Fa anys que vaig omplint llibretes, especialment quan vaig de viatge, per servar-me la memòria. Aquest és un text que vaig escriure en una data que no sé definir, explicant com vaig viure el 23 F en la València ocupada pels tancs:
Jo vivia aleshores al carrer Molinell, una àmplia diagonal enmig de l’eixample escasament resolt del carrer Alboraia. A Saidïa. Hi vaig arribar perplexe. Al centre la gent es tirava al davant dels autobusos per a aturar-los i poder pujar. El ban de Milans s’anava exagerant i molta gent ja pensava que els soldats dispararien sobre qualsevol que estiguera al carrer a l’hora de la queda…
A casa no hi havia ningú. Era un pis d’estudiants i això em va estranyar però no prou com per a fer-me pensar. Sari era a Bétera preparant un examen i els altres simplement no hi eren. Un d’ells, de nom Miquel, era un dirigent més o menys conegut de la LCR. En qualsevol cas jo no vaig caure en el compte de que podien venir-hi a per ell. Vaig fer-me una truita i mentre sopava vaig anar apuntant en un paper totes les prohibicions que la ràdio anava repetint entre marxa militar i marxa militar. Al voltant de les prohibicions anava dibuixant senyeres, falç i martells, as anarquistes, solets antinuclears i qualsevol cosa que servira com d’antídot a allò. Em semblava un somni impossible el que deien per la ràdio. Vaig pensar si havia d’endreçar o tirar alguns papers però en aquella casa n’hi havia tants que vaig entendre que aquesta era una opció estúpida.
I de sobte arribà la queda i omplí la ciutat d’un silenci tan espès que em vaig alçar de la cadira i m’asomí al balcó. No hi havia ni un sol soroll. Un silenci estremidor i prou. Espès com mai no l’havia escoltat. Ningú al carrer. Ningú visible.
Al cap d’una estona, mentre mirava, un cotxe de la policia va enfilar el carrer i es va aturar davant de casa. Vaig fer un bot cap a dins i vaig apagar les llums desconcertat. Un somni? I si no ho era? de sobte em vaig adonar que havia estat un babau tornant a casa per a trobar-me sol en una casa on, a més, no hi havia telèfon. Aquella nit precisament. I si allò també anava amb mi? El cotxe, al cap de deu minuts va marxar i va tornar rutinàriament. Vaig deduïr que com que el meu pis era a la darrera finca de l’avinguda, a tocar de les vies del tren, simplement havien triat aquell punt com un centre d’observació. Però no vaig quedar gens tranquil. El ritme del vehicle vaig començar a estudiar-lo. Arribaven cada quart d’hora i s’estacionaven durant deu minuts. Amb la mirada buscava algun uniforme militar des de darrere de la finestra però no hi havia res excepte silenci.
Passades un parell d’hores i quan els nervis començaven a derrotar-me vaig decidir arreglar el disbarat. El meu cosí de Benicàssim, Josep, vivia com uns seixanta número carrer Alboraia amunt. I tenia telèfon. Vaig pensar que sempre seria millor que en fórem dos i el pis aquell meu ja em començava a preocupar, ja no sabia on posar-me. Vaig eixir tancant la porta amb extrema suavitat i en el reblanell vaig esperar a que el cotxe de la policia abandonara la posició rutinària. Tenia quinze minuts, vaig pensar. Obrí el portal i comencí a caminar a bon ritme. Al girar la cantonada, tanmateix, els seixanta números de carrer Alboraia em van semblar eterns, inacabables. No hi veia ningú, les cortines tapaven totes les finestres i el silenci tornava insoportable. Em vaig trobar, de sobte, corrents cap al riu i quan encara no era ni a la meitat del carrer un jeep militar va embocar la cantonada i es va dirigir cap a mi. El cor no m’ha donat mai un bolc com aquell. Vaig botar dins el portal d’una botiga, em vaig acurrucar en terra i vaig intentar quedar-me tan quet i invisible com em fora possible. El silenci del carrer eixamplava el soroll del jeep a un nivell eixordidor. Jo l’intuia acostant-se i vaig notar que duia les llums enceses. Va passar pel meu costat.
He repetit l’escena tantes vegades aquests anys… juraria que el soldat que anava al darrere, amb el cetme a la mà, em va veure. I crec que tenia tanta por com jo. Per sort no van fer res i jo em vaig poder alçar i córrer cap al pis de Josep, ara amb les cames volant i el cor fora del seu lloc, amb la boca seca com un desert. Vaig cridar al timbre i van passar segons que semblaven hores abans que contestara ningú. Al final, amb una veu estranya, ho va fer ell i em va obrir la porta. No n’érem dos sinó cinc. Dos companys seus hi havien fet cap també perquè ell tenia telèfon. I tele. I una nevera notable. Les cortines estaven tirades.
El primer que vaig intentar va ser cridar a casa dels pares. Però en aquella època no tenien telèfon al pis i el bar estava tancat. No hi havia manera. Vaig cridar a casa Sari i el seu germà Vicent es va prestar a anar a casa i avisar d’on era i que estava bé. Els tancs, mentrestant, passaven tres carrers més avall eixint del campament cap a València.
Jo a ca’l Josep no sabia ni què dir. A la tele feien pel·lícules, de pirates. La ràdio era pinochetista. I nosaltres ens consumíem de ràbia. Algú va dir que havíem de fer alguna cosa i vàrem optar per una idea simple: assomar-nos al balcó i fer palmes. Enmig del silenci terrible del carrer Alboraia cada xoc de mans sonava com un tro. Ho vam intentar però no tinguérem cap èxit. No només ningú no ens seguia sinó que vàrem veure com anaven apagant-se llums en els pisos al nostre voltant: un missatge explícit que vàrem entendre. Josep va dir de pujar al terrat. Des d’allí es veien les Torres dels Serrans i va opinar que alguna cosa podríem observar. Ho vam fer grimpant per una escala de fusta a la part més alta de l’edifici. Efectivament es veien les torres i el riu. Més encara: s’escoltava amb claredat tot. El soroll del motor d’un tanc és difícil de confondre si mai l’has escoltat amb preocupació. Hi havia tancs a les torres i gent que s’hi movia. Soldats. Nítidament es va escoltar un “Arriba España” que ens va enfonsar a tots cinc. De sobte ho vam entendre.
Baixàrem al pis remugant paraulotes i al cap d’unes hores, després d’inacabables pel·lícules de pirates, va aparèixer Juan Carlos vestit de militar i dient unes coses que, amb aquells tancs allà sota, tots vàrem interpretar com un suport total i indubtable als colpistes.
Després he parlat amb gent d’altres llocs on l’exèrcit no estava al carrer i a ells els havia sonat com una cosa més ambigua aquest discurs. Jo només recorde que em vaig tombar a dormir al sofà pensant què havíem de fer a l’endemà i imaginant el pitjor.
