 27 comenzarán a discutir estas ideas en el Consejo de Ministros de Energía del próximo 15 de febrero y el debate llegará en marzo a la cumbre de líderes de la UE, quienes deberán decidir qué propuestas aceptan para su posterior tramitación como directivas.

Renovables, nucleares y cambio climático: La Comisión cuenta con propuestas específicas para cada uno de estos temas. Para empezar, en lo que respecta a la fijación de objetivos para 2020 en materia de energías renovables, se barajan varias posibilidades que van desde situar un objetivo global y dejar en manos de los Estados decidir cómo los alcanzan, hasta plantear objetivos nacionales no vinculantes y que los países presenten sus planes de acción nacionales. En cuanto a la energía nuclear, la Comisión presentará el llamado ”Programa Ilustrativo Nuclear” (PINC) en el que recogerá los datos básicos del uso de este tipo de energía en el conjunto de la Unión Europea, las centrales que existen y los proyectos que hay para construir o desmantelar instalaciones. No hará ninguna recomendación específica, aunque sí podría proponer alguna iniciativa sobre seguridad y tratamiento de residuos y recomendar a quienes prevean cerrar una central nuclear reemplazarla con energías que no generen CO2. La nuclear representa el 30% de la electricidad que consume la UE, el 14% de la energía total y tiene un impacto positivo en la reducción del CO2, motivo por el cual la Comisión cree que no se puede hacer una política energética "creíble" sin tenerla en cuenta, aunque dejará claro que es una competencia de los Estados miembros.Sobre el cambio climático, el documento de la CE planteará objetivos para el año 2030 en niveles de reducción de CO2 y de gases causantes del efecto invernadero. Las discusiones en el colegio de comisarios oscilan entre la propuesta máxima de reducir el 30% sobre los niveles de emisión de 1990 y otra para que el objetivo sea de entre 10 y 15%.

Font foto: Comissió Europea

L?extrema dreta creix i es consolida a la UE i al Parlament Europeu

0

Tot just ahir vaig tenir ocasió de visitar a Berlin el Monument a les víctimes de l?Holocaust. El monument commemoratiu alemany a la gent jueva assassinada a Europa s?erigeix com un enorme cementiri (veure fotografia) en el cor mateix de la ciutat (al sud de la porta de Brandenburg, prop dels gratacels de Potsdamerplatz). Va ser concebut per l?arquitecte estadounidenc Peter Eisenmann. Las 2.771 lloses representen el primer monument alemany a las víctimes de l?Holocaust nazi. Passejar-se entre les tombes ficticies provoca una sensació indescriptible, colpidora en qualsevol cas, i l’exposició que hi ha sota mateix resulta també esfereïdora. Tot això tenia lloc el mateix dia que confirmàvem allò que temíem des de fa temps: l?extrema dreta creix i es consolida a la UE i al Parlament Europeu. És hora de que la ciutadania de la UE reaccioni políticament. (segueix…)

Adjunto íntegre l?excel.lent reportatge que n?ha fet la corresponsal de El Pais a Brussel·les, Ana Carbajosa.

Los ‘ultras’ ascienden en Europa. La Eurocámara trata de aislar a la extrema derecha tras constituir un grupo político propio. (Autoría:  Ana Carbajosa, El Pais – Bruselas – 10/01/2007)

Rumania y Bulgaria han llegado a la Unión Europea con la extrema derecha debajo del brazo, o lo que es lo mismo, con seis eurodiputados que harán posible que se forme un grupo político de ultraderecha en el Parlamento Europeo. El presidente del Frente Nacional (FN) francés, Jean-Marie Le Pen, ha peleado durante más de una década por establecer un grupo con plenos derechos políticos y económicos que defienda sus intereses en la Unión Europea. Rumanos y búlgaros han colmado por fin sus aspiraciones, mientras el resto de formaciones de la Eurocámara se plantea ahora cómo aislar al grupo que nacerá formalmente el próximo lunes en Estrasburgo.

Los peores presagios de gran parte de los diputados del Parlamento Europeo se cumplieron ayer, después de que la ultraderecha alcanzara -gracias a cinco diputados rumanos y uno búlgaro- el quórum necesario para formar un grupo político y se lo comunicara a la secretaría de la Eurocámara. En total, 20 eurodiputados -el mínimo requerido- de siete países de la UE compondrán este grupo, que ataca frontalmente la Constitución europea y que rechaza el ingreso de Turquía. También quedaron ayer satisfechos el resto de requisitos que fija el reglamento del Parlamento: demostrar afinidad política entre los miembros del grupo y que al menos seis países de la Unión estén representados.

El equipo ultraderechista estará capitaneado por el francés Bruno Gollnisch, miembro del Frente Nacional (FN), que se encuentra a la espera de que la justicia francesa se pronuncie después de haber sido acusado de negar el Holocausto. El propio Le Pen y su hija Marine también estarán presentes en el grupo, que cuenta con siete miembros de la formación francesa. Un austriaco, tres belgas, un británico y dos italianos -una de ellas, Alessandra Mussolini, nieta del dictador- completan el elenco.

Todos ellos, excepto rumanos y búlgaros, eran ya eurodiputados en activo incluidos en el llamado grupo de los no inscritos. Montar un grupo monocolor les permitirá sin embargo gozar de los mismos derechos políticos y económicos que el resto de las formaciones, entre ellos, el tiempo de palabra, el derecho a disponer de funcionarios y la posibilidad de enmendar textos. En el terreno económico, fuentes parlamentarias calculan que a partir de ahora percibirán en torno a un 30% más de lo que recibían como no inscritos, lo que supone una inyección anual de cerca de un millón de euros.

"El grupo ya ha presentado la documentación necesaria y su formación se anunciará en el pleno el próximo lunes en Estrasburgo", explicaron ayer esas fuentes, despejando las dudas de que posibles tensiones internas dieran en el último minuto al traste con la iniciativa. "No todos los partidos de extrema derecha están de acuerdo en ir de la mano de Le Pen, lo que ha provocado tensiones internas", añaden las mismas fuentes. No tiene reparos en reconocer esas diferencias Frank Vanhecke, presidente del todopoderoso partido ultraderechista belga Vlaams Belang (VB), que convence a una cuarta parte de los flamencos. "No queremos tener la responsabilidad de asumir lo que decidan otros, en especial los partidos del Este, pero después de mucho debate hemos decidido participar, porque estamos hartos de cómo nos tratan el resto de parlamentarios, de la discriminación a la que nos someten".

Son esos 764 eurodiputados restantes los que ahora trabajan para adecuar sus estrategias políticas a la llegada de los nuevos inquilinos de la Eurocámara. Cómo aislar a los extremistas es una de las ideas que ronda por la cabeza de muchos de ellos. "Hay que aplicar una política de cordón sanitario", sostiene Enrique Barón Crespo, presidente de la delegación de los socialistas españoles en el Parlamento, quien alude al pacto que mantienen los partidos en Bélgica para excluir del poder al VB. Y dice estar "sorprendido" de que "países como Rumania, que acaban de incorporarse, sean decisivos, pero éste es el precio de la democracia".

El consenso entre los grandes partidos a la hora de boicotear a los extremistas es crucial, en opinión de Antonio López Istúriz, secretario general del Partido Popular Europeo, el que ostenta la mayoría en la Eurocámara. "No tendrán peso político si los grandes partidos nos ponemos de acuerdo", dice el popular español, para quien el desembarco de la ultraderecha en forma de grupo político "es un aviso de que en la UE hay que empezar a actuar para impedir el paso de estas formaciones, en auge en algunos países europeos". Y señala que es importante extraer lecciones de la actual situación, porque "estos partidos recogen el voto de gente desinformada y desencantada con el proyecto europeo". Algo en lo que coincide Monica Frassoni, la presidenta de Los Verdes en el Parlamento. "Hay que combatirlos políticamente y hay que hacer que la gente no les vote en las elecciones. Los Verdes vamos a mantener una actitud de absoluto rechazo ante todo lo que hagan en la Eurocámara, y trataremos de impedir que se sitúen en puestos clave en las comisiones de trabajo", advierte.

Ayer, el nuevo grupo político entregó a la secretaría del Parlamento Europeo un listado con su composición y su nombre: "Identidad, soberanía y tradición". Todo un adelanto de su programa político.

Font foto: Rafa Sanchis Albelda / Flickr

Poca potència renovable per a la política energètica de la UE

0
Publicat el 9 de gener de 2007

La vigilia de la presentació per part de la Comissió Europea de la seva proposta sobre l?estratègia energètica de la UE (veure aquesta nota del President Durao Barroso), el Grup Verds/ALE del Parlament Europeu hem manifestat avui la nostra preocupació en relació a la versió actual d?aquest ?paquet energètic?. En concret trobem preocupants dèficits en el si dels sectors clau de les energies renovables i pel què fa a la separació de la propietat (“ownership unbundling”). Així, hem manifestat el següent per boca del nostre portaveu per a afers energètics del Grup Verds/ALE i ponent del Parlament Europeu pel què fa a la lliberalització del mercat elèctric, l?eurodiputat luxemburguès Claude Turmes: (segueix)

“La version actuelle, bien que non définitive, du “paquet énergie” de la Commission qui doit être adoptée demain, est une occasion manquée. La Commission semble prête à revoir à la baisse ses propres propositions tant sur les énergies renouvelables que sur la séparation de la propriété. Cela montre que les récentes déclarations fracassantes du Président de la Commission européenne, M. Barroso, au sujet d’une nouvelle révolution industrielle ne sont rien d’autres que des mots creux.

La séparation de la production d’électricité de sa distribution (“ownership unbundling”) représente la seule véritable issue afin de garantir un fonctionnement effectif d’un marché européen de l’énergie. La Commission devra avoir une position sans équivoque à ce sujet au lieu de mentionner cette possibilité comme une simple option parmi d’autres. Si la Commission cède aux pressions de la France et de l’Allemagne qui cherchent à défendre leurs oligopoles, celle ci risque d’interdire l’entrée de nouvelles entreprises sur le marché européen et permettra ainsi à ces géants de l’énergie d’étouffer toute innovation et enfin, elle fera des consommateurs européens les réels perdants de l’histoire.

Une expansion massive des énergies renouvelables offre non seulement à l’UE l’opportunité de réduire sa dépendance énergétique vis-à-vis de pays tiers mais également de réduire ses émissions catastrophiques pour le climat. Tant le Parlement européen que le Commissaire à l’Energie, Mr Piebalgs, ont réclamé des objectifs spécifiques pour chacun des secteurs utilisateurs d’énergies renouvelables (en particulier pour la production d’électricité et pour la production de chauffage et réfrigération) de manière à atteindre, en 2020, 25% de consommation à partir de ces sources renouvelables. Etant donné qu’il est fort probable que le Conseil n’acceptera pas le concept d’un objectif contraignant global, il est clair que des objectifs par secteur sont d’autant plus importants. Cependant, la Commission semble se détourner de cette approche “secteurs spécifiques” tout en réduisant les ambitions à 20% en 2020. Un désastre pour une industrie en pleine croissance.”

Per altra banda, també moltes de les ONG dedicades al medi ambient han manifestat la seva preocupació en aquest sentit. És el cas, per exemple, de WWF/Adena (veure?n nota) o Greenpeace (veure´n també nota).

Font foto: BBC

 

Conferència a Berlin sobre el Tractat Internacional sobre les transferències d’Armament (ATT)

1
Publicat el 9 de gener de 2007

Adjunto la meva intervenció d’avui en el marc del Seminari Informal sobre control de les Exportacions d’Armes de la UE i sobre el procés d’adopció d’un Tractat Internacional sobre transferències d’armament que té lloc els dies 8 a 10 de gener a Berlin, sota la presidència alemanya de la UE.

 

Towards an International Arms Trade Treaty, by Raül Romeva, EP Rapporteur on Arms Transfers Controls (Berlin 9 January 2007).

I would like to begin by thanking the Presidency for inviting me, as European Parliament Rapporteur on the Code of Conduct, to discuss how we might fully support efforts towards an International Arms Trade Treaty. (segueix…)

I would like to add that I accept such an invitation as a further positive sign of a developing dialogue between the European Parliament and the Presidency on issues related to the Code of Conduct. I look forward to scrutinsing the Code in more detail on 29 January when the Chair of COARM will come before the Sub-Committee on Security and Defence. Today, instead, we will focus upon the issue of the Arms Trade Treaty.

Before I move on, let me underline a clear message: the European Parliament sees support for the establishment of an Arms Trade Treaty and the Code of Conduct as separate but complimentary processes. We believe that by strengthening the Code, not least by transforming it without any further delay into a Common Position, we can lead by example and provide concrete lessons learned in the establishment of a robust international Arms Trade Treaty.  

Little more than a year has passed since, in October 2005, the European Council under the UK Presidency gave its unanimous support towards the establishment of an Arms Trade Treaty.

It is therefore appropriate as well as consistent that Mr Massey has given us such a clear overview of the developments that led to the breakthrough General Assembly Resolution on 6 December last year, as well as his views on the next steps towards establishing a robust Arms Trade Treaty.

The need for an ATT is therefore clear. Not only has the devastating socio-economic and humanitarian consequences of Small Arms and Light Weapons been made abundantly clear by work around such processes as the UNPoA, but  other conventional weapons are also beginning to be seen in a similar light, most recently cluster bomb munitions in Lebanon which have been discussed widely at the recent Conventional Weapons Convention Review Conference.

We can see a clear public interest arising from an awareness of the link between arms exports and contemporary conflict. There is also, I am sure you will agree, a clear security interest in achieving a strong ATT.

Furthermore, data by the Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI) is highlighting new worrying trends whereby the decline in military expenditures of the 1990s is showing signs of a reversal. Whilst most of this is due to increases in US spending, European companies remain prominent arms exporters. The need for Europeans to be acting ?responsibly? is therefore paramount.

Another emerging trend also highlights the need for tackling conventional weapons other than SALW. Small Arms have been the weapon of choice in some of the poorest and unstable regions of the world, such as sub-Saharan Africa, which causes regional instability and poses a threat to both civilians and international peacekeepers. Yet, there is also the threat from ?regional instability? where there is a growing flow of conventional weapons to more developed parts of the world, areas such as India and China that are central to the economic stability of the global economy.

With the failure under the UNPoA to achieve a final outcome document and in particular to agree upon a follow up mechanism, the need to move quickly in laying solid foundations for an ATT is critical. 

We should not be naïve, we must learn from the UNPoA process, as well as other conventional weapons control efforts to build consensus and convince key reluctant states of the need to frame current increases in military expenditure, sale and transfer within robust legal frameworks. This should include an emphasis upon ?responsibility? on state and non-state actors, respect for human rights, the need to ensure ?regional stability? and consistency with development policies. 

In short, a robust ATT that works to reduce the devastating consequences of growing arms sales and transfers, building upon existing international humanitarian law and where the principle of ?responsibility to protect? applies not only to our obligations to intervene to protect civilians in a state of conflict but to our decisions on arms exports.

I am proud to say that the European Parliament has from the outset supported calls for an Arms Trade Treaty.

In recent years the focus for such a position has been set out in EP Resolutions under my stewardship on the Council’s Sixth, Seventh and Eighth Annual Reports of the EU Code of Conduct as well as one specifically on Small Arms.

During this time dialogue with COARM has also been strengthened, which led to the EP?s participation in the EU Presidency delegation to the UN Review Conference on the Programme of Action. For that occasion the EP adopted a specific resolution on 15 June 2006 recognising the steps taken by the European Council and called for:

"the international community to start negotiations on an International Arms Trade Treaty within the United Nations directly after the 2006 UN Programme of Action Review Conference".

As we have just heard the General Assembly Resolution stated that certain steps of consultation need to be taken before we arrive at a point where negotiations can begin. This period of consultation, which I intend to follow closely, provides us with an important moment to work on the substance of the ATT and crucially to build broad coalitions of support amongst like-minded states as well as to reach out to those less convinced.

The European Parliament is well situated to take part in supporting this process. Not only do we intend to pursue such issues with you, the Member States, through our regular dialogues at COARM and in the European Parliament, but we have already started to reach out and build international support for an ATT through our own parliamentary networks and contacts with civil society and specialist non-governmental organisations.

This has included cooperation with the Parliamentary Forum on Small Arms and Light Weapons. But also through the EP’s own established regional relationships such as the EU-Africa Caribbean and Pacific Joint Parliamentary Assembly. In fact on the 18 November 2006 in Bridgetown Barbados, the Standing Committee on Political affairs of the EU-ACP Joint Parliamentary Assembly adopted a resolution on small arms and light weapons and sustainable development. This resolution built on the existing work of the EP’s Resolutions on the Code of Conduct in promoting the ATT.

The resolution is a notable example of the EP’s reach (its Parliamentary Diplomacy) in promoting the ATT because it has joint ownership with a Rapporteur from the EP and one from the ACP countries. In the process of developing the report the EP invited the Commission and the Personal Representative of the High Representative for CFSP to brief the members on the position of the Council. The EP was also able to use the report to build coalitions with members from parliaments in the ACP countries to support the ATT.

I hope we can continue to develop our dialogue on the ATT and related issues in order to ensure that all the EU’s levers of outreach including its Parliamentary outreach can be used in our common aspiration to achieve a robust and effective international Arms Trade Treaty.

Of course in order to take full advantage of all the instruments available to the EU in building support for the ATT we must take our discussions a step further than "process" and begin a real dialogue on the "substance" of an effective treaty.

Before referring directly to the ATT, I reiterate my belief that as a prerequisite for international success it is paramount we continue to strengthen the Code. This must be done in a transparent and open manner, including issuing a Common Position, and that is publicly recognised to be part of the EU and its Member States efforts to be a "responsible arms producer". 

Being a responsible arms producer and exporter means greater effort is needed to apply "all" the Code’s criteria and that "all" exports can be publicly justified against the criteria.

You may say ?but hang on we do this anyway?. Unfortunately though, controversial deals done in recent years have left a perception that we now have a 9th and 10th criteria which are more important than the other 8 i.e. "jobs" and "defence industry interests"!

I offer this as a passing criticism to be taken with you. You know I am a strong supporter of the hard work that you do in COARM, but I am also asked to justify why the Code does not prevent controversial deals and whether the EU is taking sufficient steps to be a responsible actor in this field.

Moving on to the ATT:

At this first seminar I do not think there is any need to reinvent the wheel. There are a number of proposals on the table that could form part of the substance of ensuring a robust ATT.

I recognise the political sensitivity for Europeans not to be seen as promoting or thrusting our own Criteria in the Code upon other countries and regions. We have faced this issue when adopting the SALW resolution for New York and in our joint EP-ACP Joint Parliamentary Assembly Resolution. Nevertheless we have found enough other concerned partners who, through dialogue, have helped us to develop proposals that capture the criteria and are more generally acceptable.

Non-governmental organisations have developed a Draft Model Convention and put forward 6 global principles to be considered for the ATT. I will briefly set them out here and ask your comments on these and others:

? All arms transfers must be explicitly authorised by all states with jurisdiction over any part of the Transfer.

? Transfers that would violate expressed obligations under international law must be prohibited.

? Transfers that will be used or are likely to be used for violations of international law must not be authorised.

? Other factors regarding the likely use of the arms or ammunition – for example that they would be used to adversely affect regional security or stability, or sustainable development?must be taken into account before authorising an arms transfer.

? Comprehensive national annual reports on all international arms and ammunition transfers must be submitted to an international registry, which shall compile and publish a comprehensive, international annual report.

? Common standards must be established for specific mechanisms to control all import and export of arms and ammunition; brokering arms and ammunition activities; transfers of arms and ammunition production capacity and the transit and trans-shipment of arms and ammunition.

These seem like a sensible starting point and have many similarities with the criteria of the Code. I would also hope that in pursuing effective multilateralism an ATT would also have a role for the UN Secretariat in overseeing the implementation and enforcement of any such agreement.

Thank you all for listening and to the German Presidency for inviting us here. I have been very pleased by our growing dialogue over recent years. 

I assure you we will follow up on the efforts towards an ATT and that in the spirit of cooperation and dialogue we will keep you informed. This is an area of mutual interest in the EU and to those affected by the arms trade around the world including future generations.  

On such an important topic it is essential that all EU resources are mobilised behind achieving a broad and significant international consensus. I assure you that the EP will continue to do its part.

Foto: India és un dels principals compradors d’armes a escala internacional. Font: BBC