Blog d'en Xavier Mir

Poc després que ahir pengés el meu post es feia públic el resultat de la consulta d’Òmnium sobre el referèndum. El titular, "el SÍ supera per poc el NO", ja feia pensar en la necessitat de plantejar-se si un SÍ per la mínima podria legitimar l’estatut en cas que aquests resultats fossin els del referèndum. Crec que el govern de la Generalitat hauria de deixar molt clar amb quins percentatges ratificaria el referèndum i què farà si no s’hi arriba. Això seria jugar net. Però resulta que al cap d’una estona se sabien els vots i percentatges exactes; les tres opcions que s’havien plantejat com a rebuig, el NO, el blanc i el nul, sumaven més que el SÍ. Ja no estem parlant d’enquestes manipulables; tampoc parlem d’enquestes per internet. Estem parlant d’un primer mostreig de la societat real. És més, estem parlant d’una entitat amb una gran representativitat dins el catalanisme. Si el NO hagués obtingut, posem per cas, el 90 % de suports a Òmnium, ningú hauria pogut dir que només és una entitat més. Però és que tampoc calen aquests percentatges. Amb el resultat de la consulta a la mà, el que queda molt clar és que el catalanisme està dividit en dos blocs quan parlem de l’estatut, i que això, que podria semblar salomònic, en realitat és una clatellada a les forces polítiques que s’han apropiat la negociació de l’estatut, que n’han fet un ús partidista i han deixat de banda la societat civil malgrat la manifestació del 18 de febrer.

2.288 vots són els que són i valen el mateix aquests que els de desenes de milers de persones que aniran a votar SÍ sense estar gens assabentats de res, com ja va passar amb el referèndum per la constitució europea. Però és inevitable llegir aquests resultats en clau qualitativa. De la mateixa manera que un referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya només té sentit si s’aplica a Catalunya i no al conjunt de l’estat, en la qüestió de l’estatut hi ha unes persones que se senten més directament afectades que altres. Els socis d’Òmnium són plenament conscients de la importància que té aquest estatut, i el seu, en aquest sentit, és un vot qualitatiu. Crec que del resultat de la consulta d’Òmnium se’n poden treure unes quantes conclusions. La primera és, com deia, que el catalanisme està dividit en dues interpretacions legítimes. La primera creu que cal votar SÍ malgrat que no n’hi ha prou; la segona, que cal votar NO precisament perquè no n’hi ha prou. El que no hi ha, en qualsevol cas, és un bloc compacte que doni un suport claríssim al text, i això malgrat que el 90 % del Parlament facilitava aquest suport. I, sobretot, malgrat que els dos partits amb més representació parlamentària demanen el SÍ.

D’altra banda, sovint s’intenta desacreditar ERC posant en relleu el fet que alguns membres o simpatitzants del partit declarin que tenen intenció de votar SÍ. Hi tenen tot el dret. Al cap i a la fi, els partits tampoc no són blocs sòlids. Però no es posa tant de relleu que, amb el pes que ha tingut CiU històricament dins del catalanisme, sorprenen molt resultats com els d’Òmnium, que demostren que molts votants de CiU tampoc seguiran les recomanacions del partit. És clar que això no ha estat objecte de soroll mediàtic i que només s’hi fixa qui intenta analitzar les informacions de què disposem. Afortunadament, Internet és cada cop més la millor eina per estar informat, per contrastar les opinions expressades per mitjans controlats per minories.

Finalment, David Miró diu això a l’Avui: "Els nacionalistes catalans van pactar amb el PP, és cert, però això justament és el que els atorga un valor afegit: van pactar amb el PP quan aquest partit mantenia unes posicions raonables, i se n’ha allunyat quan ha accentuat la seva deriva dretana. " No va ser CiU qui es va allunyar del PP sinó que va ser una fugida de vots indignada i massiva allò que els va fer adonar de l’error estratègic. Als partits els costa tant rectificar com reconèixer els errors. Si ho fan és quan ja ha passat molt de temps i la feblesa que puguin mostrar ja no pot ser utilitzada per l’oposició. El mateix Miró diu més avall: "Al PSC potser algú ja pensa que ha arribat l’hora de tenir grup parlamentari propi a Madrid. Per pura supervivència." Tampoc hi estic d’acord. Precisament els qui podrien tenir algun interès a pressionar per tenir un grup propi són els que estan a punt de quedar arraconats. El PSC ha conegut el seu sostre electoral amb la legislatura que ara acaba, i la seva estratègia immediata passa per condicionar un ambient que afavoreixi la reelecció de Zapatero, que això sí que els importa. Si hi ha socialistes convençuts que el PSC pot arribar a ser força hegemònica a Catalunya, el que poden anar fent, més que un grup parlamentari propi, és directament una escissió i refundar el partit. Per la resta, l’article de Miró em sembla molt ben enfocat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!