Diuen que el futur de Maragall centra l’atenció mediàtica. Diuen que l’estratègia sociovergent passa per bipolaritzar la política catalana fins que, amb els resultats electorals a la mà, es pugui parlar del gran pacte. Sembla ser que Artur Mas ho té bé per guanyar les properes eleccions. En el fons, però, hi ha un parany. Si durant un temps els mitjans i els dos partits esmentats ens fan creure que els protagonistes de l’actualitat són el president il·legítim i presidenciable inversemblant Pasqual Maragall i el candidat Mas, és perquè Zapatero ho vol. Després voldrà que es parli del País Basc, i més endavant voldrà que parlem d’ell. I potser que ens plantegem si hem de seguir la seva agenda mediàtica o si fem un cop de timó i anem a la nostra. Perquè… on ens portaria seguir-lo?
El futur de Maragall passa pel referèndum del 18 de juny. A CiU han de tenir en compte que ara mateix Maragall és un cadàver polític, però que si per casualitat hi hagués un bon resultat del SÍ Maragall aixecaria el cap desafiant. Algú em deia ahir que quan Mas demana que no es faci vot de càstig contra Maragall en realitat està demanant que es faci. Per què hauria de fer aquest doble joc? Mas té al seu abast deixar el PSC tocat i enfonsat. Pensem que Maragall va ser la gran esperança per fer fora Pujol de la Generalitat. Ni amb l’ajut dels Ciutadans pel Canvi ni amb el suport declarat d’ICV no va poder evitar perdre 10 escons. Si el resultat del referèndum fa que Maragall plegui, el PSC no tindrà temps per vendre el seu candidat. Amb un PSC tocat, Mas ho tindrà molt més fàcil. Estic segur que aquesta idea passa pel cap de moltíssims votants de CiU, i que l’únic escrúpol que tenen és sospesar quines conseqüències tindria el NO per a Mas mateix. En aquest punt, penso que CiU se’n sortiria molt millor que el PSC. Al cap i a la fi, a CiU no costa gaire sentir que no és el millor estatut, que és el que s’ha pogut fer. Amb aquest pragmatisme que els caracteritza, no tindrien gaire problemes per acceptar el rebuig popular: "nosaltres hi hem fet tot el que hem pogut, però entenem que la gent no s’hi vulgui conformar i prenem nota per continuar treballant per millorar l’autogovern de Catalunya".
Marçal Sintes escriu al diari Avui: El rebuig a l’Estatut només seria atractiu i, per tant, tindria possibilitats, si els defensors del no ens proposessin una estratègia convincent per la qual pagués la pena renunciar a l’Estatut. Però aquesta oferta d’una estratègia alternativa al servei d’un bé superior no s’ha produït. Fins al moment, els abanderats del no -entre els quals hi ha persones lligades clarament a partits, però també molta altra gent, igual que en el bàndol del sí- han estat incapaços de posar sobre la taula un pla de futur il·lusionant i plausible. De fet, en el cas dels nacionalistes catalans que apostaran pel rebuig, sembla que es tracta més aviat de plantar cara o d’esbravar-se.
No sé si li serveixo com a defensor del NO, però li proposo una estratègia al servei d’un bé superior (amb el benentès que el bé superior és l’autogovern català). El meu pla de futur és votar NO per denunciar no solament un text insuficient sinó també tota la circumstància que ha envoltat el text: el compromís trencat de Zapatero, el pacte entre ell i Mas al marge dels altres partits, el trencament de la unitat entre partits, el ribot de Guerra, la retallada malgrat la decisió del Parlament i la manifestació del 18 de febrer, l’expulsió d’ERC, la il·legitimitat del govern socialista a la Generalitat, etc. Cal votar NO i, un cop s’ha vist fins on ens permet arribar Zapatero en la seva Espanya plural, vist que la cosa no dóna per més, plantejar obertament d’una vegada l’autodeterminació. El procés tindrà opositors. Caldrà vèncer resistències. Per això cal que el poble s’expressi amb un NO que marqui l’agenda política del país. Si som una nació, si tenim el dret de decidir, i veiem que aquest estatut ens nega la condició de nació i el dret de decidir, tots els qui érem a Barcelona el 18 de febrer hem de fer un pas més i posar damunt la taula la plena sobirania. Entenc que hi hagi persones que se sentin molt més còmodes dins d’Espanya, però per poca sensibilitat catalanista que es tingui, crear un estat propi és el projecte polític més engrescador que ara mateix es pugui imaginar.
I per cert: quan necessito esbravar-me tinc altres maneres de fer-ho. Ja n’hi ha prou de fer veure que els seriosos són els altres. L’opció d’un estat català és tan seriosa com viable. I només entenc que es vulgui amagar des d’un espanyolisme furibund. Em costa entendre la resistència que hi ha a plantejar aquesta opció com una més en plena democràcia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Xavier,
Mira, la meva opinió és que no hi ha cap possibilitat de que la gent de CiU doni suport a un nou escenari d’autodeterminació per a Catalunya. Amb el regionalisme conservador no s’hi pot comptar: eren autonomistes durant l’etapa Pujol i s’ha demostrat que continuen essent autonomistes sota la batuta d’en Mas. Si fins i tot els suposats "sobiranistes" i les JNC defensen aferrissadament el Sí a l’estatutet de la Moncloa. Per a ells el més important és estar al govern i remenar les cireres, poder col·locar la seva gent i qui dia passa anys empeny, que diuen al meu poble.
Jo crec que per a CiU el president Maragall és un cadàver polític que no té cap possibilitat de ressuscitar. No es refaria ni amb una gran victòria del Sí. Per tant, del que es tracta per a CiU és d’apostar fort pel Sí, aconseguir una clara victòria en el referèndum i davant la crisi de lideratge del PSC-PSOE i la patacada que s’hauria emportat ERC, encarar les eleccions de la propera tardor amb les màximes possibilitats de guanyar-les. Si la jugada els surt bé ja depèn de nosaltres, dels catalans i les catalanes.
Per tant, des de l’esquerra nacional o independentista ens haurem d’espavilar solets per fer arribar el rebuig a l’estatutet de la Moncloa a tot arreu: a la família, als companys d’estudi, als companys de feina, etc. Si aconseguim que el rebuig a l’estatutet Mas-Zapatero sigui important (més del 40% de vots en el referèndum) s’obrirà una nova etapa política que ens pot portar, si fem les coses bé, a un nou escenari d’autodeterminació per a Catalunya a mitjà termini.
L’important és demanar el respecte a l’indepedència i el dret a decidir tant dins l’actual estat, com amb un nou estat català.
Per tant, aquest estatut no aprofita per a res en aquest sentit, i sols per a seguir tenint les capacitats disminuïdes davant un Estat que ens rebutja, amb una total falta de respecte a l’indepedència en la presa de decissions a Catalunya,
Triar entre ser una regió més de l’Espanya totalitaria que permet les pecularietats dels espanyols.
O rebutjar un estatut que no ens respecta el dret a decidir, i ens deixa en veu i vot sota minims i cada vegada més al lliure albedriu del que vullga la metropol.li madrilenya.
Quan vaig sentir en Mas dient que "no féssim vot de càstig" jo també vaig pensar que el que ens estava recordant sibilinament és que "pot haver" un vot de càstig.
És com l’anunci aquell del cotxe on un psicòleg va dient "no pensis en això, no pensis en allò…" justament perquè hi pensis i no t’ho treguis del cap. A CiU, un "sí" del 80% li faria la guitza. En canvi, un sí "a la Montenegro" (55%) deixa oberta totes les portes per palesar "el descontent amb el texte" i dir que s’ha votat "per responsabilitat".
Avui s’acaba de confirmar que Maragall i els estrategs de Palau acaben de situar una important bossa electoral de ciutadans davant el dilema del presoner, similar a aquella disjuntiva a què s’enfrontaren els francesos a les eleccions presidencials quan hagueren de triar entre Chirac i Le Pen. En efecte, Maragall pretén fer del referèndum una cosulta plebisicitària sobre la seva persona, unint el ‘sí’ a la continuïtat de la legislatura i al manteniment del seu Govern sense validació a les urnes, doncs dirà que ‘el poble ja ha parlat’ i cal interpretar la victòria del ‘sí’ com una aprovació del seu Govern ‘impulsor de l’Estatut’. El fet que no marqui una data certa per a les eleccions li deixa les mans lliures per dir que les convocarà quan li vingui en gana. És a dir, quan a les enquestes surti més ben parat. Per tant, molta gent es trobarà davant el dilema de votar ‘sí’ i donar oxigen a Maragall o votar ‘no’ per treure’s de sobre Maragall però donar una passa enrere. Clar que, comptat i debatut, com que tot això de l’Estatut ha estat tacticisme des del primer dia i a l’Estatut tots se’l passen per l’entrecuix, atès que Maragall pretén seguir governant amb ERC qui diu que aquest text és digne d’un femer, i ERC pretén governar amb Maragall, Montilla (o qui sigui per fotre a CiU) els qui diuen que l’Estatut és un paradís, qudem-nos a casa i que es barallin entre ells.