Blog d'en Xavier Mir

L’espai polític català és una realitat tan inqüestionable com la unitat de la llengua, però igualment qüestionada i assetjada. Sense l’existència d’aquest espai polític no s’explicarien les majories absolutes de CiU, ni hauria estat possible l’acord del Tinell, ni el PP seria la quarta força política, ni l’independentisme d’ERC hauria pogut obrir-se camí. A Catalunya es vota en clau catalana i això respon a factors molt diversos que ara seria complex d’analitzar. De fet, aquest és un dels grans valors que té el catalanisme i mentre hi hagi el suport demogràfic i social que el faci possible, persistirà. Penso que tenim una gran sort de poder triar entre cinc partits amb representació parlamentària, als quals es poden afegir Ciutadans de Catalunya i el Partit Republicà Català (i perdoneu-me que posi l’un al costat de l’altre quan no tenen res a veure). El sistema de partits català permet triar. El sistema espanyol es redueix a dos i mig. Izquierda Unida tindrà feina per mantenir-se enmig d’un bipartidisme cada cop més acusat. Crec que ningú pot negar que tenir més oferta ens dóna més llibertat, i que, per tant, el sistema català és millor que l’espanyol en la mesura que és més divers. Però existeix el risc que la política catalana s’espanyolitzi. Hi ha factors que bufen a favor de l’espanyolització, i en el referèndum de l’estatut n’hi ha algun de ben clar.

Si el PSC-PSOE diu que el PP utilitzarà el teu NO contra Catalunya és perquè no pensa en el PPC sinó en el PP de Rajoy. Perquè tots sabem que el PP de Catalunya no té prou força per utilitzar res contra ningú. El futur del PPC passa per decidir si abona l’estratègia de confrontació de Rajoy i Aznar o bé busca complicitats amb la dreta catalana. Si el PSC prepara la sociovergència és perquè ja li va bé que Mas sigui president si això ha de permetre la reelecció de Zapatero. En definitiva, si en aquests moments hi ha un partit que pressiona per espanyolitzar la política catalana, aquest és el PSC.

Però l’actitud en relació amb el PSC també permet situar dos partits més. ERC va apostar per fer aflorar el catalanisme del PSC i la prova que ho ha aconseguit és doble. D’una banda, el partit de Boadella s’ha creat com a resposta al nacionalisme que han vist en el PSC (encara que als altres ens costi més de veure’l, ells ho tenen molt clar). De l’altra, ara el PSC sembla tan catalanista que estaria disposat a pactar amb els nacionalistes de CiU (encara que alguns tampoc veiem CiU com a nacionalista). És evident que ERC ha assolit un dels seus objectius. Ara com ara, un front PP-PSOE és difícil d’imaginar, més difícil que fa tres anys. CiU, en canvi, valora únicament la possibilitat de recuperar la Generalitat, i tant li fa si això porta el PSC a inhibir el seu catalanisme incipient en favor de Zapatero. A Mas li convé l’espanyolització de la política catalana perquè li aniria molt bé un bipartidisme com el que hi ha a Espanya on CiU ocupés la posició del PP. Saben que poden comptar amb un PSC que està disposat a suïcidar-se a Catalunya per salvar Zapatero a Espanya. Només cal veure com Mas demana que no es faci un vot de càstig al seu principal rival polític, una cosa absolutament inèdita en política, on sempre s’intenta aprofitar la mínima patinada per ensorrar el rival. Si Mas demana que no fem mal a Maragall és perquè sap que el NO com a vot de càstig és una realitat cada cop més estesa. Ja se sap: CiU no va consultar a les bases, com sí va fer ERC, quin vot havia de demanar el partit i potser ara se n’assabentarà el mateix 18 de juny. CiU ha apostat per rellevar ERC com a soci preferent del PSOE, i amb aquesta estratègia aspiren a recuperar la Generalitat. Potser ho aconseguiran, però hauran fet un pas en favor de l’espanyolització de la política catalana. No és una estratègia gaire coherent en un partit que es proclama nacionalista. Però és clar que en el fons tots sabem que de nacionalista no en té res. Regionalisme i gràcies. Si poguéssim comptar amb CiU per centrar-se en l’espai polític català, PP i PSOE ens quedarien prou lluny per poder-ne prescindir. Però mentre no canviïn d’estratègia, tenim Zapajoy per estona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!