Poc després que ahir pengés el meu post es feia públic el resultat de la consulta d’Òmnium sobre el referèndum. El titular, "el SÍ supera per poc el NO", ja feia pensar en la necessitat de plantejar-se si un SÍ per la mínima podria legitimar l’estatut en cas que aquests resultats fossin els del referèndum.
Diuen que el futur de Maragall centra l’atenció mediàtica. Diuen que l’estratègia sociovergent passa per bipolaritzar la política catalana fins que, amb els resultats electorals a la mà, es pugui parlar del gran pacte. Sembla ser que Artur Mas ho té bé per guanyar les properes eleccions. En el fons, però, hi ha un parany.
L’espai polític català és una realitat tan inqüestionable com la unitat de la llengua, però igualment qüestionada i assetjada. Sense l’existència d’aquest espai polític no s’explicarien les majories absolutes de CiU, ni hauria estat possible l’acord del Tinell, ni el PP seria la quarta força política, ni l’independentisme d’ERC hauria pogut obrir-se camí. A Catalunya
Aquests darrers anys, l’independentisme no ha tingut gaire eines més per mesurar el seu suport social que les concentracions de l’11 de setembre. Jo no disposo de dades observades amb rigor científic, però diria que l’assistència a les concentracions de l’11 de setembre no ha reflectit en la proporció que ens podríem esperar l’evolució, per
El president de la Generalitat, que com tots recordem va accedir a aquest càrrec gràcies a un pacte amb ICV i amb ERC i que, malgrat haver trencat l’acord, continua fent com si res, ens diu ara què hem de fer i què no hem de fer amb el referèndum. Ens diu que no l’hem
Hi ha qui anirà a votar SÍ al referèndum malgrat que no està gens satisfet del resultat. La il·lusió del 30 de setembre, la unitat dels partits catalans a defensar un text comú, ha donat lloc a un campi qui pugui i ara això de l’estatut ha quedat en un ni fu ni fa que
Una visió panoràmica de la situació ens diu que a Catalunya hi ha un partit amb 23 diputats que acaba de posar punt final a l’etapa de reformes estatutàries. Un altre partit, amb més representació encara al Parlament, que es mou bàsicament en el regionalisme, però que si se l’empeny a la disjuntiva de decidir-se
Amb aquesta entrada d’avui recupero l’opció de les cartes obertes que en el seu moment ja vaig emprar amb Enric Borràs (de qui, per cert, fa temps que no sabem res i aprofito per enviar una salutació ben cordial). Raül Romeva ha entrat de ple en el debat del referèndum de l’estatut fa un parell
Perdoneu-me si insisteixo un dia més en el lema del PSC-PSOE per al referèndum de l’estatut. Ja vaig escriure fa un parell de dies que em sembla un insult i una manipulació. Us convido a llegir el post si encara no ho heu fet, perquè pels comentaris que hi he trobat sembla que ha
Encara sobre el referèndum, em ve al cap que potser els factors haurien pogut anar en un altre ordre sense que el resultat en sortís alterat. M’explico. Al final d’un procés que ha durat anys se’ns demana l’opinió, però els arguments que tenim damunt la taula ja valien aleshores. Als qui diuen que el PP
Tant si votes SÍ com si votes NO, el teu vot serà utilitzat contra Catalunya. El PSC-PSOE s’encarrega d’explicar-te com anirà en el cas del PP, cosa que m’estalvia a mi de fer-ho. El que no diuen és que hi ha un altre NO, el que impulsen no solament ERC sinó la PDD, la FNEC,
Mentre avui tothom està pendent del Barça, no ens adonem que els gols entren a cabassos a la porteria catalana. Un partit que va entrar al govern gràcies a un pacte trenca aquest pacte, en fa fora un dels socis i ell continua com si res. Goooool! Un altre que es fa dir nacionalista es
Acabo d’assabentar-me que la campanya de l’estatut del PSC estarà molt centrada en un atac frontal al PP. La idea és que votar NO afavoreix el PP. Més enllà de la indignació primera que és no rebre arguments sinó excuses, no rebre informació sobre l’estatut i els eventuals avantatges sinó al·lusions a un partit enemic
Maragall podria haver-se aprofitat de l’error d’ERC, públicament reconegut, d’haver tardat massa a posicionar-se clarament sobre l’estatut i aprendre’n alguna cosa que li servís per a la seva candidatura, però no ho ha fet. El silenci de Maragall ha quedat engolit, sepultat per l’interès periodístic; el país no té ni temps ni ganes d’esperar al
Pasqual Maragall va expulsar sis consellers d’Esquerra amb l’argument que la gent no entendria que al govern no hi hagués un suport unànime al SÍ. Crec que la gent entén i sap que un govern ha de promoure únicament la participació si resulta que dins la coalició no tothom ho veu igual. El que dubto