Go Lance !
Fa dies, des de diumenge, que vull escriure sobre Lance Amstrong. Però no trobe la manera d’explicar-me. Ho provaré ara que és tard a veure si sé dir-ho com vull, amb el respecte que voldria expressar-ho.
Els últims anys m’he acostumat al ritual del Tour. De xiquet el mirava i després havia deixat de fer-ho. Ara hi he tornat i m’he emocionat cada any vegent com Amstrong anava guanyat groc sobre groc. M’he emocionat amb l’atleta, amb la seua intel·ligència sobretot. Però no em vull enganyar: m’he emocionat també per l’home que ha guanyat el cancer.
En els anys que Amstrong porta regnant sobre el Tour el cancer s’ha emportat molta gent. Alguns d’ells molt amics. Especialment la Núria, el Ramon i el Jordi. La mort de tots tres va ser una patacada enorme, en el cas de la Nuri difícil d’explicar per l’absència immensa que em provoca encara avui. Precisament quan ella estava malalta vaig saber de la història, de la relació amb el cancer, de Lance Amstrong. Vaig llegir el seu llibre, amb aquella frase tan clara: “No és sobre bicicletes; el meu retorn la vida”. Amb la Nuri en vàrem parlar. I que guanyara ell i que fora capaç de fer una vida nova així de plena després d’haver combatut el cancer per a mi va ser un gran motiu d’inspiració en aquells moments de confusió, de por i de neguit.
És cert que ells han mort i que les gestes de Lance no han evitat la seua mort. Ho sé. Però també sé que cada pedalada seua, encara avui, em porta a la memòria les seues cares, les seues paraules, els seus gestos. I la meua por. I el meu enyor.
Algun dia m’he sorprés a mi mateix cridant en silenci, o no tant en silenci, el popularitzat Go Lance ! perquè volia que guanyara, perquè de manera molt íntima, no com un simple espectador, volia que guanyara. La darrera vegada va ser dissabte passat en la contrarellotge individual. Tenia igual, de fet, si la guanyava o no. Però jo desitjava amb tota la meua força que la guanyara com ho va fer. D’aquella manera tan descarada i vital. Crec que jo ho sent com una venjança de la vida sobre la mort. Una victòria també íntima contra els fantasmes que em persegueixen. Un crit contra la por a aquesta malaltia cruel que tant de dolor i tanta absència és capaç de crear.
Sí Lance: Go !
Ho has dit tot, Vicent.
Aquest que fa broma amb el càncer té molta sort. Que li duri!
El ciclisme és un dels esports més sacrificats, humils i bells que hi ha. L’esforç, la superació, l’unitat, la comunitat, les gestes, els herois per un dia, l’estrategia, les batalles, els fracassos, la justícia i la injustícia, la passió, tot això i molt més.
Salut i força.
Res més a dir Vicent. Tot ho has escrit meravellosament en el teu comentari. És el comentari que em faltava per llegir una vegada que el Tour s’ha acabat.