Un dia com avui, 9 de febrer, de fa 74 anys moria a Barcelona Luis Ulloa i Cisneros. No és pas la primera ocasió que en parlo en aquest bloc i espero que això hagi servit d'estímul per saber alguna cosa més d'aquest historiador peruà. En parlava el passat 15 de gener, el 20 de desembre de 2009 i el 17 de desembre de 2008. L'ombra d'Ulloa és allargada i s'estén des del 1927, quan va aparèixer aquell Coulomb, Catalan, que Base va reeditar el 2006 per commemorar els 500 anys de la mort de Colom, fins a una actualitat marcada per noms com Jordi Bilbeny -autor de Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya- o Charles J. Merrill -autor de Colom: 500 anys enganyats, que ja va per la segona edició. Són moltes les persones que han estat influïdes per la lectura dels llibres d'Ulloa. Per posar-ne un exemple més, l'enginyer i historiador andorrà Josep Maria Ortadó i Maymó.
Ja he escrit en altres ocasions que el millor de les consultes [categoria] que estenen la taca d'oli d'Arenys de Munt no és tant el resultat com allò que es fa per arribar-hi. Tenim el país sencer treballant: uns expliquen com els va anar el 13 de desembre i què es pot millorar. Altres encaren els darrers serrells de cara al proper 28, a la segona tanda. I altres continuen organitzant-se sigui per l'abril o pel juny. En aquest sentit, les consultes són una magnífica excusa per fer un exercici que és barreja de creativitat i tècnica: la creació de missatges audiovisuals. N'és una altra bona mostra aquest vídeo que han fet a Molins de Rei i que us he encastat tot seguit. Ah!, i ja que parlem de Molins, permeteu-me que us recordi que el cicle de conferències sobre el cinquè centenari de l'imperi universal català tindrà la segona sessió el dia 26 de febrer, quan Daniel Ibànyez parlarà del "Capítol de l'orde del Toisó d'Or a Barcelona i la festa de Sant Andreu a Molins de Rei".
Diu la saviesa popular polititzada d'aquest país que si els socialistes presentessin un sofà com a candidat a unes eleccions arreplegarien igualment una pila de vots a causa de l'elevat grau d'acriticisme dels seus votants, que van a les urnes per una inèrcia que no sé si qualificar de secular o de genètica o per una por o ràbia atàvica a un PP al qual, de tant obsessionar-s'hi, cada dia s'assemblen més. A Santa Coloma de Gramenet han tingut una bona moguda arran de la corrupció, com sabeu, i han hagut de buscar un altre sofà. L'últim que han trobat, després d'aquell tal Muñoz que va substituir la de Madre i que ha resultat estar una mica corcat, es diu Núria Parlon. I a Santa Coloma s'estan trobant la Parlon fins a la sopa. Els l'estan fent entrar amb calçador no fos cas que arribessin les eleccions municipals previstes per d'aquí a un any i escaig i no fos prou coneguda.
Fa uns anys hi havia la percepció que el moviment ciutadà que havia esclatat a la mort de Franco s'havia anat esllanguint. Hi havia desencís. Hi havia acomodament. Hi havia inèrcia i desinterès en la política. Va semblar que el moviment de la Crida trencava força aquella dinàmica, però la realitat tossuda d'un govern pujolista de peix al cove feia difícil foragitar aquella percepció. Ara vivim el procés d'independència molt de prop, molt dia a dia, i potser ens cal un exercici de mirar enrere a veure què sentim. La mirada al passat recent és important per tenir la visió exacta del punt on som. No només en termes polítics, sinó també en termes emotius. Estem parlant d'un poble en moviment. El mateix poble (ja migpartit pel Tractat dels Pirineus el 1659) que va perdre una guerra entre el 1707 i el 1715. No hem deixat de resistir. No hem deixat de caminar. I ara que ens acostem al primer d'una sèrie de cims va bé mirar enrere i carregar les piles amb reportatges com aquest que us encasto. Mireu-lo fins al final, sisplau, i digueu-me en quin moment exacte se us posa la pell de gallina. Diu en Gutiérrez-Rubí que en la comunicació política la connexió emotiva és fonamental. Quin dia deixarem de fer campanyes per tenir anodins presidents de comunitat autònoma i començarem a fer-ne per impulsar aquest moviment fins al primer cim?
xaviermir |
divendres, 5 de febrer de 2010 | 21:04h
Dissabte passat dia 30 es va fer la tercera edició de la Catosfera Digital a Granollers. Tal com ja vaig anunciar en un apunt del dia abans, m'hi van tornar a convidar. Ja podeu veure el vídeo de la taula "Catalanisme i empoderament ciutadà", que us he encastat a l'apunt. A la meva intervenció vaig mirar d'explicar que l'aplicació del concepte apoderament al catalanisme no em donava ni gota de joc, que el catalanisme no podia provocar cap engrescament col·lectiu. Per això proposava que potser hauria estat millor parlar d'"independentisme i apoderament ciutadà", que allà sí que hi veia opcions. Vaig dir més coses i després va haver-hi debat. Voleu continuar llegint i veure el vídeo?
Aquest mes de febrer concentra un seguit d'aniversaris tant de l'àmbit
personal com del públic. En els d'àmbit personal no ve al cas que m'hi
estengui (una neboda, un cunyat, una ex i un inici d'una relació ja
acabada) i alguns de l'àmbit públic són prou coneguts i recordats, com
ara el cop d'estat del 23 de febrer. o la manifestació del 18. A banda
de tot això, però, i per començar, dimarts passat va fer quatre anys
del primer apunt d'aquest bloc. Els inicis del bloc estaran associats
per sempre més, doncs, als deu anys de la mort de Fèlix Cucurull, que
s'esdevingué justament avui fa catorze anys, el 1996. També hauríem de
tenir un record, des dels Països Catalans, per a l'historiador Luis
Ulloa, que va morir al nostre país el 9 de febrer de 1936 després
d'haver publicat diversos llibres que apuntaven la necessitat de
revisar aspectes de la història que havíem donat per certs i que han
resultat no ser-ho. I, lògicament, no podem oblidar Salvador Espriu ara
que el dia 22 farà vint-i-cinc anys de la seva mort.
Joan Arnera: "La qüestió és que Reagrupament és Carretero. I els qui vulgueu
assemblees i flors i copets a l'esquena us apunteu a una altra cosa,
cony. Sense Carretero, no hi ha Reagrupament, perquè aquí no vivim a la
merda de Vendelplà i les coses no són sempre políticament correctes ni
fantàstiques per a tothom. Mala sort." (...) "(L'efecte mediàtic, en tot cas, ha estat insuperable. Jo proposaria que
en Carretero dimitís cada dos o tres mesos, per anar sortint a la
televisió -és l'única manera)"
Ricard Vaqué: "El que ha fet Joan Carretero no és, com molts diuen, ni una traïció, ni
una covarda fugida, ni una rebequeria, sinó una jugada d'escacs calcada
de la de Felipe González en el 28è Congrés del PSOE, l'any 79."
Jordi Colomer: "Les coses no s'han fet bé i crec que, essent com som, els bons, en aquest episodi hem tret el pitjor que portem dins."
En un Foment ben ple, ahir a dos quarts de nou del vespre es va presentar Mataró Decideix. No era pas una primera trobada informal en un bar per veure quants en som i què fem, sinó que hi ha hagut una feina prèvia de preparació, ja d'entrada, per a aquest acte. I cal dir que ha estat excel·lent. Mataró Decideix comença amb molt bon peu i promet força. La gent de Mataró va respondre molt bé. Hi ha ganes i convicció. I ara ja sabem que hi ha uns fonaments sòlids per començar a construir.
Coincidències. El darrer apunt de gener que valorava la dimissió de Joan Carretero ha estat el número 1.500. Rodonet. I per sorpresa meva, un cop més hi ha rècord. El nou llistó a superar ara són les 35.508 visites. Ja no sé si atribuir-ho a un any electoral decisiu i apassionant, a l'augment de l'ús d'Internet per informar-se de política, a la feina acumulada en quatre anys de bloc o a la trajectòria de Vilaweb com a diari digital de referència en qualitat. Sigui el que sigui, gràcies a tothom que va traient el cap per aquí. De moment, continuarem, doncs.
Una assemblea d'una associació que vol acabar en partit polític per tenir presència al Parlament de Catalunya decideix a través d'uns estatuts que les llistes electorals es faran d'una manera determinada. A la mateixa assemblea es trien les persones que formaran l'executiva. Mesos després, la majoria d'aquesta executiva (tretze persones, aparentment) prefereix que les coses no es facin exactament segons es va decidir en aquells estatuts i la resta (quatre persones; i no sé si em surten els números) no hi està d'acord. Sorprenentment, aquestes diferències no es resolen de manera democràtica, la majoria de l'executiva no imposa el canvi de criteri als estatuts, sinó que aquests tretze pleguen i deixen aquells quatre o cinc solets al capdavant del projecte. Sembla que és això el que ha passat a Reagrupament. I si no, el bloc és obert a comentaris aclaridors, com sempre. La crisi està servida. El mal està fet. Els mitjans ja en van plens. I hem tornat a obrir un altre debat que no necessitàvem. Quina ràbia que em fot tot plegat!
Demà dissabte, per tercer any consecutiu m'han demanat que participi a les Jornades de la Catosfera. Tal com podeu veure al vídeo de sota, ja ho vaig fer el 2009 i de fet també el 2008, però veig que els vídeos ja no es troben a la xarxa. En substitució us puc oferir les dues valoracions que en vaig fer als apunts del 27 de gener i 28 de gener. La taula [aquí teniu el programa] serà de 16 a 17.30 h i tindré el privilegi de compartir-la amb Jose Rodríguez, Pere Aragonès, Agustí Esparducer i Àngel Colom. Moderats per Jordi Vilanova, xerrarem de l'aplicació al nostre àmbit del concepte d'empowerment. Després vindran els polítics: Donaire, Puigdemont i Llorente. Després, a dos quarts de nou del vespre seré a Molins de Rei per la conferència de l'Institut Nova Història -ja en sou membres?- "La censura espanyola i la història de Catalunya", a càrrec de Jordi Bilbeny i introduïda per Albert Codinas. No us la perdeu si en teniu ocasió. Bon cap de setmana.
El 20 de desembre de 2008 parlava dels punts febles de l'adversari. Aleshores pretenia combatre idees que es trobaven per la xarxa i que deien que quan els socialistes arriben al poder ja no l'abandonen. Si això fos realment així, els qui ho deien ja devien estar fent les maletes cap a Andorra. Ara fa temps que no sento això, però encara percebo que algunes persones destinen més esforços a desgastar uns independentistes que segons ells no ho fan prou bé que no pas a combatre l'autèntic adversari. Tot és legítim, és clar; però em faria molta ràbia que no fóssim capaços d'aprofitar un moment de distracció per fer un bon gol. O, per deixar els termes futbolístics de banda i anar directes a barraca (ai!, ja hi torno a caure!), que perdéssim l'oportunitat que tenim a les properes eleccions al Parlament de Catalunya per no saber canalitzar les nostres forces.
Del tema del cementiri nuclear d'Ascó se'n poden treure diverses conclusions i en poden prendre nota diversos "subjectes polítics". Per començar, en PP Montilla. Els primers dies que la qüestió va sortir a debat ja va començar a emergir la pregunta: quina seria la posició del president de la Generalitat? Hi donaria el vistiplau? Despés, a la manifestació, la cosa ja era un clam fins i tot per part d'ICV i ERC. I finalment PP Montilla va parlar. I què va dir? Segons la majoria de mitjans, que no volia el cementiri. Però només a Vilaweb recordo haver llegit -i que em perdonin els altres mitjans si també ho van dir- que malgrat això no podia fer-hi res. Ell, que per Cap d'Any ens parlava de dreceres incertes; ell, que forma part de la "gent seriosa" aquesta dels "temps difícils"; ell, que en quatre anys no ha deixat cap escletxa a la democràcia perquè la gent pogués decidir. Ara és hora de dir-li: "Vol autonomia? Doncs això és l'autonomia: si no vol cementiri nuclear es fot i se'l menja amb patates perquè no depèn de vostè." I tots els qui volen autonomia ja poden anar pensant altres exemples que els afectin més directament encara.
Arran de la primera onada de consultes ja vam tenir ocasió de fer unes quantes reflexions i valoracions. Justament l'endemà mateix vaig publicar la meva valoració de la jornada (la I, la II i la III), però anteriorment, com que certes coses es veien a venir, també vaig escriure l'apunt del 6 de desembre sobre la valoració de la participació, que va tenir un comentari de l'Albert Vila dient que el meu raonament era incorrecte i tres rèpliques al comentari de l'Albert; tot plegat força interessant. I encara abans, un altre del 30 de novembre sobre els beneficis de les consultes en el qual constatava que la mobilització per organitzar les consultes estava provocant com a efecte secundari immediat un esforç col·lectiu en l'àmbit de la reflexió i la comunicació. "No hi ha res més potent que un poble sencer entrenat per explicar els avantatges de votar SÍ a la independència", escrivia.
Des de l'any 2003 en què vam posar punt i final al pujolisme, la política catalana es troba en una fase de transició, d'interinatge. Venim d'una llum vella i caminem cap a una llum nova, però a l'entremig toca crepuscle. A vegades és una esplèndida posta de sol plena de bons auguris i a vegades és un vespre tenebrós amb llamps i trons, però sempre ens falta la llum. I fins que no enllestim aquest interinatge, fins que no retrobem la plena llum en tota la seva energia, totes les mirades seran tèrboles, totes les paraules sonaran com un murmuri indefinit. Sense llum, tot intent de cantar el país es quedarà a mitges perquè el país és a mig camí. Per això, les campanyes preelectorals que aquests darrers dies s'han
presentat són qualsevol cosa menys enlluernadores. Hi falta vida. Hi
falta espurna.
