Aquests darrers anys, l’independentisme no ha tingut gaire eines més per mesurar el seu suport social que les concentracions de l’11 de setembre. Jo no disposo de dades observades amb rigor científic, però diria que l’assistència a les concentracions de l’11 de setembre no ha reflectit en la proporció que ens podríem esperar l’evolució, per exemple, del suport electoral d’ERC. Jo hi he anat assistint, i no tinc pas la impressió que l’any 2003 hi hagués el doble de gent que el 2002. En canvi, el suport al sobiranisme ha avançat, i molt, en la representació parlamentària. Això vol dir que el comportament polític de la societat al segle XXI ha canviat. Que som més passius?, segurament. Però també és cert que estem més ben informats i que som més reflexius, que valorem tenir un criteri propi i rebutgem, en general, que ens intentin manipular o que ens diguin quina ha de ser la nostra visió de la realitat. Si algú creu que mobilitzar la societat catalana és un requisit imprescindible per arribar a una majoria social partidària de tenir un estat propi, potser hauria de revisar l’estratègia. Les grans mobilitzacions com la del 18 de febrer són fites històriques que demostren que la gent respon en situacions excepcionals, però que en general no estem disposats a viure en la mobilització permanent. Les grans mobilitzacions ajuden, esdevenen grans èxits que cal tenir en compte (i qui no les té en compte, com han fet CiU i PSC, s’allunya de la centralitat política). Però això no vol dir que la resta de convocatòries que no arriben a desbordar les previsions siguin un fracàs. Una manifestació és, per definició, una resposta excepcional. Si la PDD en convoca una altra tornarà a ser un èxit, però l’acte d’ahir no pretenia ser una manifestació, sinó un acte públic on es van exposar arguments que els partidaris del NO ja coneixem i compartim.
A mi m’agradaria que m’expliquessin quantes manifestacions s’han convocat per demostrar el suport a l’autonomisme. Quanta gent s’ha pres la molèstia d’anar a Barcelona un dissabte a la tarda per dir que està molt content de pertànyer a una comunitat autònoma? Quan hi ha hagut una manifestació de suport al SÍ? Tot el que hem vist fins ara és un acte del tàndem Cullell-Colomines. No he vist que els partidaris del SÍ, que se suposa que són majoria si segueixen els dictats dels respectius partits, convoquin cap manifestació. Em diran que no fa falta aquesta reivindicació, que els partidaris del SÍ poden fer vida normal i no cal que es prenguin la molèstia de queixar-se per res. En realitat, això presuposa que el partidari del SÍ és una persona no polititzada, que es limitarà a exercir el dret de vot el dia 18. En canvi, el partidari del NO seria un radical que ha de sortir al carrer per fer-se sentir. Doncs potser no. Compte, perquè el gran èxit del NO seria haver aconseguit fer arribar els seus arguments a capes més àmplies de la població, a aquells sectors que fan vida normal i que no se senten en la necessitat de manifestar-se. Quan arribi el moment aniran a votar NO i prou, com els del SÍ.
Ara mateix, a mi em fa la impressió que la gent està considerant el vot de càstig. I deu fer-ho fins a tal punt, que primer Maragall i ara Mas estan enviant missatges per intentar desactivar-ho. També es va veure això en el debat televisiu que va conduir Lluís Falgàs. Si la gent rebutja la manipulació, dient-nos ara que només hem de votar el referèndum i que no hi hem de tenir en compte altres factors ens estan fent passar per l’embut un altre cop. El meu NO inclourà molts factors extraestatutaris, perquè en el procés que PSC i CiU han dut a terme també hi ha hagut trencament de les regles del joc que ara es pretenen tan clares. Per damunt de tot, el que la gent castigarà serà la divisíó entre partits. Els primers a rebre haurien de les els socialistes, que l’endemà mateix d’aprovar el text al Parlament van dir que l’esmenarien aprofitant que també són del PSOE. Els segons a rebre haurien de ser els de CiU, sobre els quals hi ha algun vídeo molt il·lustratiu a www.estafatut.blogspot.com. El meu NO inclou el rebuig a aquesta falta d’unitat, l’expulsió dels consellers dissidents, la continuïtat de Maragall a la Generalitat malgrat el trencament de l’acord de govern, les paraules d’Alfonso Guerra i moltes altres coses més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La punxada de la PDD ja es veia a venir. A la darrera Assemblea de la PDD els ho vaig advertir: un 5 per cent d’entitats no poden triar per 700, així que la forçada assumpció de la darrera giragonsa de la Direcció d’ERC per part de la PDD n’ha apressat la seva defunció.
Nombres són nombres: si la suma dels electors d’ERC i del PPC del 2003 és superior al nombre de vots "no" en la propera consulta, algú haurà de donar explicacions i alguns haurien de dimitir.
La "insuficiència" dels vots "no" també afectarà a les organitzacions de la dita esquerra independentista que han optat per la mateixa opció que ERC i el PPC.
Rectificar és una alternativa positiva, encara que sigui a deshora.
La desil·lusió de tanta gent que es pensa que el "vot ‘no’ guanyarà", és a dir, que es pensen que "guanyaran" (m’agradaria de saber qui els ha enredat amb aquesta "victòria" pírrica) tindrà conseqüències, i ens donarà molta feina de superar-les.
És el que penso, i desitjaria errar-me.
Jo vaig anar a la concentració d’ahir. Feia molt bon dia, i no en tenia gens de ganes, peró vaig pensar que valia la pena fer un petit esforç per recolzar el futur del meu país. No critico els que no hi van anar, jo quasi no hi vaig, i si no hi hagués anat, no per aixó estaria menys preocupat pel futur de Catalunya.
No esperava gaire més gent de la que hi havia, encara que m’hauria agradat que en fossim més. De vegades em pregunto si la radicalització nacional progressiva que m’afecta, em fa veure la realitat només amb els meus ulls i amb les meves il·lusions, si moure’m en cercles afins i informar-me amb mitjans propers amb les meves idees no em fa allunyar del pols real i més aviat indiferent sobre les qüestions polítiques de la majoria del poble de Catalunya. Crec que és un perill que podem patir els independentistes i els que no ho son.
Afortunadament cada cop trobo més gent que s’inclina pel No fora dels meus cercles. sincerament penso que ara és el moment i que es pot guanyar, i també penso que molta, molta gent se’n adona . I que la manipulació excessiva dels mitjans de comunicació massius es girarà en contra d’uns polítics espantats pel seu futur. Espero que el poble vegi que cal una neteja ben a fons.
Conec molta gent que vol votar SI, peró que podria votar NO, se’ls ha d’explicar. Fem-ho.
Enric
El Punt de vista anterior no es divergent, es convergent!
La punxada de la PDD encara s’ha de demostrar. I abans de empatollar-se amb sumes i abans de demanar explicacions al mariner que va abandonar el barco del 30 de setembre algú haurà de demanar explicacions al capità que el va enfonsar en benefici propi signant coses en blanc.
Rectificar és positiu, encara que sigui ara. Per això la desil·lusió de la gent que sap que el vot “si” es encadenar-se 20 anys a algo que es mort abans de neixer mereix explicacions sobre la “victòria” pírrica del si de l’estatutet d’Alfonso Guerra. I sobretot de les seves conseqüències en finançament i en comparació amb l’estatut que els bascos tenen fa 30 anys.