Londres, Jerusalem
Ahir vaig enviar un mail a un amic londinenc interessant-me pel seu estat d’ànim després del segon atemptat (que per sort no va funcionar). La resposta és una barreja d’estoicisme i pessimisme. Diu que té la sensació de viure a Jerusalem i que en qualsevol moment algú pot detonar una bomba en un carrer cèntric. Però recorda que ja tenia aquesta sensació fa anys quan les grans campanyes de l’IRA i que els seus pares li explicaven aleshores que els atacs de les bombes volants nazis havien estat molt pitjor. “Ens haurem d’anar acostumant” diu.
Segurament és cert. Ens haurem d’anar acostumant. A Europa ni tan sols podem tenir el recurs a treure l’exèrcit a vigilar els ciutadans, com fan a Israel. Però des d’ahir no deixe de preguntar-me com hauria reaccionat el govern Blair si en comptes de fallar les bombes hagueren fet cinquanta morts més, quinze dies després…
Segurament posaria els tancs a les cantonades i l’exèrcit als punts estratègics del país.
– Per vigilar els ciutadans? – Quins ciutadans?
Quan s’adonaran que no és religios, que és una guerra de guerilles, urbana, antiimperialista i anticolonialista, Benladista (ideologia guevarista) d’alliberament contra l’economia d’occident?
Qui sembra espoli i domini, recull… reacció, resistència, guerra.
No veurem la fi d’aquesta història.
(les coses són com són, encara que a vegades no ho semblin)
Si fa no fa, hauria reaccionat Blair. La reacció que temo és la reacció a un atac químic o biològic. Diria que els protocols militars ja deuen haver fixat aquí alguna mena de barrera.
Lola (paraules)
Seria un consol tenir un exèrcit com el d’Israel? O fer el mateix que fa el d’Israel?
JV