Mails per a Hipàtia

Fa dies, des de diumenge, que vull escriure sobre Lance Amstrong. Però no trobe la manera d’explicar-me. Ho provaré ara que és tard a veure si sé dir-ho com vull, amb el respecte que voldria expressar-ho.
Els últims anys m’he acostumat al ritual del Tour. De xiquet el mirava i després havia deixat de fer-ho. Ara hi he tornat i m’he emocionat cada any vegent com Amstrong anava guanyat groc sobre groc. M’he emocionat amb l’atleta, amb la seua intel·ligència sobretot. Però no em vull enganyar: m’he emocionat també per l’home que ha guanyat el cancer.
En els anys que Amstrong porta regnant sobre el Tour el cancer s’ha emportat molta gent. Alguns d’ells molt amics. Especialment la Núria, el Ramon i el Jordi. La mort de tots tres va ser una patacada enorme, en el cas de la Nuri difícil d’explicar per l’absència immensa que em provoca encara avui. Precisament quan ella estava malalta vaig saber de la història, de la relació amb el cancer, de Lance Amstrong. Vaig llegir el seu llibre, amb aquella frase tan clara: “No és sobre bicicletes; el meu retorn la vida”. Amb la Nuri en vàrem parlar. I que guanyara ell i que fora capaç de fer una vida nova així de plena després d’haver combatut el cancer per a mi va ser un gran motiu d’inspiració en aquells moments de confusió, de por i de neguit.
És cert que ells han mort i que les gestes de Lance no han evitat la seua mort. Ho sé. Però també sé que cada pedalada seua, encara avui, em porta a la memòria les seues cares, les seues paraules, els seus gestos. I la meua por. I el meu enyor.
Algun dia m’he sorprés a mi mateix cridant en silenci, o no tant en silenci, el popularitzat Go Lance ! perquè volia que guanyara, perquè de manera molt íntima, no com un simple espectador, volia que guanyara. La darrera vegada va ser dissabte passat en la contrarellotge individual. Tenia igual, de fet, si la guanyava o no. Però jo desitjava amb tota la meua força que la guanyara com ho va fer. D’aquella manera tan descarada i vital. Crec que jo ho sent com una venjança de la vida sobre la mort. Una victòria també íntima contra els fantasmes que em persegueixen. Un crit contra la por a aquesta malaltia cruel que tant de dolor i tanta absència és capaç de crear.
Sí Lance: Go !

He vist unes quantes imatges de turistes occidentals fotografiant-se o fent fotografies de les conseqüències de l’atemptat de Xarm el Xeic. Aquesta que pose a la vora és la més suau -en definitiva només està fotografiant un forat de metralla. Però n’he vist de gruixudes -com una d’una parella posant abraçats davant un munt de ferralla i el que sembla ser un cos humà.
Em sorpren la insensibilitat.

(Al post de sota em pregunten si vull dir que veuria bé una actuació tipus la de l’exèrcit israelià. La resposta és curta i contundent: de cap manera.)

Ahir vaig enviar un mail a un amic londinenc interessant-me pel seu estat d’ànim després del segon atemptat (que per sort no va funcionar). La resposta és una barreja d’estoicisme i pessimisme. Diu que té la sensació de viure a Jerusalem i que en qualsevol moment algú pot detonar una bomba en un carrer cèntric. Però recorda que ja tenia aquesta sensació fa anys quan les grans campanyes de l’IRA i que els seus pares li explicaven aleshores que els atacs de les bombes volants nazis havien estat molt pitjor. “Ens haurem d’anar acostumant” diu.
Segurament és cert. Ens haurem d’anar acostumant. A Europa ni tan sols podem tenir el recurs a treure l’exèrcit a vigilar els ciutadans, com fan a Israel. Però des d’ahir no deixe de preguntar-me com hauria reaccionat el govern Blair si en comptes de fallar les bombes hagueren fet cinquanta morts més, quinze dies després…

Sempre he sabut que el matí no és el meu moment millor. No m’agrada alçar-me. He aconseguit acostumar-me i ho faig sense immutar-me. Però no m’agrada. Sóc incapaç de pensar.
A l’estiu, molts dies, agafe el tren de bon matí. Com ho he fet avui. Molt d’hora. I aleshores he de dir que em sent una miqueta reconfortat. Veig que no sóc l’únic a qui el matí se li fa costera amunt. Qui no es consola és perquè no vol.

Aquesta és la portada que Time tenia a la venda el dia que jo vaig néixer. L’he trobat usant un nou cercador de portades que han posat a la seua web i que és francament espectacular. Permet veure totes les portades des del 1923, cercar-les paraules i temes, etcètera. Un bon invent. Podeu arribar des d’ací

(M’he carregat jo mateix el post que havia posat amb aquest títol. M’ha semblat, vistos els comentaris, que no s’entenia el que volia dir, així que millor retirar-lo…)

El país, de tant en tant, dóna sorpreses. Avui La Rambla ha aparegut amb aquest cartell en la majoria de les botigues. Perfecte, pel que fa a l’ús de les llengües.

És una llàstima com està degenerant l’Alexa. La idea era molt bona ja que permetia amb un sistema teòricament imparcial mesurar les audiències de la web. El problema és que depèn de factors molt manipulables. I ja no serveix pràcticament de res.
Un exemple d’avui. Segons l’Alexa la web de la Generalitat de Catalunya té més visites que la del govern espanyol i la del govern britànic -fins i tot tenint en compte el pic visible dels atemptats. I pràcticament empata amb la de la Casa Blanca.
Supose que això passa perquè l’Alexa es basa en les cerques fetes a través de la seua barra de navegador i, simplement, si en un lloc la gent se la posa i en un altre no la distorsió és completa i cada vegada ho és més. El resultat és que això la fa, de fet, inservible. Una pena.

(Si voleu veure la cerca original que he fet aneu ací)

Una de les conseqüències que m’ha cridat l’atenció de l’atemptat d’al Qaida a Londres ha estat que ha desfermat entre nosaltres un insult a l’intel·lectual que no havia vist abans. Ni quan les bombes de Madrid.
Avui diumenge he vist un grapat de cartes als diaris indignades amb els “intel·lectuals” perquè intenten entendre les raons dels atemptats. Entendre, que no vol dir comprendre-les, i molt menys encara justificar-les.
L’atre dia en la tertúlia de Catalunya Ràdio, quan van obrir els micros als espectadors, un oient ja va dir el mateix, amb una notable càrrega de violència verbal (això sí, amb cita inclosa de Pla…)
Em sap greu. Em sap greu perquè una de les poques certeses de la lluita contra els wahabbites és entendre les raons que fan possible la seua actuació i la seua crueltat. La “guerra al terror” de Bush és un error precisament perquè no entèn per a res el que està passant i es limita a donar respostes velles, poc útils i menys pensades a un problema que reclama molta capacitat de mirar, observar, veure-hi i pensar.

Tinc engegades a la redacció la BBC i Sky News i totes dues, ara, estan donant en directe l’arribada dels líders del G8 a Gleneagles. I la “invasió” de la finca per un grup de manifestants. És una escena curiosa perquè els policies semblen poc preocupats i més aviat donen la impressió que han pactat amb els manifestants fins on poden arribar i fins on no poden arribar.
El que m’ha fet gràcia és un comentari que he sentit en la retransmissió feta per Sky News. El periodista ha dit que la zona “està també sota el control del Servei Secret dels Estats Units”. Arrea! Els britànics han deixat el control d’un sector d’Escòcia als Estats Units? Com canvia el món…

(Sobre la foto: l’he trobat navegant i m’ha fet gràcia. És del concert de dissabte i l’enquadrament amb Bono i Marx és perfecte)

Seria molt millor un titular com ara “Que es case qui vulga!”. Diria el mateix i fins i tot ho remarcaria, sense haver d’estar a favor del matrimoni. No es tracta que la gent es case. Es tracta que qui vulga casar-se ho puga fer. Que és molt diferent.