Centrem-nos i anem per feina
|
|
Aviat farà un any de les eleccions municipals. A Arenys de Mar això va significar canvi de govern. Era realment difícil que pogués repetir-se la coalició formada per ERC (3), ICV (2) i PSC (4), que sumaven, ben justa, la majoria absoluta, però és que tampoc n'hi havia ganes vist com havien anat les coses amb l'anterior alcalde socialista i alguns membres del seu govern. En tot cas, com al Parlament, CiU en va recollir els fruits i Estanis Fors es va convertir en el primer alcalde d'Unió que tenia Arenys de Mar. Des de la secció local d'Esquerra Republicana hem estat fent un balanç d'aquests primers mesos de mandat, però també hem intentat explicar-ne les coses més importants a través d'una sèrie de vídeos. De moment en són tres, però esperem poder continuar perquè crec que encara és nombrosa la quantitat de persones que desconeix aquests fets.  A les passades eleccions al Congrés de Diputats del futur estat veí, molts independentistes van decidir que a Madrid no s'hi havia d'anar a fer res. Tenint en compte que igualment paguem la festa i que tot vot perdut es redistribueix entre la resta pel principi d'Hondt, cosa que va afavorir PP, PSOE i CiU, jo crec que sí que valia la pena tenir algú a Madrid que digués les coses pel seu nom i que aprofités tots els recursos que l'Estat espanyol posa a disposició dels seus diputats. Ja que la majoria fan servir aquests recursos, pagats també per nosaltres, per anar contra nosaltres, que almenys hi hagi algú que els faci servir en benefici nostre. La coalició d'ERC, Reagrupament i Catalunya SÍ va aconseguir tres diputats: Alfred Bosch, Joan Tardà i Teresa Jordà.  Navegant, navegant, el passat 18 d'abril em trobo aquesta piulada d'en Xavier Altadill: "Inversions de Catalunya a Argentina: 450M€ Empreses exportadores: 2.348 Però @JoanTarda està a favor de l'expropiació de #YPF" Altadill es referia a aquest apunt al bloc del diputat d'Esquerra Republicana. La seva crítica del posicionament de Tardà em sorprèn, i no pas per la seva condició de convergent que ataca un republicà, que forma part de la dinàmica política del país ara i en el futur, sinó per l'argumentació emprada. Sembla que es tracta de defensar les empreses catalanes com a dogma.  L'exconseller Josep Huguet va publicar dijous passat aquest article anomenat "L'arròs s'ha covat", el darrer paràgraf del qual diu: "La paradoxa del moment pot ser que només una lluita per la independència decidida --la República Catalana-- pot portar el Govern espanyol a la taula de negociacions per concedir com a mal menor el concert econòmic." Com sabem, a la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 CiU parlava de concert econòmic i posteriorment ha passat a fer servir el terme "pacte fiscal". Ho explica, per exemple, aquest vídeo. En lloc d'assumir un punt de partida de màxims, doncs, sabent que caldrà fer un estira-i-arronsa, el govern de CiU ha començat rebaixant les seves pròpies expectatives. Això em dóna un altre indici, mal indici, que, dels dos relats que exposava al darrer apunt, ens trobem en el segon. I, com sempre, no desitjo sinó equivocar-me de totes totes.  En aquests moments conviuen dos relats possibles amb dos finals ben diferents. Ignoro quin dels dos acabarà descrivint la història en el futur, però crec que val la pena tenir-los presents tots dos, no fos cas que el nostre optimisme es basés en la ingenuïtat.  Al darrer apunt publicat, algú que va fer un comentari amb el nom de Marià em deia: "ERC torna a tenir un projecte seriós, i s'equivocaria si li agafa por que sigui CiU qui piloti la nau cap a la independència, i és això el que detecto a vegades en alguns sectors d'ERC (...) La qüestió és que aquest "descol·locament" en part es reflecteix en els teus últims articles." Tot i que hauria preferit que en Marià signés amb una identitat real i reconeixible, com que allò que diu és argumentat i respectuós no tinc cap problema a respondre-li. Tot just han passat vuit dies del congrés de CDC en què diuen que van fer història. L'endemà mateix, Oriol Pujol deia que estat propi i independència no són ben bé el mateix i Josep Rull deia que sí, que són exactament el mateix. Tot i que, tot i que, tot i que... Avui Vilaweb ens informa que el congrés d'Unió es distancia de l'estat propi de Convergència. Potser allà també es tracta que les esmenes tombin la ponència. Potser ara és qüestió d'animar en Vila d'Abadal. Però... i si no se'n surt? És possible que realment siguem a prop d'assolir aquest objectiu històric. Jo encara tinc moltes reserves, tal com he anat explicant en aquest bloc darrerament, però és clar que si les podem vèncer, si ens podem assegurar que realment el govern d'Artur Mas assumeix el referèndum d'independència com a pla B del seu pla prioritari –el pacte fiscal, anomenat concert econòmic quan eren a l'oposició–, la suma d'ERC i CiU més altres formacions que s'hi podrien afegir seria suficient. Però si hi ha amenaces que posen en risc l'assoliment de l'objectiu ara que el tenim tan a prop, també n'hi ha per quan ja l'hàgim assolit.  El 18 de febrer de 2006 la PDD va convocar una manifestació per reivindicar el dret de decidir (un referèndum d'independència) després de l'acord Zapatero-Mas per retallar l'Estatut acordat al Parlament el 30 de setembre per totes les forces menys el PP. Mas no va donar suport a la convocatòria, però va ser un èxit històric del país. Molta gent de CiU hi era i Mas va quedar en evidència. Vint mesos després, això sí, rendit a l'evidència de la pífia, però sense fer-ne reconeixement públic i dissimulant amb sornegueria, s'apropia del discurs del dret de decidir perquè resulta evident que la PDD ha aconseguit situar-lo en la centralitat política. Mas omple un auditori per explicar la bona nova a tothom. Ahir vaig llegir a l'Ara que "Mas crida la societat catalana a 'mobilitzar-se' per posar fi al dèficit fiscal". En llegir-ho vaig piular això: "No és més aviat que la societat catalana va demanar a Mas que es mogués per posar fi al dèficit fiscal?" Aquest matí ho he recordat i en @mmdq m'ha respost: "De tots els teus #ciufail el que acabes de fer és dels més penosets. No t'han dit els teus caps que això us enfonsa més i més?" Els escenaris de futur possibles són encara diversos i això genera un punt d'incertesa. Hi ha qui es pren molt seriosament aquella frase de "sense Convergència no hi ha independència" i per tant, si li diuen que l'objectiu és que CiU tingui majoria absoluta i amplíssima perquè pugui portar el país a la independència sense noses ni cotilles ni llastos, és capaç de donar-los suport i ignorar el risc que després aquest suport social sigui redirigit cap al consol d'un eteri pacte fiscal que posteriorment derivi en l'enèsim incompliment de l'Estat. Avui, CiU encara no és un partit que tingui l'estat propi com a objectiu definit a curt termini. Ni tan sols tenim garantit que a les properes eleccions al Parlament de Catalunya ho incloguin al programa electoral perquè després el president Mas no hagi de parlar de fraus. L'endemà de l'acte de l'ANC al Sant Jordi i ara que Vicent Partal diu que "ja no discutim si cal o no fer-se independents", que "només discutim ja el com" i que "la independència arribarà a través d'una proclamació unilateral, sense cap més discussió amb Espanya que la negociació posterior al fet", jo continuo pensant més en termes d'obstacles que cal vèncer, d'amenaces persistents. Perquè la independència, lògicament, arribarà quan hàgim vençut tots els obstacles que ara mateix fan que encara no siguem independents tot i que des del 29 de juny de 2011 sabem que la majoria social existeix. Ahir diumenge Jordi Barbeta publicava un article en què plantejava cinc escenaris de futur per als propers mesos o anys en funció de com evolucioni la proposta del pacte fiscal. Recordem-los: A. Mas i Rajoy es posen d'acord i Catalunya obté el pacte fiscal B. Rajoy s'avé a millorar el finançament C. Rajoy dóna carbassa a Mas i CiU busca la complicitat d'ERC D. La proposta és rebutjada i Mas prepara un referèndum per legitimar la insubmissió fiscal E. Anem a eleccions anticipades i, ara sí, Mas porta l'estat propi al programa electoral Us aplego en aquest apunt algunes de les poques reaccions que he trobat davant la meva alarma. Em refereixo al darrer apunt, en què exposo que CiU ha aconseguit aturar el procés d'independència i que si no identifiquem clarament el problema aquest primer avís pot anar a més i ens podem trobar que quan reaccionem sigui massa tard i ja estigui tot irreversiblement desactivat. Ahir, poc després del migdia, teníem notícia del primer BOP del CEO d'aquest 2012. A Esquerra estem contents perquè es confirma que cada dia més persones tornen a confiar en nosaltres. A CiU ho estan perquè diuen que podrien mantenir els 62 o fins i tot guanyar-ne algun més. Sembla que es beneficien de l'entossudit suïcidi socialista com a partit majoritari que són, cosa que els permet ser percebuts com una opció de centralitat. Tanmateix, el baròmetre també deia que de l'octubre ençà ha baixat gairebé un punt percentual el nombre de persones que votarien sí en un referèndum d'independència (pregunta 39). La meva part de militant d'ERC està contenta per l'augment, però la meva part independentista està profundament preocupada i alarmada. Any de traspàs. 33.378 visites entre les fetes a la portada i les fetes als apunts. Per veure'n els detalls, si voleu, continueu llegint...  El passat 22 de gener, Eduard Voltas publicava a l'Ara "La tribu o l'estat". Vaig voler comentar alguns aspectes d'aquella interessant aportació en aquest apunt a Arenyautes: "La tribu, l'estat, l'Eduard Voltas i en Nelson Mandela". Ahir diumenge hi va tornar amb un nou article: "En castellà també, sisplau". Paral·lelament, resulta que divendres vaig tenir ocasió de retrobar Carme Junyent, exprofessora meva, en una conferència a Arenys de Mar. (A la foto, ella i Francesc Martín, arenyenc de la Plataforma per la Llengua.) Si en el primer article de Voltas trobava erroni partir de la idea que només som el 20 %, ara trobo erroni que ens quedem en el bilingüisme. Si sabem trobar la síntesi del que diu Voltas i el que diu Junyent, passarà una cosa molt important i definitiva per a aquest país. Posem-hi atenció. Sembla ser que a la conferència d'Oriol Junqueras de dijous passat al Cercle d'Economia moltes persones van tenir l'oportunitat de conèixer un altre Junqueras, una persona amb un discurs econòmic enraonat i que genera confiança. El president d'Esquerra Republicana va dir moltes coses interessants i importants que cal tenir en compte vist el seu lideratge a l'alça (moltes van quedar recollides amb l'etiqueta #JunquerasCercle). I ahir, al Consell Nacional, va dir: "Tenim l'oportunitat que la nostra raó acumulada durant tant de temps sigui evident a ulls de la majoria." Des del meu punt de vista, una frase que la clava i que haurem de tenir present com un dels fars que ens guiïn en la nostra feina de cada dia. Això és lideratge. Ah!, per cert, el twitter d'@Esquerra_ERC ja té més de 9.000 seguidors. Continuem creixent. Si tots hi posem el coll ens en sortirem. Segons aquesta notícia del 3/24 de l'any 2008, el dèficit fiscal de Catalunya l'any 2005 havia estat de 13.000 miions d'euros. Seria, segons 13 experts, la mitjana anual del període 2002-2005. L'economista Xavier Sala Martín ho explicava en aquest vídeo extret del programa Divendres de TV3. A la Fundació Catalunya Estat, però, el situen per sobre dels 20.000 milions d'euros. Ara, en canvi, el govern d'Artur Mas el situa en 12.000 milions d'euros. Tot i que..., al desembre passat Duran i Lleida deia que "ja" era de més de 16.500 milions... |
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Categories
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
