Raül Romeva i Rueda

Setmana decisiva a Estrasburg. Ja som a l’equador de la legislatura. Ara fa dos anys i mig vàrem tenir eleccions europees i les properes seran d’aquí a dos anys i mig, el juny de 2009. Així doncs, aquesta setmana toca fer canvis al Parlament Europeu: canviarà la presidència (plega en Borrell i, molt possiblement i si no hi ha sorpreses, el conservador alemany de la CDU, Poettering, el rellevarà), canviaran les vicepresidències (veurem si en el nou escenari en Vidal Quadras es manté com a primer vicepresident), canvien les presidències i vicepresidències de les Comissions parlamentàries, i canvien també algunes de les funcions que els diputats i diputades assumim dins dels grups. A banda d’això hi ha també novetats: la creació de grups nous com el d’extrema dreta liderat per Le Pen i Mussolini, o el creixement del grup de la Unió de l’Europa de les Nacions (UEN). Aquests canvis (segueix…)

suposen una bona oportunitat per tal de fer balanç de la primer meitat del mandat.

Comencem per la presidència de’n Borrell. El primer que cal constatar és la sorpresa que va suposar per a tothom, em consta que fins i tot per a ell, el fet que fruit de les eleccions espanyols de març del 2004, el PSOE es trobés en una posició de força dins del grup del PSE que els va permetre optar a la presidència de l’Eurocambra. La sensació una mica del ‘jo pasava per aquí, i de sobte em vaig trobar assegut a la cadira presidencial’ ha planat inevitablement al llarg de tot el que duem de legislatura. En concret ha quedat palès dos grans lloses en la tasca de Borrell. La primera, el fet que no ha de ser gens senzill, ni tan sols per algú amb la capacitat intel·lectual i política de’n Borrell, assumir la presidència d’un Parlament sense haver-ne estat prèviament diputat i, per tant, sense conèixer-ne les dinàmiques internes. En aquest sentit, cal dir que aquesta particularitat li ha costat no pocs disgustos a l’hora de presidir algunes de les sessions. La segona llosa té a veure amb el fet que, a l’hora d’escollir les aliances per esdevenir president, en Borrell en particular, i el PSE en general, van optar per un macroacord PSE-PPE per tal de repartir-se la legislatura, menystenint l’oferta que li haviem fet des dels Verds, la GUE i els ALDE per fer un acord alternatiu (una mena de quadripartit) que deixés fora el PP i segons el qual la primera meitat la presidència seria per a ALDE i la segona per a Borrell. El pacte amb el PPE, inevitablement, ha influit en nombroses de les decisions més importants.

Pel què fa a la seva gestió, per a mi és clar que un dels moments més delicats, i possiblement més mal gestionats, va ser la votació sobre el procés de pau a Euskadi. El PP havi seguit fent de les seves, manipul·lant i crispant la situació. Tot per evitar que el Parlament Europeu donés suport a la gestió del procés de pau. I, fidels al seu estil, lògicament van intentar esberlar la unitat en favor de la pau fins el darrer minut. Però en el moment de la delicada votació, enlloc de rebaixar la tensió encapçalada pel PP espanyol, la manera de gestionar la situació per part de Borrell va contribuir a complicar encara més les coses malgrat que, finalment, la votació es va guanyar per ben poc.

En canvi, cal dir també que al llarg d’aquests anys he pogut constatar un evident i manifest increment del paper del Parlament Europeu a escala europea i internacional. Tan el Consell com la Comissió han incrementat la seva rendició de comptes a l’Eurocambra i cada vegada és més evident que no hi ha alternativa possible a que el Parlament Europeu esdevingui el veritable legislatiu europeu. Penso que, en aquest aspecte, la presidència de’n Borrell ha estat destacada, i espero que el seu successor en continuï la línia. 

Per altra banda, la noticia negativa de la setmana serà segurament la creació d’un grup d’extrema dreta encapçalat pel francès Jean Marie Le Pen i la neta del Duce, Alessandra Mussolini, als quals s’hi han sumat cinc eurodiputats de la recentment incorporada a la UE, Rumania, i un de Bulgaria que rebrà el nom de ‘Identitat, Tradició i Sobirania’. Què hi ha al darrera? doncs la voluntat ja expressada per part dels seus membres de defensar els valors de l’Europa cristiana, de la familia tradicional, del tancament de fronteres a la immigració i de que se’ls permeti negar l’holocaust. En fi, que l’única cosa bona que té la seva aparició és que permetrà amb la seva visibilitat que molta gent desperti d’una mena de letargia davant del fenomen feixista a europa i que definitivament ens posem les piles per frenar l’auge de l’extrema dreta a la UE. O almenys això és el que espero que passi.

Pel què fa a les meves atribucions dins del Grup Verds/ALE, seguiré essent el coordinador del Grup Verds/ALE per a Drets Humans, membre en les comissions d’Afers Exteriors (AFET), Dones i Igualtat d’Oportunitats (FEMM), així com de les subcomissions de Drets Humans (DROI) i Seguretat i Defensa (SEDE), i membre de les dues Delegacions Interparlamentàries: UE-Mediterrània (EUROMED) i UE-Amèrica Llatina (EURALAT). A més a més, continuaré participant, fins que conclogui el mes de febrer, en la Comissió Temporal sobre les activitats de la CIA a Europa (TDIP) i afegiré una nova Comissió a les meves responsabilitats, la de Pesca (PECH), la qual ofereix un espai prou interessant per tal de seguir de prop diversos temes que tenen a veure amb qüestions relatives al canvi climàtic, a la preservació de la biodiversitat, a la protecció de sectors sòcioeconomics importants, o a la preservació del medi marí, entre d’altres. Pel què fa a les Delegacions i als Intergrups, en aquest àmbit no hi ha canvis, de manera que seguiré essent vicepresdient de la Delegació Amèrica Central´, vicepresident dels Intergrups ‘Pau pel poble saharaui’ i ‘Drets per al col·lectiu LGBT’, i membre de l’Intergrup sobre ‘Minories regionals i llengües minoritzades’, entre d’altres.

Foto: Josep Borrell. Font: AP.